Francesc Rozalén: 150 anys de la mort del lexicògraf Llirià, Josep Escrig

Francesc Rozalén en l’acte commemoratiu d’Escrig.

EL LEXICÒGRAF LLIRIÀ JOSEP ESCRIG:

150 ANYS DE LA SEUA MORT

Francesc Rozalén Igual

Enguany es compleixen 150 anys de la mort de Josep Escrig i Martínez, un llirià molt il·lustre oblidat pràcticament en la Llíria actual, malgrat que l’any 1988 ja vaig publicar en la revista Lauro un estudi que reivindicava l’obra d’aquest personatge tan excepcional. Lamentablement, però, aquests tipus de treballs no arriben al gran públic i sols els lligen una minoria. Ja acabant l’any només ha sigut recordat en l’Aula de Ciutadania de l’Escola d’Adults que dirigeix Josep M. Jordán. Per això, el passat 29 de novembre se celebrà una xarrada sobre el personatge en la qual vaig participar junt amb el catedràtic de la Facultat de Filologia de València Emili Casanova, membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que féu també una exposició magnífica de les tasques que porta endavant aquesta institució.

Advocat i lexicògraf, liberal i progressista, Escrig va ser un dels erudits que es preocupà per la llengua dels valencians en una època en què la seua classe social, la burgesia, començava a abandonar el valencià i per tant a castellanitzar-se. Escrig fou l’autor del diccionari valencià-castellà publicat l’any 1851. Però si bé no va ser l’autor del primer diccionari que es publicà a València, sí que ho fou del més voluminós i interessant dels diccionaris valencians publicats fins al moment. Actualment la seua obra és considerada com el primer gran diccionari general del valencià. Amb la publicació del seu diccionari, Escrig acomplia un vell desig que des de mitjan segle XVIII preocupava els erudits valencians amants de la seua llengua: la necessitat de tenir un diccionari general.

Actual casa a la plaça Major on visqué Josep Escrig.

Josep Escrig Martínez, avantpassat de la família del cronista José Durán Martínez i del mestre Rafael Sornosa Martínez, nasqué a Llíria el 2 de març de 1791, en una vila eminentment agrícola amb un extens terme municipal on predominaven els conreus típics mediterranis. Va ser en aquest tipus de poble, caracteritzat per un marcat accent rural, on cresqué el xiquet Escrig, que s’educà en l’ambient d’una acomodada família lliriana com era la dels seus pares, que es preocuparen que des de menut el seu fill rebera una acurada educació. Posteriorment, estudià amb bones notes Filosofia i Dret a la Universitat de València, i l’any 1819 aconseguí el títol d’advocat. Efectivament, al decidir-se Escrig pels estudis de Lleis, estava escollint una de les Facultats més atractives del moment i seguia l’exemple dels fills de la burgesia terratinent local que vivia a la plaça Major. Aquest interés per estudiar Lleis es vincula a les reformes que durant la primera meitat del segle XIX realitzà la burgesia a Espanya, amb l’abolició del règim senyorial i les desamortitzacions dels béns eclesiàstics que feren necessària la presència de molts juristes i advocats.

Escrig era un home progressista i d’idees liberals, com la major part dels veïns de Llíria. Quan arribà el període del trienni constitucional (1820-1823) evidentment s’identificà amb la causa liberal. Amb la tornada de l’absolutisme del rei Ferran VII el 1823, els partidaris de la causa liberal sofriren una cruel repressió i molts d’ells varen ser empresonats, com la reclusió que patí Escrig durant 26 mesos. Però encara més avant Escrig hagué de patir un exili forçós. Era per l’any 1836 quan en plena Guerra Carlista l’exèrcit de Cabrera començà a saquejar Llíria. Arran del perill que corria la seua persona -per raó de la seua ideologia liberal- hagué d’abandonar la casa de Llíria i amb la família traslladar-se a València en busca de major seguretat. I efectivament, Llíria, per ser una ciutat majoritàriament liberal, per la seua situació geogràfica entre els Serrans i l’Horta i també per ser un poble ric on poder recollir bones contribucions per a la causa carlina, fou saquejada quatre vegades pel general Cabrera. La primera fou el 29 de març de 1836 quan amb un nombrós exèrcit atacà Llíria per sorpresa i la saquejà durant dues hores. Mataren trenta persones i feren vint-i-set presoners que afusellaren a Xiva i al Villar. Aquest fet encara està present en la memòria dels llirians amb els cinquanta-cinc bustos dels assassinats que hi ha pintats al sostre de Ca la Vila. La segona invasió de Llíria tingué lloc durant els dies 4 al 7 d’abril de 1837 amb un exèrcit de 1.500 hòmens. La tercera, el 13 de maig del mateix any, en què fou saquejada durant quatre dies. I la darrera, el 10 de novembre de 1838 pels carlins encapçalats per Arnau, que atacà el fortí de Sant Miquel tres vegades sense arribar a conquerir-lo. Com s’hi pot observar, la Llíria d’aquells anys no era el poble més segur per a un liberal com Escrig. Llíria tingué un reduït cos de guàrdia de la Milícia Nacional, incapaç de fer front als continus atacs carlins que de sorpresa la saquejaven.

