José Miguel Maícas: XII

El pròxim dimecres l’aula de ciutadania que organitza Josep  Jordán tractarà el tema dels 12 Treballs d’Hèrcules i el potencial turístic de Llíria. Amb motiu d’esta jornada  li demanem a J. Miguel Maícas, professor i escriptor, que ens avance el seu conte sobre una versió actual dels Dotze treballs d’Hèrcules per adolescents, que també presentarà dimecres.

José Miguel Maicas: XII

 

La terra no té veu, però sí poder, l’home té veu, però no poder. Almenys… poder real. La primitiva consciència del planeta en el qual vivim ho impregna tot; no obstant, la seua presència està molt més present en certs llocs. L’home des d’antic ha sentit aqueixa presència i cada vegada que ha trobat un d’aquests emplaçaments l’ha transformat en llocs de culte. Mags, bruixes, oracles, monjos… entraven en contacte amb la terra i durant mil·lennis van ser la seua veu. D’entre tots ells, els més poderosos van ser sense cap dubte els oracles, podien veure traces del futur quan la terra estava complaguda i consells i advertiments quan no ho estava.

Però aquests temps van passar, els oracles van morir i ningú els va substituir. La veu es va apagar… i quan calla la raó… parlen els necis.

– Maledicció! – va exclamar Manel –. Una pedra… i segur que serà romana… i segur que l’arqueòleg em pararà l’obra. Doncs no serà la meua família la que es quede sense piscina aquest estiu. Avant amb l’excavadora.

La família de Manel posseïa una xicoteta parcel·la de terreny a Llíria, a la zona de Mura. Estava prop del poble, eixint des del carrer de Bétera pel de Pasqual Enguídanos. No era molt gran, uns 1.000 m2 envoltats per un mur de dos metres d’altura que ocultava les obres d’ampliació. D’una caseta d’eines, ara podia ja considerar-se una casa amb tots els serveis. Sols faltava la piscina per a poder passar les vacances com Déu manava.

El problema de Manel, el mateix que afectava centenars de veïns de la zona, eren les pedres, però no unes pedres normals sinó restes romanes de l’antiga Edeta.

L’excavadora va destrossar sense contemplacions les restes que ocupaven l’espai destinat a piscina i van interrompre amb aquest despropòsit una canalització de les línies de força que convergia sobre l’antic santuari oracular.

La terra acusà el colp, es va estremir i després d’un breu instant de sorpresa es va enfurir. Intentà cridar, però no va trobar cap interlocutor. Feia segles que el santuari oracular d’Edeta havia sigut abandonat. La seua frustració solament podia calmar-se d’una manera, castigaria l’agressor i pobre d’aquell que s’interposara en el seu camí. La terra cercà l’eina de la seua venjança fins a donar amb un objecte que podria ser-li útil.

– Extraordinari! – va dir Samuel –. Llavors, aquest és el famós mosaic dels dotze treballs d’Hèrcules?

– No sigues tòfol – contestà Sandra –. Est és una rèplica. L’original està al Museu Arqueològic de Madrid. Enguany se celebra el centenari del seu descobriment, per açò l’ajuntament ha organitzat aquesta exposició en l’Edifici Multiusos i ha encarregat una còpia, encara que és francament bona.

– Sí, sobretot pels efectes en 3D i realitat virtual – va apuntar Vicent –. No sabia que els romans ja dominaven aquestes tècniques.

– Quines ximpleries dius – va respondre Sandra amb un visible empipament –. A la pròxima us enviaré a casa. Que sigueu de la capi no us dóna dret a burlar-vos dels altres…

La xica, encara enfadada, va percebre uns centelleigs de cua d’ull. Girà el cap i va contemplar les llums que es projectaven des de les tessel·les del mosaic recreant els monstres allí representats amb un inquietant efecte tridimensional.

Ella era una alumna de la facultat de filosofia, de ment oberta, amb curiositat per l’ocult i les teories de la conspiració. Podria acceptar qualsevol fet si els arguments eren convincents, però en aquests moments la seua ment processava massa informació.

Els seus dos companys eren més pragmàtics, van acceptar com un fet irrefutable que criatures mitològiques fetes de llum es tornaven gegantes i corpòries per moments. El seu únic impuls racional va ser agafar la seua paralitzada amiga i eixir corrent.

