Carles Asensi: El Roget; l’últim roder

Després de l’èxit del seu primer article, en què ens descobrí el robatori del banc de Biscaia, Carles Asensi ens apropa una nova història curiosa de Llíria en el nou article de El Cronovisor. 

Regirant entre la pols del magatzem les caixes on es custodien els negatius obtinguts pel Cronovisor, hem trobat el negatiu d’una història que va sacsejar la societat lliriana del 1920: la història del Roget, l’últim roder.

(Carles Asensi) El mot “roder” ha arribat als nostres dies convertit en sinònim d’individu de maldat. Consultant el savi Carles Subiela, gran coneixedor de la nostra llengua, la paraula “roder” ve a significar aquella persona que roda, un rodamón, és a dir, aquell que viu fora de la societat i que el porta a buscar-se la vida, majoritàriament fora de la llei.

Els valencians emprem principalment la paraula “roder” per tal de referir-nos a aquells protagonistes del bandolerisme, fenomen social que va tindre una gran presència a les nostres terres i de la qual El Cronovisor conserva interessants documents que en ocasions futures donarem a conèixer.
Aquesta aportació va sobre un roder, o almenys un imitador de roder. El seu nom, Vicent Taroncher Montagut, conegut per tot arreu com el Roget.

El Roget (probablement pel seu color de cabell) segons els retalls de premsa de l’època era conegut a Llíria i als pobles de la contornada pel seu caràcter superbiós, pejoratiu i desdenyós, buscador a la més mínima d’embolics i trifulques, a qui no li importava per a res portar endavant accions violentes i impulsives, fent valer el seu poder de convicció resultat d’eixe caràcter bel·licós. A tot aquest historial personal, se li podrien atribuir més medalles pròpies dels més famosos criminals.

El Roget era un home de mals costums, però al cap i a la fi de costums. La seua fama, resultat d’anys d’accions infames, amenaces i fets violents (segons la premsa el Roget era “pendenciero y juerguista, que gozaba de muy mala fama entre sus convecinos quienes esquivaban su trato porque sabía que era de caràcter vehemente”), feia que els veïns canviaren de vorera cada vegada que el veien vindre i intentaven topetar-se les mínimes vegades amb tal individu.

Fotografia policial d’un delinqüent de l’Espanya dels anys 20.

Com que en aquesta vida tot té un mig i dos vores, l’estiu del 1920 els excessos del Roget traspassaren el límit de la paciència de les autoritats. Aquell estiu, el Roget acabava amb altres veïns una nit de festa al poble, tal volta per la festivitat de Sant Joan. Segurament no seria la primera ni l’última vegada que acabaria entre baralles, rinyes i amenaces, però aquella nit va marcar la gota que va vessar el got de tots els seus greuges. Segons ens conten les cròniques, Taroncher es va dirigir de mala manera cap a una jove i, no content amb allò, la va agredir amb un carxot.

La Guàrdia Civil, que estava present a la festa, tal vegada olorant una possible acció pròpia del Roget, va actuar d’immediat. Davant la resposta de l’autoritat, Taroncher, acostumat a actuar sense límits i embravit pel consum de vins i licors ingerits durant la festa, va rebel·lar-se contra els de la benemèrita i, inesperadament, va agredir a tirs els membres de l’institut armat. Durant la confusió, va fugir i va ser al cap d’unes hores quan l’alcalde de la ciutat es va topar amb ell, li va recriminar l’acció, les paraules es van tornar crits i estos en tirs. El Roget responia a l’alcalde amb dos detonacions de la seua arma, que no van ferir de gravetat l’edil. Aquesta concatenació d’actes el va impulsar a convertir-se en un fugitiu i a viure d’esquenes a la justícia, com aquells roders del segle XIX. Per aquesta acció contra les autoritats, Taroncher es va vore obligat a amagar-se a les muntanyes properes de la ciutat, des d’on baixava per a rebre ajuda i aliments per part de la família i amistats, quasi sempre aprofitant les hores fosques per tal d’evitar ser descobert.

