Carles Asensi: L’atracament del Banc Biscaia Llíria

“El cronovisor oficialment no existeix. Però amb la mateixa convicció des del Vaticà asseguren que a través d’ell es poden capturar imatges del passat”.

________________________________________________________________________

L’ATRACAMENT DEL BANC DE BISCAIA DE LLÍRIA.

A l’època dels gàngsters americans

Corria un calorós 17 de juny  de l’any 1933 a Kansas City. En aquells Estats Units on feia 4 anys que la crisis bursàtil havia portat a la roïna al ciutadans de la terra de les oportunitats, moria tirotejat Frank “Jelly” Nash, més conegut pel malnom de “the most successful bank rober in U.S history” (el més exitós atracador de bancs en la història dels Estats Units).  En aquells Estats Units de principis de la dècada dels 30, personatges com Nash n’existien un bon nombre fent de l’atracament a bancs la seua especialitat per fer front a les conseqüències de la Gran Depressió. Noms com Bonnie i Clyde, la famosa parella d’assaltadors de bancs o el cèlebre John Dilinger qui va ser declarat per l’F.B.I com a “Public Enemy Number One” (Enemic Públic Número Un).  Tots aquests acabaren com Nash no sense abans convertir-se en icones de la cultura popular inclús els van dedicar pel·lícules.

Cartell de recompensa per la captura de John Dillinger.   (Foto: https://bronzeageofblogs.blogspot.com.es/)

Com és normal, aquestes situacions d’atracadors i persecucions policials les relacionem immediatament als paisatges americans, no obstant això, no hem de subestimar la nostra història local doncs podem trobar relats totalment inesperats.

De pistolers, cotxes i diners.

Tot va començar al matí del dissabte 6 de maig de 1933.

La Correspondencia de Valencia, portava a la seua sisena pàgina el següent titular:

En Burjasot aparece abandonado el automóvil robado ayer mañana en la carretera de Liria

Segons relata la notícia, la nit del dijous 4, al divendres 5 de maig uns desconeguts havien furtat un cotxe en la carretera de Llíria i havien lligat el seu conductor a una figuera per tal que no puguera fugir i donar la veu d’alarma. Sobre les 11.15 hores, alguns veïns del carrer General Prim de Burjassot veren com del mateix cotxe baixaven cinc individus, dels quals tres calçaven espardenyes. Segons testimonien els veïns entrevistats pel diari, quatre dels ocupants van anar-se’n pel camí de Benimàmet i el cinquè que vestia de mecànic va dirigir-se cap a la carretera.

L’autor de la noticia, com a bon periodista, prompte li ve a la ment una hipòtesis; que tot aquella acció sols tenia una finalitat: la de portar a terme un atracament el qual per causes desconegudes no es va poder efectuar.
Davant aquesta conclusió, el reporter emet una sèrie de preguntes: On pensaven donar el colp? Per qué van desistir?

Transcorregudes unes setmanes i possiblement oblidat l’assumpte, amaneix el divendres 19 de maig.

Postal amb vista de la Gran Via Marqués del Túria sobre 1920. (Foto: grandesvias.blogspot.com.es)

A la Gran Via Marqués del Túria de València, un dona i un home, ambdós joves, paren el taxi de Luís Balaguer Perpiñà, i el contracten per tal que porte  a la parella a Rocafort.

Arribant a la citada localitat, prop d’unes cases situades a la vora del camí d’entrada, els ocupants van demanar al conductor que parara. Efectuada la parada, es baixa la dona i encaminant-se cap a les mencionades cases dona ordes a l’home per a que torne a Burjassot per tal de recollir a uns amics i des d’allí es dirigeixca cap a Llíria.

I així ho va fer el xòfer del taxi, ja en Burjassot junt a l’ocupant, van recollir a altres dos homes en la barriada coneguda com Ciutat Jardí i tots pujats al taxi emprengueren el viatge cap a Llíria.

Banc de Biscaia situat en la Plaça de Blasco Ibàñez de Llíria [actual Plaça 9 d’Octubre].1933.  (Foto AHORA (Madrid).Núm. 760).

Arribant ja al destí, un dels ocupants va ordenar al taxista que replegara un altre individu que esperava a les afores de l’antiga Edeta.

El taxista, va entrar amb els 4 ocupants a pel carrer Juan Izquierdo i detenint-se en la Plaça de Blasco Ibàñez (actual Plaça 9 d’Octubre).

El matí d’aquell divendres, res tenia de particular en Llíria, com cada dia la gent feia la seua vida, acudia a les botigues, al treball, i com cada dia, la sucursal del Banc de Biscaia de Llíria, situada en la Plaça Blasco Ibàñez, obria les portes als clients com era de costum, a primera hora.

En dita plaça, sobre les 10:30 hores van baixar de l’automòbil tres dels ocupants, quedant-se un a l’interior junt al conductor. Els tres que havien baixat del taxi, després d’intercanviar paraules amb un altre home que els esperava en dita plaça, van entrar tots junts a la Sucursal del Banc de Biscaia de Llíria, això sí, ho feien empunyant cadascú una pistola en cada mà.