Una vegada a l’exterior, i després de posar terra pel mig, la curiositat es va imposar a la por i es van girar per a contemplar el tràgic final de l’obra. Entre els núvols de pols començaven a ser visibles les siluetes de les gegantesques criatures.

– A la porra quatre milions d’euros! – cridava Sandra en direcció a les ruïnes –. Com es nota que no ho heu pagat vosaltres!

– Sandra, centra’t – va dir Samuel mentre la bufetejava –. No crec que aqueixes bestioles paguen impostos i no crec que hàgem de cridar l’atenció de semblants criatures.

I no ho van fer… Les bèsties, preocupades per altres assumptes, van abandonar el lloc per múltiples adreces.

Sandra es va portar les mans al capdavant  gemegant i tirant-se dels pèls. Vicent li va agafar les mans i li les apartà de la cara, la transformació de la xica era absoluta. El seu rostre era la imatge de la serenitat i els seus ulls estaven totalment blancs.

– Estúpids mortals, sou conscients del que patireu? – va preguntar de forma retòrica –. Pagareu mil vegades el mal que m’heu infligit.

– De què parles? – contestà Vicent, encara subjectant-li les mans –. Qui eres tu, muller? Què has fet amb Sandra?

– He pres prestat aquesta forma carnal – va dir la terra a través de Sandra –. La xica era l’única dels voltants amb l’afinitat necessària per a manifestar-me.

– Doncs, a manifestar-te vas a la plaça del Sol – va comentar Samuel amb ironia –. Torna’ns la nostra amiga o atín-te a les conseqüències.

La terra es va prendre a broma l’amenaça, no semblava que els seus interlocutors comprengueren la magnitud del que havia succeït. 

– Humans, pareu atenció. He alliberat les bèsties que una vegada van assotar el món i que van ser vençudes per Hèrcules fa mil·lennis – els va dir de sobte –. La vostra obligació és repetir la seua gesta o morir en l’intent.

– Açò és absurd – van dir els xics –. No som herois.

–Doncs, convertiu-vos en uns – conclogué mentre abandonava el cos de Sandra.

Els següents minuts van ser tensos. Els xics van explicar a Sandra la seua situació i ella assentia en silenci. No recordava res de l’incident. Solament una cosa era innegable, la presència de les criatures que destrossava el seu poble, la gent que fugia i el nombre d’habitatges derruïts que augmentava. Calia detenir-los.

– Val, no és tan difícil – va dir Sandra –. Si Hèrcules els va vèncer, els derrotarem també. Solament hem d’esbrinar com.

– Doncs pregunta-li-ho a Siri – va contestar Samuel –. Eres l’única que té un iphone.

– I que em responga una ximpleria – es va queixar Sandra –. Igual com preguntar-li quant és zero entre zero…

– No costa res per provar…– digué Vicent –. Serà el nostre propi oracle.

– Siri, com es poden superar els treballs d’Hèrcules? – van cridar tots plegats.

– Mmmm…. No ho sabeu? Us veig despistats – va respondre la veu del terminal –. Zeus és el cap de l’Olimp, Hera és la seua dona i Hèrcules era fill d’ell, però no d’ella, fruit d’una infidelitat, ja veus Disney ens tenia a tots enganyats. Total, que Hera no li tenia molta estima, un dia li va provocar un atac de bogeria i acabà matant els nebots i els dos fills. Quan es va recuperar, va sol·licitar a l’oracle de Delfos consell sobre com expiar el crim. Així que el va enviar a treballar per al rei Euristeu, un cosí seu que tampoc el tenia en alta estima. Durant el temps que va estar al seu servei, Hèrcules va realitzar dotze proeses i saldà el deute. Siri va informar als xics com havien sigut superats cadascun dels encàrrecs.

En les rodalies del Multiusos, el lleó de Nemea passejava endormiscat. Feia bastant calor i l’animal cercava una mica d’ombra per a fer la migdiada entre les ruïnes, sort que no semblava tenir fam.

–Esta bestiola té la pell dura com el diamant, açò la fa invulnerable, però no immortal – va dir Sandra –. Hem d’ofegar-ho. Hèrcules ho va fer amb els seus poderosos braços, però açò queda descartat, no hi ha més que mirar-nos. El millor és atrapar-la entre els enderrocs.