No obstant, un poble no sols està format per companys de baralles i delictes, i així va ser quan algun veí va alertar de la presència del Roget a la casa familiar amb l’encobriment del seu germà. Davant aquesta denúncia, els agents de l’ordre dirigits pel comandant de l’institut armat van acudir al seu immediat arrest. Van localitzar el germà del Roget i el van conduir a la casa on s’ocultava el roder. Rodejada la casa, els agents van ordenar al germà que convencerà el Roget perquè es rendira. Aquest, seguint les instruccions, el va informar que la casa estava totalment rodejada, però actuant pel seu compte, en lloc de convidar-lo que s’entregara, el va previndre per tal que no isquera. Sabedor de la situació, el Roget, que de segur que havia pensat una i mil voltes l’escapada a un possible setge de la casa, va a passar a l’acció. Va apagar el llum, va obrir la porta i va convidar a passar a qui fóra prou valent. Al moment, un dels guàrdies no va vacil·lar i, disposat a creuar el llindar de la porta, el Roget el va rebre amb una detonació de la seua carrabina directa al pit. Afortunadament, la bala va colpejar un dels botons de la casaca i s’incrustà en l’agent. A l’instant, l’altra bala del doble canó de l’escopeta fou dirigida a un altre guàrdia i aprofità aquell precís moment per a desaparèixer sense deixar rastre.

Transcorreguts uns mesos després de l’incident d’aquella llunyana nit d’estiu, el cos de la benemèrita no havia oblidat ni aquell afer ni els posteriors, i mantenia un dispositiu de busca i captura per la localitat i les partides del terme properes.

Una parella de la Guàrdia Civil a cavall.

El 31 d’agost, Vicent el Roget, tal vegada buscant de nou la protecció de familiars i d’íntims, va acabar topant-se amb una parella de guàrdies en les immediacions de Llíria. La situació es presentà realment tensa i prompte es va iniciar un intercanvi de tirs i esta vegada la sort va deixar de costat a Taroncher, encara que no completament perquè, alcançat per un tir en una cama, encara va fugir i aconseguí esvanir-se dels perseguidors, tot deixant un evident rastre de sang que es va perdre per un bancal de forment.

Des d’aquest encontre, les autoritats van perdre per complet la pista del roder, però la seua conducta violenta especialment contra els agents havia marcat amb especial afany la seua captura. Decidits a posar fi a les correries de Taroncher, des de la comandància de la Benemèrita van centrar-se a vigilar dia i nit els familiars i qualsevol sospitós d’acollir-lo. Per aquest motiu van efectuar un desplegament coordinat i discret per tal d’observar i reconèixer qualsevol tipus d’errada o descuit que conduïra a la localització del fugitiu. L’encerclament s’estretia cada vegada més, els rumors afirmaven que el Roget s’amagava en una casa de camp. No obstant això, portades a terme nombroses batudes, no van trobar cap indici en relació a l’amagatall de Taroncher.

Les xafarderies continuaven, com creix el cabal d’aigua dels rius després de les tempestes estivals i aquests acaben morint a la mar. Els comentaris arribaren a oïdes del cap de la caserna de Llíria. Prompte se li van entregar informes més precisos de la situació del Roget que afirmaven que es disposava a canviar de “cau” i, en la nit del diumenge 12 de setembre, es va traslladar a una casa propietat d’un veí de Benaguasil, Rosendo Darijo.

Vista aèria de Benaguasil del passat segle.

Davant els informes elaborats, a l’endemà dilluns, el comandant de la Guàrdia Civil de Llíria va preparar l’operació final. Disposat el desplegament, va precisar no cometre cap errada que posara en perill o alertara de la intervenció. Va concentrar el cos de força format per set parelles i un caporal en un punt concret i d’allí van partir cap a la casa de Darijo acompanyats per un tinent, situada en un carrer a les afores del poble de la Montieleta; enfront a l’estació de via estreta.

A les primeres hores de la nit, la Guàrdia Civil prenia posicions rodejant la casa.

Donat que no es tenia l’absoluta seguretat de que el Roget es trobara a l’interior, els agents van optar per evitar l’assalt i una possible confrontació a tirs amb els perills que suposaria per a la resta d’habitants de la casa. Per tant la decisió va ser esperar a les seus posicions silenciosament durant tota la nit, procurant no cridar l’atenció de ningú. Amb l’arribada de l’albor els agents van cridar a la porta dues vegades.