Al adonar-se el xofer de tal acció, no va poder fer res, doncs va vore com el ocupant restant del seu taxi l’encanonava amb una pistola, obligant al taxista a que es quedara immòbil i amb el cotxe a punt per a iniciar la fugida.

Mentrestant dins del banc, els quatre atracadors al crit de: Manos arriba! encanonaven als treballadors i director de la sucursal. Un dels assaltants es va dirigir ràpidament cap al mostrador on va poder arrabassar  unes 2.635 pessetes (uns 12€. Un jornaler guanyava de mitja unes 26 pessetes setmanals, uns 16 cèntims d’euro), resultat d’unes operacions que s’acabaven de realitzar. Seguidament tots quatre es van dirigir a la caixa de caudals per tal d’obtindre el major botí possible.

Però, va ser en eixe mateix instant, en el que els atracadors recelosos del possible botí que amagaria la caixa forta del banc, van baixar la guàrdia,  fet que va ser aprofitat pel director de l’entitat  Basilio Diana, junt al comptador Núñez  ,  per tal de traure les seues armes i fer front als atracadors.

Basilio Diana, director del Banc de Biscaia. 1933 (Foto AHORA (Madrid). Núm. 760)

Es va escoltar una detonació a l’interior,  i la gent que passava pels voltants van acudir amb interès. A l’instant, els quatre assaltants van eixir per la porta, i van pujar al taxi on el còmplice i el conductor esperaven amb el motor al ralentí. Tant ràpid com s’introduïren al cotxe, aquest va arrancar  per emprendre la fugida.

Seguidament, tot el personal del Banc va eixir al carrer. El director, va ser qui en un acte de total temeritat i fora de si pel moment viscut va disparar contra el cotxe, contagiat per tal situació, un veí de Llíria, el cobrador d’arbitris municipals, Miguel María Pérez Ortiz, va desenfundar la seua arma i va arremetre també contra el taxi que fugia. A la seua vegada, els ocupants del vehicle responien als tirs amb les seues respectives pistoles.  Un dels tirs, va travessar la lluna de darrere del vehicle i va eixir pel parabrises, just per damunt del cap del pobre Luís, xofer accidental de l’atracament.

Tant ràpidament com va ser possible va ser avisada la Guàrdia Civil de la ciutat de Llíria, la qual caserna es trobava a uns centenars de metres de la sucursal, al Pati de Sant Francesc.

Sabuda de la notícia el benemèrit cos, emprengué la persecució.

Conta la noticia en “La Correspondencia de Valencia”, que afortunadament es trobava en Llíria un tal Llopis, agent de Duanes, que es trobava en Llíria exercint d’inspector en temes d’alcohol, el qual al assabentar-se de l’excepcional situació de seguida no va dubtar ni un segon en oferir als agents de la Guàrdia Civil el seu automòbil. Els agents no van rebutjar l’oferiment i   el tal Llopis va eixir en persecució del taxi acompanyat d’un suboficial i una parella de la benemèrita.

Mentre açó esdevenia en Llíria,  els assaltants i el taxista seguien la carretera cap a València, però a l’altura de Benissanó van obligar  detindres al conductor i una vegada el cotxe parat, van fugir camp a través. En aquest moment, el conductor del taxi va decidir continuar fins a La Pobla de Vallbona, per a donar noticia de lo ocorregut, tal vegada per com havia abandonat Llíria amb una pluja de bales i la Guàrdia Civil buscant el cotxe, va decidir que millor no seria tornar-hi al mateix lloc. No obstant, a punt d’entrar en La Pobla, el cotxe, un Citroën, propietat de Salvador  Pascual Expósito, veí de Patraix  i que tenia contractat en qualitat de xofer al desafortunat Luís Balaguer, es va quedar sense benzina i el pobre va tindre que entrar a la localitat a peu, encara com al vore’l, va ser auxiliat pels veïns. Als poc minuts, feia aparició l’automòbil del agent de Duanes, Llopis, amb els agents de l’autoritat.

Automòbil emprat pels fugitius, amb el que el xofer Balaguer va aplegar a La Pobla de Vallbona. 1933 (Foto AHORA (Madrid). Núm. 760)

Al vore el cotxe que havien utilitzat els atracadors s’adonen que presenta taques de sang, de seguida pensen en que un dels assaltants probablement presente alguna ferida de bala.

En efecte, el xofer que estava siguent atés pels veïns confirma que un dels atracadors està ferit.

La benemèrita al adonar-se que aquell que estava entre els veïns era el xofer, lluny d’acabar el malson del taxista Balaguer, prosseguia el seu calvari: La Guardia Civil, es va fer càrrec d’ell, però de la mateixa manera, el van detindre i se’l van portar a Llíria baix arrest.

Mentrestant, la noticia del robatori al banc de Llíria, discorria per tots els pobles del voltant i València, posant en guarda a totes les casernes de la Guàrdia Civil de les proximitats. Després de coneguda la noticia, de València ixen un camió de Guàrdies d’Assalt en la recerca dels atracadors.