La bèstia s’havia quedat dormida, recolzada contra una paret, damunt d’ella quedava un tros del forjat en volada, l’altre element que impedia que caiguera era un pilar metàl·lic que havia perdut tots els ancoratges. En el seu conjunt, l’entramat semblava un parany per a ratolins dels que ixen en els dibuixos animats, on l’invent quasi sempre fallava. Els xics esperaven tenir més sort.

Vicent va trobar una corda en una ferreteria propera mentre Samuel cercava un cotxe, eren molts els que havien fugit abandonant els vehicles amb les claus posades. La tasca més arriscada la va executar Sandra, lligant la corda al pilar decisiu.

Una vegada tots els elements van estar al seu lloc, Samuel va arrancar el cotxe i accelerà tot el que el motor va donar de si… El pilar estava molt menys afermat del que pensaven, de manera que no va haver-hi problemes a arrancar-lo, però havia accelerat massa i després d’esquivar un altre vehicle abandonat acabà estavellant-se contra una morera.

El lleó havia quedat atrapat, solament amb el cap i una pota fora. Els tres amics van deslligar la corda i van decidir ofegar-lo amb ella. Aquesta vegada no va haver-hi problemes i l’animal va morir. El cos es va tornar incorpori i va desaparèixer sense deixar rastre.

Els ulls de Sandra es van tornar blancs de nou ja que tornava a estar posseïda.

– No ha estat malament, teniu enginy, encara que us queda molt per demostrar – va dir la terra –. En la segona prova haureu de derrotar l’Hidra de Lerna, este engendre té nou caps i tant el seu alè com la seua sang són verinosos.

– Ja m’ha tornat a passar, veritat? – va dir Sandra després de recuperar-se –. No m’agrada que m’utilitze d’altaveu, cada vegada que ho fa em dóna mal de cap.

– Ja sabeu com actuar. Si li tallem un cap, però no cicatritzem la ferida, altres dos ocuparen el seu lloc – va explicar la xica –. L’hidra ha anat cap al polígon industrial. Allí hi ha suficient maquinària pesada per a parar-la.

El pla era atraure l’hidra fins a una xicoteta fosa, tallar-li tots els caps i tirar sobre les ferides metall fos, dels monyons no podrien brollar més caps. Van trobar la pesada criatura, els seus moviments eren lents i la van provocar amb facilitat, els va seguir donant mossegades… Intentava menjar-se’ls, lògic, hi havia moltes boques per alimentar.

Van arribar a la fosa. Samuel s’havia avançat i havia col·locat unes planxes metàl·liques sobre una piscina de metall que aguantarien el seu pes, però no el de l’hidra.

Sandra va agafar una radial. Vicent faria d’esquer, va arribar al centre de la piscina i es va penjar al ganxo d’una grua que va començar a elevar-lo. L’hidra s’acostava, tal vegada podria satisfer el seu apetit, una de les boques va alcançar la sabatilla del xic, però en eixe moment es van trencar les planxes i l’hidra va caure al metall fos, s’enfonsava amb lentitud, cridant de dolor al mateix temps que, per a completar la seua agonia, Sandra li tallava els nombrosos colls procurant no esguitar-se amb la sang verinosa.

– No ha sigut tan difícil, Sandra, has fet aquest treball amb cap – va comentar Samuel mirant la multitud de membres tallats mentre es guardava un ullal de record.

En aquesta ocasió, l’encàrrec consistia d’atrapar la cérvola de Cerinea. La criatura, tenia les peülles de bronze i la cornamenta d’or, aquestes dades eren irrellevants, esta no era la dificultat. El problema era que la cérvola era més ràpida que les fletxes.

La trobarien en un lloc tranquil amb aigua on poguera pasturar a plaer. A Llíria eixe lloc era la font de Sant Vicent, de manera que cap allí van partir, no sense abans aconseguir tots els sedants de les veterinàries del poble.

Van localitzar la cérvola sense dificultat, no volien espantar-la, de manera que van mantenir les distàncies, van buidar el contingut en l’estany i van esperar. Els ànecs van beure l’aigua i amb molta son se’n van eixir per a acomodar-se entre les plantes. La cérvola, sense sospitar el parany, va beure tranquil·lament i després de quedar sadollada va abandonar el lloc. No va tardar a notar els efectes, el seu caminar es va fer més insegur fins que va caure al terra i va quedar totalment adormida; després va desaparèixer.

