Francesc Rozalén: La República que pogué modernitzar Espanya

Al·legoria de la República amb símbols de la modernitat que volen deixar arrere una Espanya endarrerida.

LA REPÚBLICA  QUE POGUÉ MODERNITZAR  ESPANYA

                                                                                                                  Francesc  Rozalén Igual

El pròxim dissabte 14 d’abril es compliran 87 anys de la proclamació de la Segona República Espanyola, un dels esdeveniments de major rellevància del segle XX per les conseqüències polítiques, socials, culturals i econòmiques que comportà i que estigueren sempre orientades cap a la democratització  i modernització d’Espanya.

Les eleccions municipals que se celebraren el 12 d’abril de 1931 tingueren un caràcter plebiscitari i en les principals ciutats espanyoles guanyaren els partits que estaven a favor d’implantar una república. Així ocorregué a Llíria, amb una important militància republicana des de finals  dels segle XIX, malgrat que en cada elecció era habitual la manipulació i compra de vots per part del principal cacic local, Juan Izquierdo, també conegut com «El Virrei». Però en aquestes eleccions municipals no funcionà el tradicional sistema caciquil i el 75% dels llirians que votaren ho feren a favor dels partits republicans, mentre que els monàrquics aconseguien un 25% dels vots. Una crònica del diari El Pueblo publicada uns dies després de les eleccions narrava així l’ambient electoral viscut a Llíria:

«El pueblo de Liria ha despertado al fin, los votantes no han probado en todo el día el alcohol, los republicanos han desterrado la vieja y asquerosa costumbre de buscar votos en cuadrilla, y la no menos oprobiosa de establecer en las puertas de los colegios mesas de bebidas. Ni un motín, ni un grito, todo el mundo se ha convencido de que la cultura estaba con nosotros y de que el orden es patrimonio de los republicanos. Las minorías han salido por un número ridículo de votos, en el colegio que menos les hemos doblado, en los otros les triplicamos».  

En aquest edifici del carrer Miquel Abriat Cantó estava ubicar el casino El Corral, seu dels republicans de Llíria.

El lloc de reunió, de tertúlia i de debats de la nombrosa militància republicana de Llíria era el casino El Corral, edifici històric amb una bonica façana  que actualment encara es conserva al carrer de Miquel Abriat Cantó. Des de finals del segle XIX i fins la primera dècada del segle XX publicaren un combatiu setmanari anomenat El Edetano que tingué un destacat paper en la formació de la consciència republicana dels llirians. A més a més, el republicanisme llirià estava molt ben relacionat amb l’elit dirigent a nivell nacional i així ho demostra el fet que alguns dels seus membres havien visitat Llíria. És el cas de Marcelino Domingo, Álvaro de Albornoz i Julio Just, que foren ministres, i Fernando Valera, que arribà a ser un destacat membre del govern republicà. Fins i tot un popular dirigent republicà de Llíria, el metge Miquel Pérez, fou elegit diputat a Corts en les eleccions de 1936.

El projecte republicà que s’inaugurà a Espanya el 14 d’abril de 1931 fou la culminació de tota una sèrie d’anhels que venien gestant-se des de feia molt de temps per part de distints grups polítics i socials, però també per part  d’un important sector cultural: els intel·lectuals, els quals exerciren una labor decisiva en la gestació i configuració de la Segona República, fins a tal punt, que en no poques ocasions, aquest règim ha estat denominat com la «República dels intel·lectuals» i altres vegades com la «República dels professors». Escriptors, científics i artistes de diferents sensibilitats ideològiques recolzaren la proclamació de la República. Aquest és el cas, per exemple, de Miguel de Unamuno, Federico Garcia Lorca, Antonio Machado, Ortega y Gasset, Picasso, Luis Buñuel, Maria Zambrano, Manuel de Falla… Inclús el Premi Nobel de Medicina Santiago Ramón y Cajal recolzà la República fins al punt que quan morí, el govern republicà posà la seua efígie en els billets de 50 pessetes emesos en 1935. Un altre científic que també recolzà la República fou Severo Ochoa, que després de la Guerra Civil hagué d’exiliar-se als EE UU, on aconseguí el Premi Nobel de Medicina en 1959.    

