Josep Mª. Jordán: Els Bee Gees de Llíria

LLETRES D’HORABAIXA

 

ELS BEE GEES DE LLÍRIA: D’ACÍ A L’ETERNITAT

Josep Mª Jordán Galduf

 

Tota la vida he sigut, potser per l’edat, un fervent “beatlerià”. Però, en honor a la veritat, he de confessar també que cap grup musical com els Bee Gees em fan recordar tant les primaveres de finals dels anys 60 i principis dels 70. Amb cançons tan emblemàtiques com Massachusetts, Words, I Started a Joke, First of May o How can you Mend a Broken Heart, entre d’altres.

Els Bee Gees va ser un grup britànic format pels germans Gibb: Barry Gibb (nascut el 1946) i els bessons Robin i Maurice Gibb (nascuts el 1949). Però, encara més que jo, fou el meu germà Salva i la seua colla d’amics els que sentiren un autèntic fervor per aquell grup musical. Tant és així que, ells mateixos, es feien dir els Bee Gees, igual com la meua colla d’amics ens dèiem el Rayo i altres penyes gastaven diversos noms.

He rescatat recentment una foto d’aquella colla d’amics del meu germà Salva, els Bee Gees de Llíria. Una foto del grup al complet, xics i xiques, feta a la font de Sant Vicent per les festes de Pasqua d’aquella època. Salva hi és, assentat, a la fila central, el tercer per la dreta. És estrany que hi aparega tan seriós i cavil·lós, ell que era de normal tan alegre i espontani. I junt amb ell, els seus amics més pròxims (com ara, Paco Verdeguer, Paco Hernández, Paco Micó, etc.) i d’altres amics i amigues (com Roberto Enguídanos, Ernesto Escrig, Vicent Silvestre, etc.) que potser els lectors identificaran a la foto.

El 1977 arribà el gran èxit mundial dels Bee Gees britànics amb la banda sonora de la pel·lícula Febre del dissabte nit. I després vindrien altres magnífiques composicions musicals per a altres pel·lícules i altres grans figures de la cançó internacional (com Barbra Streisand, Dionne Warwick o Diana Ross). Peces musicals que, tanmateix, no aconsegueixen enfosquir per a mi el record dels Bee Gees de la meua joventut, i també de la joventut del meu germà Salva.

Sens dubte, els Bee Gees han sigut un grup musical molt fecund en les seues creacions, i de llarga vida artística. Hi ha, per exemple, un vídeo fantàstic del 1997 en el qual apareixen els tres germans Gibb cantant junt amb Céline Dion una extraordinària cançó que acabaven de composar per a ella: Immortality. Però, malauradament, el final es va precipitar per als Bee Gees, primer amb la mort de Maurice el 2003, i després amb la mort de Robin el 2012. Un madur Barry Gibb, en un altre vídeo de 2014, interpretava en solitari, en honor als seus germans, aquella meravellosa Inmortality, ja quasi sense veu.

El meu germà Salva va morir jove, massa jove. Enguany s’han complit 25 anys d’aquell accident mortal que va patir amb la moto prop d’Alacant. I jo vull dedicar igualment a la seua memòria, i a la d’altres amics seus de la foto que també han faltat ja (com ara José Antonio Llopis Sorio o Pablo Soriano) eixa bellíssima composició dels Bee Gees (el grup musical tan admirat per ells) que és Immortality. Una cançó, la part central de la qual diu així, traduïda lliurement al valencià: “No ens diguem adéu, no ens direm adéu. Immortalitat. Faré el meu viatge a través de l’eternitat i guardaré la teua memòria dins de mi”.

Potser com va expressar l’escriptor francès Christian Bobin: Ante el amor no hay ningún adulto, no hay más que niños, más que esa inocencia que es abandono, despreocupación, mente perdida. La edad suma. La experiencia acumula. La razón construye. La inocencia no cuenta nada, no amontona nada, no edifica nada. La inocencia es siempre nueva, se va siempre a los comienzos del mundo, a los primeros pasos del amor. El hombre de razón es un hombre acumulado, amontonado, construido. El hombre inocente es lo contrario de un hombre cargado sobre sí mismo: es un hombre liberado de sí, renaciendo en el total nacimiento de todo”.

 

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here