Isabel Agustí presenta el llibre de Subiela i Jordán

 

Este cap de setmana tenia lloc la presentació del llibre “Compartint sentiments”, Carles Subiela i Josep  Jordán. Un llibre que naix de les col·laboracions d’estos dos mestres com a bloguers de La Veu de Llíria en les seccions “Versos a l’aire” i “Lletres d’Horabaixa”. Isabel Agustí va fer la presentació de l’acte. Ara li demanem que ens passe el meravellós text amb el qual ens va delectar a tots a la presentació.

Isabel Agustí: Presentació llibre Jordan i Subiela

 

                        “Compartint sentiments”

 

               Els nostres benvolguts autors tenen raó, segons expressa Carles Subiela en un dels poemes anomenat Hipàtia, “cap font tan pura d’enriquir l’ànima com la magnànima veu per mitjà de la lectura”. “Llegir permet interpel.lar els autors clàssics” llegir i enriquir l’ànima amb les millors ments i el bé que ens lleguen” també ens diu que “es com parlar de cara amb ells”. Efectivament serà també així per a qui vulga gaudir de mantindre una conversa, una tertúlia imaginària amb els nostres autors a través del seu llibre, imaginar, com ells ho fan, que ens tenen a tots al davant i que volen compartir els seus sentiments amb nosaltres.    

             Reflexionar, parlar de moltes coses i molts temes i que ens lleguen reflexions, emocions, dignitats, experiències, per poder enfrontar les dures situacions de la vida. Que ens monstren des del punt de vista més pedagògic la bonhomia, el saber fer i la valentia de persones que han estat model i referència per a ells en la política, en la ciència, en la filosofia, l’art o per què no, també l’experiència d’aquelles persones anònimes però valentes com aquell mestre que els promet als seus alumnes veure el mar, com un al.licient per millorar i així aprendre que l’ensenyament és font de progrés.

              Aprendre a reflexionar a “meditar”com expressa P. Jordan a valorar el silenci entre tant de soroll, per augmentar la sensibilitat i la capacitat de percepció”CRÉIXER PER A DINS I EN CONSCIÈNCIA PER VIURE LA VIDA AMB COHERÈNCIA ÉS UN REPTE A CADA MOMENT”. També el silenci com un senyal de valentia en algunes persones i la dignitat com en el cas del pres Albert Woodfox empresonat quaranta-tres anys injustament.

               Aquest textos ens permeten reflexionar sobre temes de política actual: Europa, la crisi econòmica i també  existencial que com comenta Jordan serà la més dificil de resoldre, països com Mèxic, el Salvador, Fes, són escenaris  dels  seus protagonistes per denunciar pobresa, misèria, fam, guerres, incomprensió. També per rehivindicar els llocs propers que per coneguts no són massa valorats. Llocs com el Cabanyal o la mateixa Llíria, present en alguns escrits.

            Del nostre poeta, autor dels versos que ens ocupem, volguera llegir alguns d’un poema que té com a títol un de molt apropiat per al llibre que avui presentem: dos cants.

-Si amb mi véns,

hi ha el camí llarg,

incert i intens

fins al confí

llunyà on naix l’arc

de Sant martí

Ací aprens

mil i una històries

d’invencions

compensatòries

i les raons

dels millors béns.

Si amb mi voles,

no et promet res

bo i fàcil,soles

perseguir tres

objectius:viure,

riure i ser lliure.

             Són dos cants i sembla una suite musical, un diàleg a dues veus, cadascun el contrapunt de l’altre: Dos estils diferents però complementaris, un amb poemes, alguns d’ells narratius i l’altre amb assajos. Dos motius musicals que transcorren en paral.lel, però que sovint s’entrecreuen per a crear un ritme ràpid i amé. Un contrapunt que està composat per dos melodies que es complementen. Són dues les veus dels autors, però moltes les mirades, moltes les persones a qui es refereixen i molts en seran els lectors que les interpreten. Però tots dos amb una mateixa intenció, per a mi ben clara: procurar que ens aturem, que meditem, que valorem el més proper, a les persones valentes, que denunciem la desigualdat social, que defensem la diversitat cultural, que valorem les humanitats, els llibres i l’art com a eines, per a (en paraules seues), “despertar el sentit crític contra el fonamentalisme i el dogmatisme, fomentar el diàleg amb els altres i superar la trampa d’un excessiu individualisme. Assentar les bases d’una democràcia sòlida des d’una ciutadania madura” com afirma Jordan.