Una altra de les figures que s’identificà plenament amb els valors de la República i amb el desig de canviar i de democratitzar la societat espanyola fou el poeta oriolà Miguel Hernández, considerat actualment com un dels més universals i millors poetes del segle XX.

Portada del diari El Mercantil Valenciano del 15-04-1931.

Les eleccions generals de Diputats a Corts Constituents  de juny de 1931 donaren una victòria absoluta a la conjunció republicana-socialista integrada per un bon número de destacats intel·lectuals: Unamuno, Marañón, Madariaga, Ortega y Gaset, Claudio Sánchez Albornoz… i aconseguiren quasi el 90% dels escons.  A Llíria el 93% dels votants ho feren a les candidatures republicanes.

La Segona República, durant el primer bienni progressista, suposà portar endavant el major projecte reformista de la història d’Espanya. Amb la nova etapa republicana es pretenia posar fi als anys de caciquisme i manipulació del sufragi electoral que formava part del llarg període de l’entramat de la Restauració.

Clamor popular en la proclamació de la República davant l’Ajuntament de València en una imatge de la revista La Semana gráfica.

Malgrat la brevetat de la seua vida, la Segona  República va desenvolupar una gran tasca en molts camps de la vida pública, situant l’Estat Espanyol en l’avantguarda social i cultural mundial. Entre aquests avanços cal destacar:

  • La igualtat entre els dos sexes que per primera vegada reconeixia la nova Constitució. A més, la República convertí Espanya en un dels primers països en reconèixer el sufragi universal femení.
  • Els avanços en la instauració del matrimoni civil i la Llei del Divorci fou un dels més progressistes d’Europa.
  • La despenalització i la legalització de l’avort.
  • L’aprovació d’una reforma agrària que pretengué resoldre un problema històric, però que per  diversos motius no es pogué aplicar del tot. Una de les primeres mesures de Franco fou suprimir aquesta llei que eliminava els latifundis.
  • Es proclamà la separació de poders entre l’Església i l’Estat, amb una decidida defensa del laïcisme, que cal aclarir que no és un concepte contraposat a la llibertat de culte, no obstant això aquests principis liberals bàsics foren considerats per l’Església com un atac als seus privilegis històrics.
  • Durant la República també es començà a gestar una nova organització territorial de l’Estat amb l’aprovació dels Estatuts d’Autonomia, un precedent directe del que actualment coneguem com l’Estat autonòmic. El del País Valencià estava en procés de debat entre els partits polítics quan començà la guerra civil. A més, es protegien les llengües dels territoris autòctons i s’impulsava l’ensenyament en aquestes llengües.
La Constitució de la República volgué assentar les bases d’una nova societat moderna identificada amb la democràcia, la llibertat, els drets humans i la justícia social.

Però si hi hagué mesures en les quals els governs republicans feren notar la seua voluntat política, aquestes foren els valors concedits a la decisiva aposta en pro de la cultura, la investigació científica i les institucions d’ensenyament. Aquells governants, tant si procedien del republicanisme moderat com de les diverses esquerres, coincidien en el fet que la cultura i l’educació era l’element diferencial per a evolucionar cap a una societat millor. D’ací el gran esforç de la República per a aconseguir ciutadans crítics i intel·ligents. Per això una de les reformes més brillants durant el primer bienni de la República fou l’educativa i un dels principals postulats  republicans fou el de la «redempció d’Espanya per mitjà de l’escola». Calia formar ciutadans nous perquè la República, en paraules del Ministre d’Instrucció Pública i antic mestre Marcelino Domingo, havia heretat «una tierra poblada de hombres rotos». La nova escola republicana volia millorar una societat endarrerida, amb una ensenyança que hauria de garantir un futur laic, democràtic i progressista. Com deia Manuel Azaña, «la escuela pública debía ser el escudo de la República».

L’ensenyament primari a les escoles de la República seria obligatori, gratuït, mitxe i laic.