Els tres amics tornaven de la font. Quan van passar per davant de la caserna, un agent uniformat disparava a un senglar de grandària descomunal. Les bales el ferien, però lluny d’aplacar-ho el van tornar més agressiu.

– No és la bestiola que hem de capturar? – va preguntar Samuel.

– Sí, hem de capturar el senglar d’Erimant – va respondre Vicent –. Hèrcules va derrotar el senglar acorralant-lo en la neu on no va poder moure’s.

– Tinc una idea – va dir Sandra –. No tenim neu, però podem fer que rellisque en pintura, així no podrà moure’s i el tirador el podrà rematar.

La idea era molt encertada perquè en les rodalies hi havia una botiga amb el material que necessitaven. Van forçar l’entrada i van començar a traure pots de pintura de 15 kg. Els van buidar un darrere l’altre i a poc a poc la taca va créixer avançant pausadament a causa de la seua consistència. El senglar va retrocedir disposat a llançar-se a tota velocitat contra un dels vehicles. En aqueix moment la pintura va arribar a les seues potes posteriors i va relliscar. Una vegada al terra, va quedar totalment empastifat. L’animal ferit i desconcertat s’alçava per a tornar a caure. Un últim tret acabà els seus sofriments i després, igual com la resta de les criatures vençudes, va desaparèixer.

Van emprendre de nou la marxa seguint l’avinguda dels Furs, el carrer més llarg del municipi. Van suposar que prompte trobarien de nou el rastre de destrucció.

– Sandra, el cinquè encàrrec era netejar uns estables – va dir Vicent en to de burla –. T’ho dic… perquè eres l’única xica.

– I per què no te’n vas a la merda?– va contestar visiblement enfadada mentre l’espentava –. Eixos acudits ni de broma!

–Vaja, allò de la merda… era literal – es va burlar Samuel en comprovar on havia posat el peu el seu amic.

El jove va contemplar la sabatilla amb resignació, després alçà els ulls i aquests es van obrir desmesuradament. El carrer estava plagat d’excrements. Era com si tots els gossos de l’univers hagueren anat a defecar al mateix carrer i al mateix temps. En passar els instants de sorpresa van entendre el que allí havia passat, estaven davant la cinquena prova. Hèrcules hi va haver de netejar els estables d’Augies, que guarden el major ramat del món, però mai s’havien netejat. L’heroi va complir el seu treball excavant un canal en el centre dels estables i desviant per ell un riu.

– Uns estables, no. Tot el carrer ens toca netejar – va protestar Sandra.

– Jo no sóc d’aquest poble, no sé si hi ha algun rierol a prop – va dir Samuel –.

– Quina gran idea! – va dir la xica–. Podem desviar la sèquia Major que discorre sota aquest mateix carrer.

Els xics van tornar sobre els seus passos fins a la rotonda que donava accés al poble. Era allí on la sèquia passava d’anar descoberta a anar tapada sota el carrer. Una reixa metàl·lica impedia que persones, animals o objectes grans s’endinsaren en les profunditats. La solució semblava òbvia, omplir el llit amb pedres, andròmines, tela i després el corrent discorreria pel carrer arrossegant les caques als drenatges.

Els xics van travessar la zona mullada fins a arribar a les portes de l’església de María Mare. L’edifici, construït segons els cànons del moviment modern, era una joia poc valorada del municipi. La seua actualització més recent era la col·locació de dues xicotetes campanes en la coberta. Era curiós que, tenint torre campanar i estant buida, no s’hagueren col·locat allí. I més curiós era la quantitat d’ocells estranys que volaven al voltant de la torre.

Les criatures es van llançar a l’atac, els xics van haver de córrer i protegir-se a l’interior de l’edifici, tancant la porta darrere d’ells. Van pujar les escales fins a la nau principal. Una vegada fora de perill van traure el cap per una de les finestres i el paisatge que van contemplar no convidava a la tranquil·litat. Pel que sembla les aus, s’havien donat un festí amb els veïns i multitud de cossos a meitat devorar jeien als carrers.