Al instant, va obrir Rosendo, a qui havien agafat a punt d’ixir de casa camí a treballar les seues hortes. Detenint la seua marxa, li van preguntar si coneixia la ubicació del Roget. El benaguasiler va contestar negativament a la pregunta.

Davant aquesta resposta, els agents li revelaren els informes on donaven per cert que s’ocultava en sa casa procedint a registrar-la d’immediat a lo que Darijo no es va oposar, afirmant taxativament a que res sabia del fugitiu i que no anaven a trobar-lo en la seua llar.

Els agents van escodrinyar minuciosament cada racó de la casa on poguera amagar-se el Roget , cap rastre trobaren del roder, tan sols a la família de Rosendo Darijo composta per la seua dona i quatre fills que encara es trobaven al llit.

Dos agents escorcollen una casa.

Davant el resultat, els agents de la Guàrdia Civil, visiblement despagats per l’escàs èxit dels informes obtinguts i abatuts moralment, feien de nou camí cap a un carreró sense eixida que es tornava habitual en aquest cas. Però, l’obstinació del tinent que encapçalava la força, convençut que els informes tan precisos no podien escombrar-se tant ràpidament, va insistir en l’interrogatori a Darijo. Aquest mantenia la seua serenitat davant els continus dubtes del tinent, però davant la sol·licitud amb què els agents dugueren a terme un registre entre les seues propietats situades a l’horta, va començar a notar-se inquiet. El tinent es va donar compte i va convidar Darijo perquè els acompanyara a registrar la seua casa de camp situada a la partida lliriana de la Coma, petició a la qual va accedir.

Llíria des de la partida de La Coma.

En aquella partida, Rosendo guardava en un auster maset algunes eines pròpies del treball de la terra i en ocasions l’excedent de les collites resultants del seu esforç, amb les quals feia tots els possibles per mantindre la seua família. Arribats al maset de La Coma, els agents van prendre posicions amb prevenció. Seguidament, el tinent ordenà a Darijo que obrira la porta. Rosendo es va encaminar cap a l’entrada de la caseta. Quins pensaments li vindrien al cap? Com havia arribat a aquella situació? Què pensaran els veïns? Quin pesar tindran la dona, els fills menuts?… Va col·locar la ma al pany, va expirar profundament i es va disposar a obrir. A l’instant, aparegué el més buscat, Vicent Taroncher Montagut, àlies el Roget que, en adonar-se de la situació, com una exhalació va hissar els canons de la seua escopeta, la va amartellar, la va dirigir cap a l’exterior del maset i va disparar. La resposta no tardà a arribar; els màusers reglamentaris van ressonar i els dos cossos van caure a plom a terra. La persecució del Roget havia arribat a la seua fi.

Davant la porta del maset, damunt un toll de sang, quedaven estesos els cossos sense vida de Vicent Taroncher, el Roget, i el de Rosendo Darijo, que havia mort pres entre els dos focs.

Al poc de temps, la notícia va córrer com la pólvora i nombrosos veïns de Llíria i de Benaguasil, i també dels altres pobles propers, acudiren a l’escenari d’una tragèdia pròpia de les novel·les de Blasco Ibáñez. Una escena negra on romanien estesos i ja freds un fugitiu, delinqüent, a qui s’havia comparat amb els mítics roders, però molt lluny de la seua aura que el romanticisme del segle XIX els va conferir. Al seu costat, potser un encobridor, potser un amic, però un autèntic pare de família que deixava esposa i quatre criatures. No serien els primers que es quedaven sense marit i sense pare. Es donava una difícil situació en aquella Espanya del 1920 on, a pesar de les dificultats imposades, la viuda faria front a les necessitats imperioses d’un temps en blanc i negre on el llirians i els pobles veïns compartiren temps amb l’últim roder.

Un carro finalment traslladaria les restes mortals a Llíria on els facultatius practicarien un reconeixement als cadàvers. Acudí multitud de públic que presencià el final d’un malson i malauradament el començament d’un altre.

Dos cadàvers a una morgue.

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here