              

             En prosa o en vers, amb Sòcrates, Prosèrpina, Montiel, Ankai,els partisans, Blasco Ibañez, artistes, essències i perfums, judicis finals i audiències celestials, els pare nostre dels dos autors, ens poden fer gaudir d’uns hòmens compromesos amb la justícia, la igualtat, la lluita, la vida, l’art, la música o la ciència. Una vida que segons Adela Cortina, en boca de Jordan diu  “Bona vida és aquella que pot unir les exigències de justícia i les aspiracions a la felicitat.

               En paraules de Fuster ” Hi ha la tristesa o la malenconia, de saber que mai ho sabrem tot” em sonen a aquelles de Sòcrates ” Només sé que no sé res”. Aquest filòsof tenia més hàbilitat  en fer-se preguntes que es trobar respostes.

             En aquestes pàgines estan les claus per fer-se preguntes, per plantejar-s’ho tot i sobretot per llegir, que, com també deia Fuster     Llegir no és fugir. Llegir és seguir vivint, i cadascú ho fa a la seua manera.

           Jo des d’ací vos convide a llegir, a llegir-lo i a gaudir-lo cadascu a la seua manera, cadascú amb el seu diàleg però sempre amb una mirada crítica i social.

       

       Al poema Salamina ja ho diu Subiela:

No obté el control

qui vol lluir

el seu mandat

contra qui vol

viure i gaudir

en llibertat

            Aquestos també són “Escrits crepusculars de recerca interior i de diàleg amb la vida” com esmenta Pep Jordan. Són pensaments que faran eixa literatura d’idees que és l’assaig i la d’emocions i sentiments que és la poesia. Necessitem veus que ens marquen camins, que ens acompanyen en la vida. Necessitem poetes, per favor, necessitem poetes. També necessitem pensadors, intel.lectuals que expressen allò que pensen.

Poetes que diran, segons Estellés:

No tot serà, però, silenci.

Car diràs la paraula justa,

   la diràs en el moment just.

   No diràs la teua paraula

   amb voluntat d’antologia

   car la diràs honestament,

   iradament, sense pensar

   en ninguna posteritat

   com no siga la del teu poble.

            Efectivament, no busquen posteritat, encara que la tindran, busquen complicitat per part dels lectors, ens deixen pensaments perquè els gestionem i sobretot esperança, una paraula que he pogut llegir i interpretar en els seus escrits i poemes. Pep ens deixa com ell diu La mediterrània com a penyora i en acomiadar-se al llibre ens diu “Hi hagué una vegada una Mediterrània bella, sensual i brillant que era un paradís que un dia vam decidir perdre entre tots” però acaba amb un assaig d’Andreu Escrivà que convida a buscar solucions al canvi climàtic i que combina la realitat però també l’esperança en buscar solucions impulsant les accions pertinents.

          Els poemes d’un i els textos de l’altre són també homenatges a tots aquells que admiren i que han volgut compartir amb nosaltres. Així mateix siga aquest escrit un homenatge a les dues persones que estan darrere. Dues persones que com ja he dit, he considerat compromeses, entranyables, treballadors incansables…que no fem sinò admirar.

                A mi, també m’agrada, com ho expressa Jordan en el llibre, la cançó de Jaume Sisa, cantada també pels últims romàntics dels quals forma part i que “segons ell” invita a dissipar les tristors i allunyar la soledat, a compartir els sentiments i les coses realment importants en la vida. La cançó es diu “qualsevol nit pot sortir el sol”. Sempre hi haurà uns últims romàntics, uns altres últims romàntics, que vindran després, perquè el romanticisme mai no morirà. Sempre ens quedarà l’esperança. Sempre la necessitarem per gestionar la realitat, de vegades dura i difícil, que ens toca viure.

                Parlant de realitat, i recordant que demà és el dia contra la violència de gènere, vull recordar totes les víctimes d’aquesta plaga que ens aclapara i ens horroritza cada dia. Enguany, ja en són més de quaranta i any rere any, ja en són moltes, massa, però també vull tindre esperança, que desde tots els àmbits, fins i tot els més privats, es lluitarà perquè cada vegada en siguen menys. Les volem entre nosaltres. Ni una menys.

             

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here