– Xics, aqueixos són els ocells d’Estinfal i el nostre sisè repte. Són grans aus carnívores amb becs, ales i urpes de bronze que devoren el que troben al seu pas. I el seu nombre és tan gran que no podrem exterminar-los tots. Hèrcules utilitzà una campana de bronze que li va donar Atenea perquè la tocara des d’un tossal i les aus espantades van emprendre el vol per a no tornar mai – explicà ella –. Nosaltres tenim una campana ací mateix. I gràcies a la tecnologia ni tan sols haurem d’arribar a tocar-la, vaig a enviar-li un whassap al rector perquè les faça sonar.

Una vegada enviat el missatge, els tres es van quedar mirant la pantalla del mòbil. Primer el senyal d’enviat, a continuació, el de rebut, però passaven els minuts i la marca no es tornava blava. Mala cosa, doncs no l’havien llegit. De sobte una de les aus es va estavellar contra una finestra i la va fer miques. Unes altres es van precipitar pel buit disposades a devorar als refugiats de l’església.

– Tic blau, ho ha llegit – va cridar ella mentre s’amagava darrere de l’altar. 
Van transcórrer uns instants que semblaven eterns fins que es va sentir el primer toc. El motor va fer que les campanes es balancejaren, a un costat i a l’altre, fins que amb la suficient inèrcia van començar a voltejar. Les criatures volaren i s’allunyaren en l’horitzó. Havien superat el repte i prova d’açò va ser el canvi en Sandra, la terra volia donar-los un missatge.

– Heu superat la meitat del joc – va dir la posseïda amb una expressió que quasi semblava un somriure –. Estic impressionada. No esperava tanta inventiva en éssers tan joves. Una part de mi desitja que completeu el repte… i l’altra… que expireu en ell. 

– Que graciosa la criatura – va comentar Vicent –. A mi em cauria bé si no volguera matar-nos. Anem a pel següent engendre.

En la setena prova, Hèrcules va capturar el bou de Creta, l’animal havia embogit per culpa de Posidó i ho destruïa tot al seu pas. Hèrcules va aconseguir dominar l’animal i li’l va lliurar a Euristeu. Aquest el va deixar lliure de nou, i l’animal va tornar a fer-ne de les seues. Finalment, un altre heroi, Teseu va aconseguir matar-lo amb l’espasa.

– Com anem a vèncer un bou brau? – ironitzà Samuel.

– La solució són els bous al carrer – comentà Sandra.

Els tres companys van anar a les seus de les penyes, però estaven tancades, el normal és que a eixes hores de la vesprada estigueren obertes. Tampoc van trobar ni rastre de l’animal que cercaven. Quan pensaven que la setena prova quedaria superada per incompareixença del rival van sentir crits procedents d’una plaça propera.

Els xics van recórrer el carrer de Sant Miquel en direcció a la Plaça del General Santes, lloc del que procedia l’escàndol. En acostar-se, van descobrir l’accés bloquejat. Una fila de cotxes aparcats impedia l’entrada. En col·locar-se sobre la capota d’un dels vehicles, van contemplar una escena curiosa. La resta dels accessos també estaven obstruïts i a l’interior de la plaça uns xics esquivaven un gran bou. Retallades, salts, crits d’èxit i de pànic en els moments d’incertesa. L’animal va oferir un gran espectacle, però amb el pas del temps el seu ímpetu va reduir-se fins que es tombà, tan cansat estava que es va tornar incorpori fins a desaparèixer.

– Ja estem una altra vegada sense rumb – va criticar Samuel –. Passa que hàgem de salvar el món, però almenys que ens diguen on.

– En la pròxima prova hem d’atrapar les egües de Diomedes que són salvatges i mengen carn humana. A més, el seu amo els té molt d’afecte – els va exposar Sandra als seus amics –. Però les egües es tornaran manses si el devoren.

– No teniu en aquest poble una pàgina de Facebook que comente l’actualitat? – va preguntar Vicent –. A València n’hi ha diverses sobre temes locals d’interès.

– Si, ací tenim l’Informer de Llíria, puc entrar a veure si algú ha comentat alguna cosa – va respondre la xica traient el seu Smartphone –. A veure les últimes entrades… gos perdut… gos trobat… queixes a l’ajuntament… agraïments a l’ajuntament… queixes sobre perfils falsos… una hidra destrossa polígon industrial… egües carnívores en els olivarets. Aquest és!

