Josep Mª. Jordán: Una altra foto de fa 50 anys

LLETRES D’HORABAIXA

 

UNA ALTRA FOTO DE FA 50 ANYS

Josep Mª Jordán Galduf

 

Voldria començar l’article donant les gràcies a aquelles persones que han fet comentaris de l’article de la passada setmana, uns comentaris que han aclarit alguns dels aspectes hi reflectits. Com ara, José Miguel Blesa Lafuente, que indica que l’altre capellà que apareix en la foto era D. Manuel Martín Puerto, aleshores rector de la parròquia de Sant Francesc de Llíria; o Juanma Soriano Navarro, que apunta que ell podria haver estat també en la foto (com hi era la seua germana) i ens recorda que va formar part de Los Errantes en la primera època d’aquest conjunt musical (liderat per Pep Llopis).

 

La foto que ara adjunte guarda una certa relació amb la foto de l’article anterior. Aquella era de l’hivern de 1967, amb un ampli grup de joves de les distintes parròquies del poble (i possiblement de la comarca). Aquesta la situe, en canvi, en la primavera o primers d’estiu de 1968 i mostra l’activitat d’un grup més reduït de joves a la casa badia de l’Assumpció de Llíria. Un grup l’existència del qual pogué derivar, probablement, del moviment precedent.

 

A la parròquia de l’Assumpció hi havia, en efecte, aleshores un grup prou actiu de joves que es reunia els diumenges de vesprada sota la direcció i l’impuls del vicari D. Benjamín Peinado, una bellíssima persona de talant molt tolerant. Un vicari que hi comptava amb el suport d’un seminarista de gran cultura i inquietud: José Luis Barrera (ordenat després capellà el 1971). Xerràvem sobre distints temes proposats per nosaltres mateixos, i sovint féiem lectura d’alguns llibres i obres de teatre.

 

A la foto apareixen uns pocs membres d’aquest grup en una lectura interpretada de l’obra Casa de Muñecas, del dramatug Henrik Ibsen. D’esquerra a dreta hi són: Adolfo Laplaza, Mª Ángeles Aparicio, Juan Francisco Barrera, el seu germà José Luis (que dirigia aquella lectura), jo mateix, Xelo Faubel i Reme Llopis. És curiós que la meitat d’aquestes persones, en un moment o altre de la vida, se’n anaren de Llíria per raons professionals o familiars (com és el cas d’Adolfo. Mª Ángeles i Xelo, a més de José Luis).

 

Personalment, aquell curs de 1967-1968 fou molt intens i pesat per a mi. Assistia a les classes de segon de Turisme per les vesprades, i a les classes de Preuniversitari a l’Institut Lluis Vives de València pels matins. L’ambient d’aquest Institut em va resultar mol grat. Entre els companys d’aula recorde amb molt d’afecte Paco Maicas (de Llíria, que després va fer Enginyeria de Camins) i Jesús Esteve Claramunt (de Puçol, que després va fer Medicina). I entre els professors, mai no oblidaré D. Leopoldo Piles, de Literatura, persona afable i jovial, sempre prest a animar i comprendre els seus estudiants, i a suscitar en nosaltres diverses reflexions (acadèmiques i humanes).

 

Durant la setmana laboral, dedicava tot el temps que tenia lliure a estudiar, reclòs a la casa on vivia a València. Ara bé, aquest dur esforç el compensava els caps de setmana, a Llíria, amb dues activitats molt agradables per a mi: el bàsquet i les reunions del grup de joves als locals de la Parròquia de l’Assumpció.

 

Guarde encara com un tresor un llibre que em va regalar aleshores D. Benjamín Peinado: Creer es comprometeres, de José Mª González Ruiz. Un llibre on es deien coses com aquestes: “Todos somos compañeros de un viaje hacia algo que es mayor que nosotros. Somos la compañía de los buscadores de Dios (…). Nosotros a veces hemos querido achicar a Dios, empequeñecerlo, hacer una edición de bolsillo de Dios. Un Dios que sea la respuesta a nuestras demandas. Que no sea el Dios que nos pregunta y que, por consiguiente, nos coge de sorpresa (…): para de esta manera vivir instalados en la seguridad de una fe domesticada”.

 

És curiós que més recentment he llegit unes paraules semblants de la ploma del jesuïta Dario Mollà: “Nuestra eterna tentación es aprisionar a Dios, encasillarlo en nuestros conceptos, en nuestros planteamientos. Incluso en nuestras propias experiencias de Dios. Y Dios es siempre mayor, siempre desborda, siempre es novedad”.

 

  1. Benjamín Peinado va deixar la parròquia de l’Assumpció de Llíria el novembre de 1968, quan va ser traslladat a una altra parròquia de Quart de Poblet. Aleshores jo ja havia començat primer d’Econòmiques. No sé si el vaig tornar a veure en alguna altra ocasió. Però sempre he pensat que estic en deute amb ell, i que mai no li he agraït prou tant de bé com em va fer, a mi i a altres joves de Llíria, amb la seua extraordinària bonhomia i calidesa humana.

 

1 Comentario

  1. Del records I experiences, sempre queda lo millor……
    GRACIAS JMa JORDAN pe les teues croniques plenes de humanitaria…

    Juanma Soriano navarro

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here