Josep Mª Jordán: Una església en transició: de Luis Marco al Papa francesc

LLETRES D’HORABAIXA

UNA ESGLÉSIA EN TRANSICIÓ: DE LUIS MARCO AL PAPA FRANCESC

Josep Mª Jordán Galduf

 

Ara fa deu anys, Luis F. Marco Benlloch va publicar un testimoni impressionant: Don Dico, Cura de Barrio: la Iglesia de los Pobres. Era la història d’un capellà que es va secularitzar perquè la seua experiència al front d’una parròquia de l’Horta Nord va xocar contra la jerarquia de l’Església valenciana als anys 60. I ara acaba d’aparéixer una nova edició d’aquest llibre, en què s’arrodoneixen les reflexions de la versió anterior.

La lectura del llibre em va causar molta emoció el 2008, i la nova lectura el 2018 encara m’ha emocionat més. Com que estava avisat de l’argument, m’he pogut recrear un poc més en les vivències i els dilemes del protagonista, i en les circumstàncies que l’envolten.

Un home nascut el 1936, al si d’una família tradicional, ingressa al seminari de Montcada el 1948 i és ordenat sacerdot el 1960. El seu expedient és brillant i prometedor. Abans d’acabar els estudis imparteix ja classes a cursos inferiors, i després és proposat per a prosseguir estudis a Jerusalem i Roma. Tanmateix, ell renuncia a tot això perquè sent que la seua missió és el treball en una parròquia al servei de la gent més necessitada.

Era l’Espanya dels primers anys 60. El país emergia a poc a poc del subdesenvolupament de la postguerra. Algunes coses començaven a millorar, però hi havia encara moltes mancances, especialment en certes àrees i grups socials. Eixe era el cas del Barri de la Magdalena de Massamagrell, exponent de tantes dificultats i misèria en aquella època. Una zona d’al·luvió d’immigrants andalusos i grups d’ètnia gitana, molts dels quals vivien en coves per davall del llindar de la pobresa..

I a aquell barri arriba Don Dico, després d’unes experiències prèvies com a capellà a Vinalesa i Museros, per a fundar i fer-se càrrec d’una nova parròquia: l’església de Nostra Senyora del Rosari. Era el diumenge d’Advent de 1963, i des d’aleshores fins a juliol de 1967, és a dir, durant tres anys i mig, hi desplegarà un impressionant treball social en bona sintonia amb l’arquebisbe Marcelino Olaechea i comptant amb la col·laboració d’algunes persones extraordinàries. Una tasca social en camps com l’ajuda alimentària, la salut, l’eradicació de les coves, l’educació i la joventut.

Em pregunte on estaran ara aquells xiquets i xiquetes que van ser mobilitzats per Don Dico en aquell període. On estiguen, pense que guardaran d’ell un record i una gratitud inesborrables. Un rector tremendament humà que es va llançar a cor obert a transformar una realitat ben dura i difícil, d’acord amb les orientacions de l’Evangeli. Precisament, les reflexions religioses de Don Dico, que acompanyen la seua tasca social, constitueixen un ingredient molt interessant del llibre.

Però, enfront d’aquella Església de la fe en l’Evangeli que representava (junt amb altres) Don Dico, s’alçava en aquell temps una Església del poder (la del nacional-catolicisme franquista) amb una jerarquia tradicional molt temorosa de l’heterodoxa forma d’actuar de capellans més pròxims al poble. És l’Església que va representar millor que ningú el bisbe Rafael González, que va perseguir de manera implacable els anomenats capellans rojos fins aconseguir que alguns, com Don Dico, penjaren la sotana (ell ho va fer el 1968) i fins i tot va dificultar després la normalització de la seua vida ciutadana.

És paradoxal que, mentre tot això passava ací, des de Roma l’Església Catòlica estava tractant d’iniciar una interessant transformació interna, una certa modernització, arran del Concili Vaticà II. Aquest concili, com és sabut, va ser convocat pel papa Joan XXIII i va començar el 1962. Joan XXIII, tanmateix, va morir en juny de 1963, raó per la qual fou el papa Pau VI qui va clausurar el concili el 1965. Ara bé, la línia d’obertura que va marcar aquell concili per a l’evolució de l’Església, és clar que va patir l’entrebanc de molts sectors de la jerarquia. Eixe fou el cas del bisbe Rafael González, i d’altres com ell tan allunyats de l’esperit del Concili Vaticà II.

A aquesta difícil transició de l’Església, cap a l’obertura i la modernitat (d’acord amb el principis evangèlics), es refereix Luis Marco cap a la fi del seu llibre. Una difícil i complexa transició de la qual és un paradigma en l’actualitat la tasca que està tractant de dur a cap el papa Francesc al front de l’Esgésia. Un papa amb tan bones intencions i tanta connexió amb el poble (creients i no creients), però que troba també tantes resistències i entrebancs en notables sectors de la jerarquia eclesiàstica.

En efecte, el papa Francesc compleix ara cinc anys del seu pontificat sense poder rematar les reformes enunciades el 2013. La tensió de vegades és tal que, segons alguns mitjans de comunicació, els sectors més conservadors del clero amenacen fins i tot amb un cisma si continua la línia reformista. Enfront d’aquestes resistències, tanmateix, són molts els membres de l’Església catòlica que veuen en el papa Francesc una vivificació de la fe en l’Evangeli. Una autèntica esperança per aconseguir un paper renovat i coherent de l’Església davant els reptes de la Humanitat en el segle XXI.

El llibre de Luis Marco acaba amb el camí que enceta Don Dico després de la seua secularització el 1968. Un camí amb moltes dificultats inicials, però també amb noves oportunitats. Un camí que el portarà a formar una família i a convertir-se en mestre nacional d’educació primària. Un mestre que després de passar per les escoles de Faura, Tavernes Blanques i Xella, recalarà a la fi a Marines en setembre de 1974 per a hi quedar-se de forma definitiva.

Jo vaig conéixer precisament Luis Marco poc després de la seua arribada a la nostra comarca, puix vam coincidir aleshores en algunes accions en pro de la transició democràtica. Molt poc és el que sabia d’ell en aquell temps, l’enorme experiència vital que portava ja a la motxilla. Hui puc dir, tanmateix, que són moltes les coses bones que ha fet Lluís per tantes persones al llarg de la seua vida, com a capellà i com a mestre.

Moltes gràcies per tot, Lluís.

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here