Elvira Asensi: “Hi ha sostres de cristall. A les bandes no hi ha hagut cap presidenta”

Elvira Asensi, és historiadora, professora d’universitat, i a més, músic de La unió per 10 anys. Unes passions que va unir amb el seu llibre” Bandes i Bàndols. Les arrels del fenomen musical a Llíria”, que va presentar fa uns mesos a Ca la Vila. Amb motiu del dia de la dona, parlem amb esta professora d’universitat sobre el llibre, sobre el paper de les bandes a la història del municipi i sobre els “sostres de cristal” que encara queden per rompre a Llíria.

-Per què et vares decidir per la història?

Jo vaig a estudiar a l’institut de Llíria, des de sempre volia ser professora d’història. Vaig tindre un professor molt inspirador, Juanjo Adrià i vaig decidir entrar a la Facultat d’història. Després varen eixir unes beques de formació de professors universitaris que em varen permetre estar 4 anys al departament d’història contemporània, i vaig començar una investigació.

Ahí naix la idea del llibre de Bandes de Llíria?.

Sí, vaig pensar que sent de Llíria, havent estudiat història contemporània, i a més havent estat músic per 10 anys que he tocat el violí a la Unió, podria estudiar la història del meu poble a través de les Bandes de Música. Vaig fer una tesi doctoral sobre música i societat a partir d’eixes bandes del meu poble.

Després “El Micalet” feia uns premis d’investigació, i vaig guanyar. Em varen permetre publicar el meu primer llibre “Música Mestre”. Jo tenia guardat un capítol de la tesi que per mi era molt especial: era sobre les bandes de Llíria, li havia dit “Bandes i Bàndols”. Després vaig tindre l’oportunitat que el Vicerectorat m’ajudara a publicar-ho.

 

És un llibre especial per tu?

Si, molt, parla del meu poble. Este llibre té una història que tots podeu llegir, però també té una intrahistòria: Com es fa un llibre d’història de Llíria, sent tu de Llíria, i sent d’una de les dos bandes del poble? Ha passat per moltes visicituts, canvi d’equip de Govern en Llíria, de rectorat, és un llibre supervivent. Finalment s’ha valorat i s’ha cregut necessari.

 

 

-A la presentació digueres que el que més t’havia costat era parlar del teu poble. Com és retrobar-te en la història des d’altre punt més científic.

Clar, jo haguera pogut posar una animalada de passió al llibre. Jo he estat músic de la Unió 10 anys. Però vaig decidir parlar de Llíria com si fóra una estranya, vaig posar-me unes ulleres, que m’han permès vore-ho com de fora, deslligar-me de l’emoció per aconseguir parlar des de la raó. Vaig buscar molta informació, i donar-li un punt científic.

 

-En el passat, les Bandes han creat la identitat de Llíria, però també una idiosincràsia de dos bàndols separats.

Cada vegada es va diluent més, per exemple amb el Conservatori, on van músics dels dos bandes. En el passat hi ha històries, que mostren rivalitat: conta que les bandes anaren a un Festival a Barcelona i la premsa d’allí escriu de la rivalitat entre Bandes, “vuelan los instrumentos” diu. Però alhora, diuen els diaris: “que un pueblo se pelee por si dos equipos dan patadas a un balón mejor que el otro es normal, pero que un pueblo pelee por ver quien ha tocado mejor a Beethoven, és más raro“.

Jo davant estes discussions em quede en qui toca millor a Beethoven. Llíria és Llíria per esta rivalitat entre bandes, sanament entesa. Esta és la riquesa de Llíria, una sense l’altra no són res, es recolzen. Altra cosa és si a la societat hi ha més o menys fanatisme.

M’ha costat fer este llibre per aconseguir esta mesura. Hi ha les mateixes fotos de La primitiva que de La Unió. Era una cosa que l’editorial no entenia molt bé, però que jo tenia molt clar, la mesura igual per les dos societats.

-El llibre abasta fins als anys 30. Ara com veus la realitat social de les Bandes?

Tenim molt poca memòria històrica. Ací les Bandes han estat la porta d’accés a la cultural que hem tingut els Llirians. Abans qui podia anar a escoltar música fora?, les Bandes ho han portat ací. Han estat fonamentals per la democratització de la cultura. En l’actualitzat la cultura està molt democratitzada.

Ara les Societats han diversificat molt la seua oferta cultural, tal vegada falten figures o gestors culturals que ajuden a definir com han de ser les Bandes del s. XXI. Com continuar sent referents. Són un bon potenciador de la Cultura de Llíria.

-I com a dona?. 

Pel que fa a les dones, cert és que si llegim el llibre, eixien poques dones, perquè en esta època les dones jugaven un paper secundari, eren mares de, filles de… Tenien un paper molt privat. Et podien cosir el vestuari, arreglar l’escenari, o anar al Concert, poc més.

Cap als anys 60, les dones comencen a ser músics, xiquetes que toquen el violoncel o la flauta, protegides per un paternalisme de l’època. Actualment això ja no passa, es veu una paritat en els músics, i hi ha moltes en les Juntes, però encara no es veu esta paritat en les direccions. Quantes dones-presidentes de Bandes hem tingut a Llíria? Cap. Aleshores encara queda molt per fer. La meta seria poder arribar als llocs de decisió, no hi ha cap llei que ho prohibeixi, però és un sostre de cristall.

 

 

 

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here