Durant la seua estada a València començà la redacció del diccionari que li va ocupar uns 10 anys, i possiblement fins que no el publicà l’any 1851 no degué tornar a Llíria. Una vegada al seu poble natal, visqué a la plaça de la Constitució -actualment plaça Major número 42- casa que encara es conserva i que pertany a Remedio Gorrea.

L’honestedat, la modèstia i l’amor al seu poble que caracteritzaven Escrig, s’observa també en unes accions dignes d’esmentar. L’any 1855 Llíria, i també la resta del País Valencià, van ser afectades per una de les epidèmies més temudes del segle XIX, el còlera “morbo” asiàtic. Per norma, aquestes epidèmies afectaven majoritàriament les capes socials més pobres a causa de les miserables condicions de vida que patien. L’epidèmia del còlera de 1855 afectà Llíria la segona quinzena de juny i arribaren a morir 276 persones en 15 dies. També moriren les dues autoritats locals, el jutge de Primera Instància caigué malalt i nombrosos llirians fugiren del nucli urbà per por de ser-hi contagiats. En vista d’aquesta dramàtica situació, alguns llirians demanaren ajuda a Josep Escrig, que es féu càrrec del govern municipal malgrat el perill de contagi que podia córrer la seua nombrosa família formada per deu fills. Una vegada hagué passat el període crític, les noves autoritats locals, en agraïment, demanaren al Govern que se li concedira la Creu de Beneficència, però Escrig contestà dient “que el cumplimiento de un deber que Dios le imponía para con sus semejantes, no merecía premio; que esta era su obligación para con el prójimo”. El comportament d’Escrig contrasta amb el que tingué el rector en la següent epidèmia del còlera de 1885, quan abandonà la parròquia i fugí del poble.  Acabada l’epidèmia, volgué tornar a la parròquia, però els llirians li ho impediren.

Segurament, a causa de l’honesta trajectòria personal d’Escrig, li degueren oferir importants càrrecs en l’àmbit de país, però els rebutjà. Amb tot, a escala local exercí alguns càrrecs: jutge de Primera Instància diverses vegades de manera interina, advocat assessor del municipi i dipositari dels diners públics de Llíria durant les últimes dècades de la seua vida. Als 70 anys i per desig del president de l’Audiència de València li concediren un títol humil per tal que l’acceptara: el de Jutge de Pau, que exercí fins que morí a Llíria el 28 de març de 1867 als 76 anys.

Escrig fou també durant trenta anys procurador dels béns que a Llíria posseïen els ducs de Berwick i d’Alba, així com administrador a Llíria dels béns de la cartoixa de Portaceli. En relació amb aquests càrrecs, sembla contradictori que un liberal tan actiu com Escrig administrara els béns d’aquestes institucions que representaven l’Antic Règim, quan justament s’estava produint a Espanya la revolució liberal que pretenia desmantellar tot aquest món.

Primera pàgina del Diccionari Valencià-Castellà de Josep Escrig publicat a València l’any 1851.

EL PRIMER DICCIONARI GENERAL DEL VALENCIÀ

Escrig fou contemporani del moviment literari anomenat «generació romàntica», caracteritzada per un profund liberalisme. Aquesta etapa coincideix també amb els inicis de la Reinaixença valenciana que lentament evolucionava. Va ser l’any 1841 quan Tomàs Vilarroya publicà la primera poesia que utilitzava el valencià amb pretensions literàries, fet que es considera com el punt de partida de la Renaixença al País Valencià. Probablement l’acció de Vilarroya influí positivament en l’ànim d’Escrig a l’hora de decidir-se a redactar el diccionari. Però si la producció literària en valencià durant els anys en què Escrig es dedicà a redactar el diccionari va ser molt reduïda, no ocorre el mateix amb el tipus de llengua que utilitzaven les revistes satíriques que llavors començaven a publicar-se, amb un valencià vulgar i dialectal. Aquestes eren les revistes que anaven dirigides al poble i per tant els parlaven en l’única llengua que sabien. Pel que fa a la burgesia valenciana, aquesta començava a castellanitzar-se a mitjan segle XIX, mentre que l’aristocràcia ja ho havia fet al segle XVI. És, doncs, en aquest context sociolingüístic tan confús on Escrig preparà el seu diccionari.

Què pensava Escrig del valencià quan va publicar el diccionari? Escrig pertanyia a la burgesia valenciana, però era un burgés que procedia d’un poble, Llíria, i per tant era bon coneixedor de la llengua que parlaven els seus veïns. La seua llengua de cultura era el castellà i així ho demostrà en escriure altres dos llibres més. El valencià era per a ell i per a molts erudits la llengua materna, la benvolguda llengua vernacla que miraven amb sentiment i nostàlgia per la situació decadent que patia. Per contra, consideraven el castellà com la vertadera llengua transmissora de la cultura, i per això mateix degué pensar que amb el seu diccionari també facilitava als valencians l’aprenentatge del castellà perquè així tingueren accés a l’educació i a la cultura. Però Escrig també justificà la necessitat del diccionari perquè a més volia facilitar als valencians «el conocimiento del idioma mismo que aprendieron en la cuna y que por una anomalía, inconcebible a primera vista, son bien contados los que la saben leer y escribir con tal cual perfección». Amb aquesta actitud, Escrig es diferencià de la resta d’erudits del segle XIX que menyspreaven el valencià. Per això Escrig mostrà interés perquè el seu diccionari també servira per a aprendre diversos aspectes de la llengua pròpia dels valencians.