La informació de la notícia era poc exhaustiva, solament comentava que en la part alta del carrer de la Puríssima, a l’eixida del poble, un caçador abatia la gent amb un arc per a donar-la a quatre egües que la devoraven encara amb vida.

Els nous herois s’acostaven a l’objectiu quan una fletxa va encertar Vicent en la cuixa, la ferida era superficial però el jove va caure al terra amb molt de dolor. Després de fer-li un torniquet i parapetar-lo darrere d’un cotxe, els altres dos van seguir avançant d’amagat. L’enemic era un únic tirador de manera que es van separar per a atacar-lo des de dos angles diferents. A poc a poc, es van acostar fins a tenir-lo a un tir de pedra, literalment.

Es van alçar al mateix temps amb els projectils a la mà, Diomedes alimentava una de les egües, estava distret, però va percebre moviment a l’esquena. En un instant, va agafar l’arc, es va tornar, va apuntar, va disparar i esquivà una de les pedres, va ser molt ràpid, però no prou. El segon projectil li va pegar al cap i el va fer caure al menjador. Les egües, impassibles, van començar a menjar-se’l mentre ell cridava de dolor. Com ja era costum, es van tornar incorpòries i van desaparèixer.

Sandra i Samuel es van reunir amb Vicent, estaven relatant-li el succeït quan una jove vestida amb una túnica se’ls acostà.

– Hola, sóc Hipòlita, reina de les amazones, he observat la vostra gesta – va dir la jove –. La vostra següent prova és robar el meu cinyell màgic, no serà necessari, us el donaré voluntàriament com vaig fer en el passat amb el gran Hèrcules.

– Supose que haureu realitzat altres proeses, expliqueu-me-les – va dir la reina mentre s’agenollava al seu costat.

Mentre li relataven el seu dia, ella col·locà el cinyell sobre la ferida, este va començar a brillar durant uns instants i la va sanar per complet. Després, tant la reina com el cinyell van desaparèixer.

La següent prova, segons les explicacions de Siri, era vèncer Gerió, un siamès de tres cossos units per la cintura. Hèrcules el mata amb una fletxa enverinada.

– Mira Vicent, la terra vol explicar-nos coses – va dir Samuel –. Sandra ja sembla la xiqueta de l’exorcista.

– Salutacions, mortals! – va dir –. Solament us queden tres proves, us diré on trobar els vostres rivals. Trobareu Gerió al fòrum de la ciutat; el jardí de les Hespèrides, al punt més elevat; i els inferns, en les meues entranyes.

– Jo crec que hem de cercar Gerió a la Plaça Major. El jardí hauria d’estar en Sant Miquel, ja que és el punt més alt. I molt prop d’allí està la cova del Cavall que podria ser com les entranyes de la terra – va dir Sandra.

Van caminar un gran tros sense trobar ningú fins a arribar a la seua destinació. A la plaça, la policia local tènia acorralat el monstre. Els agents intentaven reduir-lo però els sis braços de l’engendre permetien llançar els agents de tres en tres.

Samuel va recordar el seu ullal guardat, quedava una mica de sang resseca de la pobra hidra, va decidir que, igual com va fer Hèrcules, enverinaria la criatura. Va entrar a una drogueria propera. Va lligar l’ullal al pal d’una granera i, com un caçador de mamuts, es va llançar contra el monstre. El xic va esquivar diversos agents de policia llançats per Gerió fins que va poder tocar la seua pell amb la punta de l’ullal. Els efectes van ser immediats i fulminants. La criatura es desplomà per a desaparèixer tot seguit.

Després d’atendre els ferits, van emprendre la marxa rumb al monestir, un santuari situat a la zona més elevada de la ciutat on, segons la pròpia terra, trobarien la poma d’or al centre d’un gran jardí.

En la mitologia hi ha diverses versions sobre aquesta prova i no sabien amb quina es trobarien. Tal vegada haurien de convèncer el tità Atles perquè els ajudara o matar ells el drac Ladó. Cap de les dues opcions semblava molt prometedora.

