Manolo Sánchez: Els Mausoleus Romans, una visita obligada en febrer

ELS MAUSOLEUS ROMANS DE LLÍRIA UNA VISITA OBLIGADA 

Per Manolo Sánchez Vidagany, guia turístic local.

El mes de Febrer és el moment idoni per a visitar aquest punt. El mes dedicat a Februus, déu romà de la purificació, on entre el 13 i el 22 del mes, últim del calendari romà se celebraven les Parentalia, la Feralia i la Caristia, festes en honor dels morts, similars als nostres Tots Sants, festes en principi d’àmbit privat però que acabaren tenint un caràcter públic i general en tot l’àmbit polític i cultural romà. Es recordaven els avantpassats, es feien banquets a les tombes, ofrenes amb garlandes de flors, especialment roses roges, violetes, símbols de renovació i benestar per als esperits del més enllà, dels manes. Rituals d’exorcisme per mantenir una relació òptima entre els vius i els morts. Sé que és necessària una descripció més acurada d’aquestes celebracions si es vol conèixer i gaudir de la visita als Mausoleus de Llíria, no obstant crec que primer cal una descripció física del lloc que va a visitar per a facilitar la seua comprensió.

Els Mausoleus de Llíria, ubicats al carrer Sant Vicent, són unes restes monumentals relacionades amb el món funerari d’època romana. Es troben situats als afores de l’antiga ciutat d’Edeta, com manava la llei de les 12 taules, que prohibia enterrar els morts a l’interior dels espais urbans. Aquest tipus de monuments funeraris es situaven vora de les principals vies d’accés als espais urbans, com passa al cas de l’antiga Edeta.

Conserven els diferents elements edificats que formaven el conjunt del recinte funerari; el Triclinium, que s’usava per rebre els visitants que anaven a honrar els morts, estava obert al públic en general, encara que a la part trasera es trobava tancat per una porta que donava a un espai privat i que contenia el Conditorium, el nínxol que contenia les restes dels difunts i que sols podia ser visitat pels parents i amics més propers. Al costat de les restes d’aquests dos edificis que, com ja hem assenyalat, formaven part d’un mateix conjunt, es conserva una làpida amb el nom de Públio Claudio Eutico i la seua dona Claudia Natal, probablement els impulsors de l’edificació del Mausoleu que seria construït per albergar les seves restes després del seu viatge cap a la llacuna Estigia.


Els diferents tipus d’enterraments al món romà depenien, està clar, de l’estatus social i els costums del moment, podia ser d’inhumació o incineració. En el cas d’Eutico es tracta d’un estatus social elevat, construir aquests Mausoleus significa per a ell reafirmar-se davant de la comunitat i, de pas, garantir-se el manteniment dels precs i sacrificis dels seus parents i amics després de la seua mort, necessaris per a la tranquil·litat del seu esperit en el més d’enllà, en què es convertirà en un “Manes”, un esperit que cal cuidar perquè no esdevinga molest per a la llar familiar i la comunitat en general.

Al moment de la mort, si tot va anar segons els costums del moment, l’edetà Eutico rebria un bes del parent més proper, amb el qual exhalaria l’últim alè, se li cridaria tres vegades pel seu nom, i ja confirmada la mort, es rentaria el cos, se l’ungiria amb olis i es col·locaria sobre un cadafal a l’atri amb els peus mirant cap a la porta.

Es col·locarien rames de xiprer sobre la porta principal avisant de la mort a parents i veïns, que el visitarien durant set dies, pregant davant del cos sobre el qual es llançaven flors, símbol de la fragilitat de la vida, roses, violetes, encara que també, com a tot el món mediterrani algun tipus de flor també té el significat de resurrecció.

Passats els set dies es procedirà al soterrar, s’iniciara una processó on assistiran els familiars, amics i veïns, es posarà el cadàver a una caixa sobre una llitera i es durà al foro i es passejarà pels principals carrers de la ciutat acompanyat per ploraneres, música i els familiars amb les màscares que representen els avantpassats, a les que d’ara endavant s’unirà la del mateix convertit en una llar, un esperit benefactor de la família.

Es faran visites i banquets a la tomba, recordem al Triclinium que es conserva al mausoleu de Llíria, abans i després de l’enterrament, i es continuarà visitant per tal de procurar el benestar dels esperits dels avantpassats i que aquests no molesten els éssers vius, ben al contrari, demanant-los la seua protecció. Al moment de la seua incineració Eutico durà unes monedes amb ell, una llàntia d’oli, cal pagar-li al barquer Caront al moment de creuar la llacuna Estígia, i cal usar la llàntia d’oliper a tindre llum i que ens servirà de guia cen el món dels morts, un món obscur per als romans.


Com ja hem assenyalat, EuticoClaudia Natal i tots els edetans que han traspassat rebran de manera regular les visites dels seus descendents, cada any per les Parentalia la gent penjarà rames de llorer a l’entrada principal de la llar, netejarà les cases i escamparà a la interior aigua, de fonts i manantials, la més pura que trobe. Durant els dies de celebració ningú es casarà, ni els edetans amb càrrecs més honorables podran mostrar insígnies, febrer és un mes dolent, dedicat als morts, molt en sintonia amb l’època de l’any, trist, perillós per les malalties infeccioses, la gent sols espera que vinga la primavera, Març, primer mes de l’any, que deixe arrere l’hivern i totes les seves funestes conseqüències.

No obstant això, però, al mes de Februus calia complir amb les obligacions de la Parentalia, calia renovar cada any el vot de fidelitat als esperits, oferint-los garlandes de flors, blat, sal, pa amarat amb vi i violetes. Calia cuidar els manes, ja que com deia Ovidi “un dia els éssers vius oblidaren les seves obligacions amb els morts i aquells, convertits en ombres i turmentats, isqueren i perseguiren els vius, fins que els humans van tornar a fer les ofrenes a les seves tombes”.

La mitjanit del vint-i-u seria el moment més àlgid de la festa, la “Feralia“, la nit en què els morts podien eixir i caminar pels carrers com si fossen vius, es feia un ritual d’exorcisme consistent en què, entre altres coses, una matrona feia una invocació a Tàcita, Senyora de la Mort, mentres cosia un teixit de llana de color fosc, a l’acabar , es posava a la boca set fesols negres i els arrossegava acabant així el ritual.

El vint-i-dos era el dia de la Caristia, un banquet informal per celebrar l’amistat entre els éssers vius i els esperits bons dels morts ancestrals; les llars, que protegien tot allò que haguera de vore amb la casa, encara que fos fora de l’àmbit domèstic. Com que sempre hi havia esperits dels quals ningú s’enrecordava i aquest s’enfadaven i molestaven els vius cap a finals de Maig es tornava a la càrrega amb altra celebració; les Lemuria, en aquesta ocasió, el pater famílies s’alçava a mitjanit, es posava set faves negres a la boca i anava escopint les per la casa mentre invocava els bons esperits.

Bé, finalitzats tots els rituals funeraris corresponents al mes de Febrer romà, crec que cal tornar al món dels vius i deixar un bon regust de boca parlant de la làpida d’Eutico i Claudia Natal on ens espera una bona sorpresa: ja que després de tant de mort i esperits del més enllà resulta que la inscripció, en realitat un epitafi, és una declaració d’amor entre dos persones que s’han estimat en vida i volen seguir estimant-se durant tota l’eternitat, ahí vos deixe la transcripció.

PClaudio Eutico, per a mi i la meva benvolguda esposa Claudia Natal.

Manolo Sánchez Vidagany

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here