Aquesta reforma educativa estava inspirada en molts principis defensats per la Institución Libre de Enseñanza, aquella venerable institució fundada el 1876 i que tingué un important paper en la modernització i regeneració de la societat espanyola. La situació educativa i cultural de la població era molt lamentable. Hi havia més d’un milió de xiquets sense escolaritzar i la tassa d’analfabetisme oscil·lava entre el 37% dels hòmens i el 47,5% de les dones. Per això el govern promogué la creació gradual  de 27.000 escoles, en dos anys incrementà la plantilla de mestres amb 13.580 noves places, augmentant-los el salari i dignificant la professió («passar més fam que un mestre d’escola» era una de les dites que expressava la cultura popular).  A més a més, el govern republicà organitzà les Missions Pedagògiques amb la intenció de portar la cultura i l’educació a les zones rurals, on la incultura i l’analfabetisme dels camperols representava un greu problema social. La nova constitució també proclamà que l’ensenyament primari seria gratuït, obligatori i laic i que “s’inspirarà en els ideals de solidaritat humana.”

Així doncs l’historiador Josep Fontana ja recordava al seu llibre El siglo de la revolución que «La Sociedad de Naciones felicitó al gobierno español por el hecho insólito de estar realizando un esfuerzo semejante en el terreno de la educación en unos años en que los efectos de la crisis económica (La Gran Depressió de 1929) tendían a frenar este tipo de gasto en la mayoría de países».

Sea el libro nuestro mejor amigo. La humanidad se redimirá con la cultura y el trabajo”.

En definitiva, podíem dir que la República volgué arrancar una Espanya que estava instal·lada en el feudalisme tardo-medieval del segle XVI, i la llançà directament al cor del segle XX, convertint el país en un dels més avançats d’Europa.

Encara que la constitució republicana reconeixia a l’Església el dret a «ensenyar les respectives doctrines en els seus establiments», la reacció catòlica i conservadora contra la reforma educativa laica fou de les més fortes contra la República i tingué molt a veure amb el fracàs polític del nou règim. Fins i tot intervingué la Santa Seu amb el papa Pius IX en aquest conflicte per l’educació en què per primera vegada s’enfrontaven l’Estat Espanyol i l’Església de Roma. Aquesta reforma educativa tan moderna es va paralitzar dos anys després com a conseqüència de les eleccions de novembre de 1933 que donaren pas a governs conservadors recolzats per la dreta catòlica. Un històric conflicte educatiu que a hores d’ara encara arrastra l’actual Espanya democràtica.

El nom de la República sempre anirà lligat a l’època de màxim esplendor cultural de l’Estat espanyol en la vida moderna. I un dels intel·lectuals més compromesos amb els ideals de justícia social, llibertat i cultura que defensava la Segona República fou el poeta Miguel Hernández. Per això, quan en juliol de 1936 esclatà la sublevació dels generals traïdors a la legalitat democràtica, la implicació de Miguel Hernández en la defensa de la legalitat republicana serà contundent i activa des del principi. I també per l’amenaça que el feixisme representava per a la cultura en general. Perquè una de les diferències qualitatives entre els exèrcits lleials republicans i els facciosos, es basava precisament en el concepte i funció social de la cultura.

 

El pensament cultural del bàndol feixista va quedar definit el 12 d’octubre de 1936 al Paranimf de la Universitat de Salamanca pel general Millán Astray, amb aquell crit legionari i estremidor de “¡Muera la inteligencia!” “¡Viva la muerte!”, replicat pel rector de la mateixa universitat, el mesurat  Miguel de Unamuno, amb paraules tan dures i exactes com desenganyades i profètiques: «Venceréis, porque tenéis sobrada fuerza bruta. Pero no convenceréis, porque para convencer hay que persuadir. Y para persuadir necesitáis algo que os falta: razón y derecho en la lucha».

La poesia de Miguel Hernández segueix sent actualment paraula en el temps per a denunciar la injustícia i lluitar per la llibertat. Ell no entenia el paper del poeta i de l’intel·lectual si no estava arrelat a un compromís social. Per això no desertà mai del poder transformador de la paraula, amb els anhels i desitjos de llibertat i justícia social. Miguel Hernández, un escriptor d’origen humil, ens ofereix en la seua poesia un exemple de valor i de puresa per seguir dient les coses pel seu nom i fer de la paraula una eina revolucionària que sacsejara les consciències.