Mentre pujaven la costa, Sandra explicà breument als seus companys com era Sant Miquel, patró de la localitat. En arribar van entrar al recinte i van ascendir per les escales que portaven al pati principal que, amb un pou al centre, articulava la part residencial, l’església i altres dependències annexes. No obstant, no va ser açò el que van trobar. No hi havia ni rastre del pou. Al seu lloc, una xicoteta pomera contenia multitud de fruits daurats i damunt la teulada de l’església hi havia un gran drac.

Els va mirar i d’un salt es va plantar al pati, els xics van córrer i van entrar en l’església mentre les poderoses urpes arrancaven les portes d’arrel.

– Solament ens queda resar – va dir Vicent entre sospirs –. Oh Sant Miquel, que ja vas vèncer un drac, per favor, encarrega’t també d’este.

El sostre de l’església no aguantà els envits de la bèstia i va començar a cedir. A poc a poc es va obrir pas i va quedar davant dels espantats amics que imaginaven la seua fi des de l’altar. Ladó els va contemplar: Sandra, xicoteta i sucosa, Samuel, grandet i saborós, Vicent, prim i desgarbat, i la quarta figura… imponent, armada i… matant un drac. La criatura va dubtar i retrocedí. La por es va ensenyorir d’ell, es va enroscar sobre si mateix protegint-se amb les ales i no va tornar a moure’s.

– Agafem les pomes – va dir Vicent –. Solament ens en fa falta una, però no passa res per quedar-nos la resta, les podem portar a les botigues que compren or.

En agafar la primera poma, tot va desaparèixer.

Solament quedava una prova i podrien descansar. La cova del Cavall estava molt a prop, van eixir del complex i van emprendre la marxa muntanya a través. Van arribar-hi, el recinte de forma circular tenia uns sis metres de radi i dos d’alt.

– Aquesta és la famosa cova – va dir Vicent –. No sembla gran cosa.

– No sigues ximple, este és l’accés – va contestar Sandra –. A la galeria principal s’accedeix a través d’un túnel estret que hi ha en aquell cantó.

Els xics van descendir pel túnel fins a la gran caverna i allí els esperava Cèrber. Al seu costat una altra criatura els mirava amb recel.

– Sóc Hades, senyor dels inferns – va dir l’ésser –. I este és Cèrber, el meu guardià. Heu de vèncer-lo per a concloure la vostra missió. Cèrber, ataca!

El gran gos de tres caps es va abalançar contra ells, que el van esquivar amb perícia. El ca es va estavellar contra la paret de la cova i tota l’estructura va tremolar. La jugada es va repetir diverses vegades i amb cada intent el gos semblava més enfadat.

– Està d’un humor de gossos – va ironitzar Samuel –. No sap fer res més?

– Clar que sí, mortal – va contestar Hades –. Sap lladrar.

– Uuuuiii, quina por! – es va burlar Vicent.

En eixe moment l’animal plantà les potes i es va preparar. Va lladrar un dels caps, a continuació, el segon i finalment s’hi va sumar l’últim. El soroll era ensordidor. Les ones sonores semblaven colpejar amb força física. Les roques van començar a esquerdar-se. Les esquerdes es van transformar en forats i la llum del sol inundà la càmera. Hades no havia eixit de l’infern en segles i tanta claredat li molestà, va desaparèixer deixant arrere la bèstia.

El gos, en veure’s abandonat a la seua sort, deixà de lladrar per a començar a gemegar angoixat. Sandra s’hi va acostar i va començar a acariciar el llom de l’animal, que es va relaxar i va començar a donar-los xuplades. Als tres alhora.

– I si l’adoptem? – va dir la xica –. No està bé desfer-se d’un fidel amic.

Encara estava parlant quan la terra s’apoderà d’ella una vegada més.

– Enhorabona, sou els nous herois. Heu calmat la meua ira i salvat el planeta superant les dotze proves. Protegiu els santuaris i no tornaré a molestar-vos –va dir la terra.

Una vegada més Sandra va recuperar el seu cos, però aquesta vegada sí que recordava les felicitacions i els advertiments de la terra. Els tres van eixir de la cova per un dels nous accessos i, darrere d’ells tranquil i movent la cua, va eixir Cèrber, el nou amic. Curiosament, la criatura no va desaparèixer.

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here