Els Carnestoltes de Llíria, una celebració oblidada

A José Durán

(Manolo Sánchez) Abans de començar vull ressenyar que aquest modest treball està basat en un article de José Durán, “Fiestas y Costumbres”, publicat el 1942 i on donava testimoni de com era eixa celebraciò a Llíria i que tal com pose a l’encapçalament avui està oblidada.

El Carnestoltes de Llíria es va deixar de celebrar allà pel 1923. Cal ubicar-lo en les celebracions prèvies al Dimecres de Cendra, encara que era una festa amb clars reminiscències paganes, com totes les del seu tipus. Sembla que el Carnestoltes, en general, és una festa molt antiga o almenys pareguda, a certs rites sumeris de fa 5000 anys i que coincideixen en alguns aspecte amb celebracions al món egipci, grec i romà, com el culte al bou Apis o les Saturnalia.

Cal inserir-les dintre de les celebracions que es feien amb l’objectiu de desterrar els mals esperits de l’hivern i el desig de renovació, de fecunditat, que havia de dur la primavera. Eixes celebracions van ser adaptades pel cristianisme i relacionades amb el període d’inici de la Quaresma, del final dels dies de desinhibició i començament de quaranta dies d’abstinència que acaben amb el dia de Resurrecció. La festa ve ser duta a Amèrica pels europeus on, fonent-se amb rites indígenes i africans va adquirir l’aspecte que avui en dia tots coneixem.

Però bé, el nostre Carnestoltes tenia un aire més cassolà en què ara ens centrarem: la festa durava tres dies amb una desfilada principal que recorria part de la Vila Vella

Carrer major i parts baixes del barri de l’Aldea, evitant el pas per la Plaça Major, on s’ubica l’església de l’Assumpció, l’entorn de l’església de la Sang, recordem; espais sagrats on millor que no se celebren actes amb reminiscències paganes.

La festa tenia el seu moment àlgid en la desfilada del tercer dia, quan els diferents components que formaven la comitiva arribaven al barri del Rei Xuxena, que podeu vore a la foto. En concret als quatre cantons, on eren escridassats per la multitud que igual els llançava una sabata que els imprecava i colpejava mentre els membres de la comitiva insultaven o es llançaven damunt de la gent sense cap mirament.

Els elements principals de la desfilada que formaven la comitiva eren el tio de la figueta” i “el grup de l’ós“. El primer era un home que duia un figa penjada a l’extrem d’una canya i que la gent intentava menjar-se, figura amb innegables connotacions sexuals; la resta de màscares rebia tants colps que algun participant es protegia l’esquena amb argelagues. Però sens dubte el grup més popular, i per tant el que més cops revia, era el grup de l’ós. Que, a més a més, era el de més interès etnogràfic.

El grups de l’ós, que encara es representen (com a Arles de Tec, a França) tenen gran similitud amb el grup de Llíria. Consisteix en un individu cobert amb pells d’animals, especialment de cabra i ovelles, que va lligat amb quatre cordes subjectades per uns personatges que en alguns llocs són identificats com els caçadors de l’ós. Aquest camina a quatre mans, es llança damunt de la gent, brama mentre duu una pluja de cops per part dels assistents a la desfilada.

Cal assenyalar que aquest element de la comitiva es pot relacionar amb l’antic culte als animals, cérvols, cavalls, bous, cabres, oses mare, eren considerades com l’ enllaç entre el món ancestral i divinitzat i l’actual i terrenal. L’ ós és considerat a algunes cultures com un animal perillós que durant els Carnestoltes desperta per arrastrar els vius cap al món dels morts; d’ahí la inquina de les veïnes del Rei Xuxena cap al pobre ós, que cobrava lo que no està escrit.

Totes aquestes creences, unides als ritus primaverals, de renovació de la natura, van siguent substituïts pels models estàndard del Carnestoltes que avui en dia imperen, més d’espectacle que altra cosa. O simplement desapareixen, com el cas de Llíria, on l’únic que va quedar va ser la costum de soterrar la sardina, que va perdurar fins els anys seixanta. Ja finalitzant, com a curiositat, vull dir que aquesta costum, que jo he conegut, es duia a cap per xiquets, supose que com a reminiscència del Carnestoltes desaparegut. Es feia anant als olivarets – una partida de Llíria -, on es soterrava la sardina, mentre es cantava una cançó que tinc quasi oblidada a la memòria. Si algú recorda algun detall més o coneix gent que tinga fotos, records orals, tant del Carnestoltes com del enterro de la sardina, li pregue es pose en contacte amb mi. Cal conservar, ja que no podem recuperar la celebració, almenys, la memòria.

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here