Carles Subiela: Quan mor l’amor

QUAN MOR L’AMOR

 

Un dia l’Odi,
rei dels mals vicis,
els va ajuntar.
Des del seu podi,
bramà amb mots nicis:
-Hui vull matar!

 

Tots els presents
Mals Sentiments
li van somriure
perquè els agrada
quan tant s’enfada:
-Qui no deu viure?

 

-Ja no tolere
veure’l gaudir
i em desespere
pel seu valor.
Qui deu morir
hui és l’Amor!

 

El Mal Caràcter
contesta a l’acte:
-Jo ho vaig provar
amb envestides
lletges i agrides
i vaig fallar.

L’Ambició
pren la paraula:
-Li he dut or,
un bon muntó
damunt la taula,
i així no mor.

 

La Gelosia
també intervé:
-Jo difonia
falsos rumors
molt feridors,
però em vencé.

 

La Vanitat
diu: -Jo he pensat
que era un baf buit
i sense fruit,
i m’ha sorprès
com és d’espés.

 

L’Odi, que ho sent
des de l’estrada,
crida emetent
la veu irada:
-És que tots sou
de fustam tou!

 

Des de l’ombratge
ha aparegut
un personatge
que es diu capaç
d’haver vençut
on hi ha fracàs.

 

Callant, se’n va
per a complir
la missió.
A l’endedmà
torna per dir
que és campió.

 

Tots els que ho senten
no s’acontenten,
més bé els mareja
el sabor brut
que té l’enveja
que ells no han pogut.

Ans que es dissolen
en la boirina
de cel de plom,
tots almenys volen
conèixer com
es denomina.

El vencedor,
sentint mirades
tan agrejades,
sols determina
quan mor l’Amor:
-Sóc la Rutina.

 

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here