Malgrat la brevetat de temps que durà la Segona República, cal destacar que fou immensa la seua labor  innovadora i avantguardista, fins al punt de situar el nostre país en primera línia mundial en aspectes com els drets socials, la creació artística i  humanística o el desenvolupament de la ciència i de l’educació. Tota aquesta brillant trajectòria fou tallada de soca-rel després de la victòria dels qui s’havien rebel·lat contra la legitimitat democràtica  de la República. Començava aleshores la major diàspora forçada d’intel·lectuals, científics, artistes i professors que mai ha conegut el nostre país. Alhora que també s’iniciava el gran èxode de ciutadans que hagueren d’exiliar-se per motius polítics i ideològics i així evitar la repressió. Un dels sectors més afectats per les purgues dels vencedors foren els mestres republicans, als quals se’ls considerava responsables d’haver propagat entre la societat i els joves les idees republicanes. Per això, el bisbe de Salamanca, Enrique Pla i Deniel, futur cardenal i Primat d’Espanya, propugnava en una carta pastoral que s’havia d’«aniquilar la semilla de Caín» referint-se als mestres.  Ací a Llíria també hi hagué mestres de la República perseguides i depurades, com és el cas de Genoveva Pons (un cas documentat per Lupe Marín Mas) la qual  hagué de patir durant quasi tres anys la falta de llibertat en presons de Llíria i València. Després, una vegada inhabilitada per a exercir de mestra i com li feren la vida impossible, hagué de fugir a Colòmbia en 1952.  Com digué des de l’exili mexicà el rector de la Universitat de València durant la Guerra Civil , José Puche Álvarez, «lo que se perdió en la guerra no fue sólo un gobierno, sino toda una cultura».

“Cultura és llibertat. Feixisme és esclavitud”. Cartell d’Artur Ballester.

 

L’odi franquista a la intel·ligència també s’observa en la depuració i condemnes a mort que patiren els professors universitaris. Aquest és el cas dels afusellaments dels rectors de les universitats de Granada, Oviedo i també del que fou rector de la de València, el metge i científic Joan Peset Aleixandre, el qual va ser condemnat a mort com a conseqüència d’una denúncia que posaren tres metges falangistes, un dels quals fou el metge i psiquiatra Francisco Marco Merenciano nascut a  Llíria. Aquest fou a més alumne de Peset Aleixandre i quan el varen destituir de la seua càtedra de Medicina legal i toxicologia (que incloïa l’ensenyament de la psiquiatria), Marco Merenciano ocupà com a auxiliar temporal provisional la plaça que havia deixat vacant el seu mestre. Un clar exemple que a vegades la repressió a la universitat també comptà amb la col·laboració dels propis companys de professió. A més, Marco Merenciano, com a destacat falangista, fou nomenat vocal en la Comisión Depuradora del Magisterio Primario valenciano. La ciutat de Llíria li dedicà durant el franquisme una plaça i un grup de 50 vivendes en el que actualment és la plaça del Calvari.

Els republicans que no pogueren exiliar-se patiren la repressió, la presó  i en moltes ocasions la mort a mans d’un dels règims dictatorials més sanguinaris del segle XX. Ja ho va advertir el general Mola a principis de la sublevació militar: “Hay que sembrar el terror… eliminando sin escrúpulos ni vacilación a todos los que no piensen como nosotros”. No debades  prestigiosos historiadors hispanistes com Paul Preston, Gabriel Jackson o el filòleg i biògraf  hispanista Ian Gibson consideren Franco com un dels dictadors més cruels del segle XX. Un altre prestigiós hispanista, Edward Malefakis, indica que Hitler i Mussolini, en temps de pau, no mataren tant com Franco. Pel que fa a Ismael Saz, catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat de València, també fa constar que la repressió franquista per motius polítics fou “mucho más dura, mucho más cruel y mucho más sanguinaria que la Alemania nazi o que la Italia fascista». Finalment, l’important historiador Ángel Viñas afirma en el pròleg del llibre En el combate por la Historia que «la  dictadura franquista fue, descontando las víctimas ocasionadas por la guerra mundial en los casos alemán e italiano, la segunda más sanguinaria de Europa, muy por delante de la italiana».