Reial Ordre del 8 de gener de 1851 en la qual la reina regent, Maria Cristina de Borbón, recomanava als ajuntaments valencians que adquiriren el diccinari d’Escrig.

La primera edició del diccionari d’Escrig comprén un gros volum de 902 pàgines, amb unes 73.000 entrades, publicat l’any 1851 sota la protecció de la Reial Societat Econòmica d’Amics del País, de València. També afavorí la difusió de l’obra una Reial Ordre en la qual la reina regent, Maria Cristina de Borbón, recomanava als ajuntaments del País Valencià que s’hi subscriviren. L’import de la subscripció era a càrrec del Govern, que veia en l’obra d’Escrig un bon instrument de castellanització. No sabem el nombre d’exemplars que es varen editar, però el 1871 n’eixia al mercat una segona edició, i l’any 1887, una tercera ampliada per Constantí Llombart.

Però el diccionari d’Escrig, des del mateix moment de la publicació i fins a temps moderns, ha rebut moltes crítiques que posen en evidència els defectes que té l’obra: l’acusen d’incloure gran quantitat de castellanismes que ell va valencianitzar i la invenció de paraules inexistents. Aquestes crítiques no tenen en compte que tota obra humana mai és perfecta ni tampoc el context històric i social en què es va redactar, on sols es considerava el castellà com a llengua de cultura i de progrés. Però noves investigacions que han aprofundit en l’estudi de l’obra reconeixen que bona part d’aquestes crítiques són injustes. Cal valorar en aquest diccionari el fet de ser fidel a l’ortografia tradicional valenciana, l’esforç per incorporar un lèxic variat i fins i tot el detall amb què descriu el lèxic popular. Una altra aportació seria l’amplíssim recull que fa del lèxic col·loquial. També cal destacar l’arreplega de mots propis de Llíria i d’alguns pobles de la comarca, així com d’altres dels pobles veïns xurros. Cal recordar que Escrig visqué la major part de la seua vida en l’ambient rural de Llíria, per tant era bon coneixedor del parlar del seu poble. Valga com a mostra aquesta breu selecció de paraules recollides al diccionari i que són pròpies del parlar de Llíria i que, a més a més, algunes encara estan ben vives:

Gobanilla, xerevita, congret, pugeta, sambarot, sargatana, forigol, caporrutxo, pallorfa, tramojo, tripal, dàquia, vaqueta (caragol de muntanya), coca ensaginà, ressopet, santmiquelà, talladora, taratinya, puget (espai reduït format sobre el buit d’una escala), jugar a la cuc a amagar, nyo (senyora), nyor (senyor)…

Intervenció del catedràtic Emili Casanova en l’acte commemoratiu d’Escrig.

L’any 2004, la professora de la Universitat d’Alacant Isabel Guardiola i actual membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, llegia la seua extensa i magnífica tesi doctoral sobre el diccionari d’Escrig. A partir de la seua investigació, a Escrig se li reconeix amb tota justícia la gran aportació que féu a la lexicografia valenciana. Com diu la professora Guardiola, l’obra d’Escrig constitueix el diccionari més extens i més ambiciós dels publicats fins aleshores. A més, «mereix una nova avaluació en la història de la nostra lexicografia que manifeste que, si bé es poden perpetuar una sèrie d’errors lexicals, les aportacions tant des del punt de vista lèxic i terminològic com de la tècnica de redacció són notables». També el filòleg canadenc, Joseph Gulsoy, opinava que el diccionari d’Escrig «es pot qualificar com la peça fonamental de la lexicografia valenciana moderna, i d’ell són tributaris els diccionaris posteriors».

Carrer Advocat Josep Escrig.

Malgrat la recuperació i la dignificació acadèmica de l’obra d’Escrig durant les darreres dècades, encara ací a Llíria continua sent un personatge poc conegut i sense molt interés per a reivindicar-lo. L’any 2000 l’Ajuntament li dedicà un carrer insignificant al final del Pla de l’Arc que sols té dues cases: carrer de l’Advocat Josep Escrig. Curiosament es destacava la seua professió d’advocat i s’oblidava la més important de lexicògraf per la qual és reconegut i valorat. Escrig ja forma part de la història dels valencians per la seua contribució a l’estudi i a la defensa de la nostra llengua en temps difícils. Per això seria convenient que a la seua ciutat natal se’l reconeguera amb justícia. Una xicoteta mostra seria començar per posar una placa commemorativa a la casa de la plaça Major on visqué. Com que la casa està ubicada al centre de la ciutat i en un lloc de molt de pas, seria una manera de recordar als seus veïns la memòria d’aquest llirià tan notable, alhora que es potencia el turisme cultural.

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here