El feixisme fou una amenaça per a la cultura. Cartell de propaganda franquista amb els retrat dels dictadors Franco, Mussolini, Hitler i el portugués Salazar.

Expose aquestes reflexions amb motiu d’un nou aniversari de la República  perquè considere que una vegada més cal recuperar la memòria d’aquest fèrtil període de la nostra història moderna. A més, és necessari que les noves generacions coneguen de manera correcta la història del segle XX a Espanya, sobretot des de l’aparició d’un corrent  que vol reescriure la història de la República, la Guerra Civil i la dictadura franquista  amb interessos més polítics que científics. La pau i la justícia no es poden basar en falses premisses. Per això, després de 40 anys de democràcia, encara és necessari conèixer tota la veritat per a crear una nova cultura que eduque les noves generacions en els valors de respecte, pau i tolerància.

6 Comentarios

  1. Un artículo impecable, muy bien escrito y con una visión general que ayuda a comprender hechos históricos tan importantes en la historia española y, que por desgracia, hay gente que no quiere reconocer.
    A todo el mundo no le gusta la historia, nadie está obligado a leer o saber, pero a los que sí nos gusta la Historia es un placer leer los artículos de Paco Rosalén.

    • ¿Reconoce usted que la Guerra Civil que nos trajo aquella repugnante República la ganó Franco que murió tranquilamente en su cama 40 años después de haberla ganado? Si la Historia nos encanta. Lo que no nos gusta es que nos la impongan desde el Congreso los que provocaron y perdieron aquella guerra para acto seguido huir cobardemente de España con el botín robado a echarse 40 años de vacaciones. El pueblo se lo recordó a ustedes con pintadas en la cartelería de las primeras elecciones democráticas allá por el 77.

  2. La incomprensió de les intencions republicanes per l´oligarquia económica i religiosa feren possible el cop
    d´estat militar ja que l´exèrcit rendia obediencia majoritaria a dites oligarquies.

  3. Hay un par de falsedades en el artículo que no merecen ni comentario. Bien. Aparte, obvia usted como acabó aquella “idílica” República, que dirá usted lo que quiera, pero quedó de tal modo grabada a sangre y fuego en el pueblo que aún hoy es común escuchar a la gente que tuvo la desgracia de vivir aquello la expresión “Asó quina republica es?” cuando quieren referirse a algo catastrófico. Supongo que otro día nos va a contar los asesinatos, violaciones y desmanes que bajo el amparo de un Gobierno cómplice se produjeron desde apenas 15 días después de proclamarla. Luego puede rematar la trilogía explicando lo que pasó en las elecciones de Febrero del 36. Era taaaaaaaan democrática aquella República, que ni siquiera dejó a los vencedores en las urnas entrar a formar parte del ilegíitimo gobierno que se formó. Ya, de gobernar, ni hablar. Eso, ni pensarlo. Eso era monopolio de la izquierda, que para eso era la única republicana. El hecho de que hubiera varios partidos republicanos de derechas y de que además se permitieran el lujo de vencer era algo intolerable. Vamos, para que se hagan una idea, como lo de Maduro ahora en Venezuela. Todo muy democrático.

  4. Y encima, los muy fachas, van y no se dejan matar todos, y además, estando como estaban los muy demócratas republicanos en posesión del 95% del territorio, del 90% de las Fuerzas Armadas y Cuerpos de Seguridad y con el apoyo de todas las democracias europeas y occidentales, van y les ganan la Guerra… Intolerable… ¿Eso también nos puede explicar como fue? Porque hay que ser inútil para perder una Guerra en esas condiciones. Luego, nos explica como es posible que siendo Franco, según la gran mayoría de ustedes, un medio retrasado mental e inútil pudo derrotar a la muy democrática República… La repuesta es sencilla, si era medio tonto, y todas las lindezas que ustedes le dedican, que nadie lo duda, como serían los otros…

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here