Una parella de la Guàrdia Civil en algun indret d’Espanya. (Foto: images.teintersa.es)

Els atracadors que fugien camp a través, travessant una horta completament plana com és la de la vall  que va de Llíria a València, tenien poques possibilitats d’eixir airosos. L’únic factor que els podia beneficiar era la caiguda del sol i la protecció de la foscor de la nit.

Les hores van passar, i  sobre les 19:30 de la vesprada, els fugitius i els agents de la benemèrita van tindre el primer contacte. Va ser prop de la coneguda com Granja Moroder, entre les poblacions de Bétera i Montcada, ja en terme d’aquesta població i prop del barranc del Carraixet.  Una parella de la Guàrdia Civil va divisar la figura de tres individus prop d’un tossalet i separats d’aquests, altres dos figures que es preparaven per a iniciar l’escalada del turó.

Com bé anhelaven els fugitius, la foscor prompte va caure sobre el paratge i la foscor els va proporcionar cert refugi. No obstant això, sabedors de la presència dels agents i escoltant que s’acostaven en la seua captura, van obrir foc cap a aquells. La resposta de la Guàrdia Civil va ser obvia i prompte es van trobar en un encreuament de tirs, que segons ens conta el redactor de la notícia van ser prop de 30 detonacions efectuades entre ambdós bàndols. Només la presència de garroferes i la protecció de la foscor de la nit van afavorir la fugida dels atracadors. Tanmateix, la Benemèrita va continuar la batuda de la zona durant la nit.

A la primera claror del dia 20, els agents de l’autoritat van comprovar els efectes de l’intercanvi de tirs de la nit al observar unes taques de sang en una xicoteta sèquia propera.

Parella de la Guàrdia Civil. 1949 (Foto: LIFE.)

Davant aquesta evidència, els agents de l’ordre, van continuar la seua persecució suposant que al ser ferit  almenys un dels fugitius no podria haver aguantat el ritme de la fugida dels seus companys.

No seria fins les 7 hores del matí,  fins que un contingent de la Guàrdia Civil de Sagunt, que havia pres posicions per les partides rurals properes a  Albalat dels Sorells i Foios, va observar de lluny a dos sospitosos tractant d’amagar-se per la partida d’El Penós. Allí, va ser on els agents els van donar l’alto i sense oposar resistència es van entregar al vore’s superats i cercats. A un d’ells se li va incautar en l’acte un hato que havia llançat  a un bancal de creïlles, i que al seu interior hi havien unes 13 bales del calibre 7,65.

Els dos apressats van ser conduits a l’Ajuntament de Foios, on van ser minuciosament escorcollats trobant a un d’ells una pistola del mateix calibre  que les bales incautades i que oferia evidències d’haver sigut disparada recentment.

Allí, es on van ser reconeguts com a Luís Ferrer Marco, de 27 anys, casat, rajoler i veí d’Alfara del Patriarca (L’Horta); i com a Vicente Segura Ferrando, de 28 anys, fadrí, obrer de la construcció, natural i veí de Montcada. A més, van ser identificats com a membres del Sindicat Únic, essent detinguts anteriorment per motiu de l’incendi de La Yutera de Foios durant una vaga, sent posats en llibertat per no existir proves de la seua culpabilitat.

De igual manera, els periòdics de Madrid, identifiquen a  Segura Ferrando, com a president del Sindicato Regional Único de Albañiles de Moncada i a Ferrer Marco, com a president del Sindicato Regional Único de Albañiles de Alfara del Patriarca, ambdós sindicats de la F.A.I. .

Els dos detinguts van passar a prendre declaració davant el jutge del districte del Mercat, Salvador Pérez Pérez, declaració que va passar a secret de sumari, per tant el diari no es va poder fer ressò de si es declaraven culpables o no d’haver participar en l’atracament a Llíria.  

Els dos detinguts varen ser enviats a la presó Model de València, a disposició del jutge de Llíria.

El periodista de La Correspondencia de Valencia, destaca que la jaqueta d’un dels dos detinguts va quedar confiscada com a prova, donat que aparentment presentava restes de sang que havien intentat esborrar.

Els dos detinguts, Luís Marco Ferrer i Vicente Segura Ferrando. 1933 (Foto AHORA. Núm. 761)

Finalment, ambdós individus,  Luís Ferrer Marco i Vicente Segura Ferrando, van ser reconeguts pel xofer i els empleats del Banc de Biscaia de Llíria.

Dels restants tres autors de l’atracament res més es va saber.

El clima d’agitació social i anarcosindicalista del 1933.

El 1933, és un any ple de turbulències polítiques i socials en l’Espanya de la Segona República.

El govern de Manuel Azaña, després de vore com el general Sanjurjo intentava amb un colp d’estat derrocar la República al 1932, fruit de l’ambient d’oposició dels col·lectius propers a la dreta monàrquica i els sector més conservadors de la societat espanyola de l’època s’oposaven a les reformes agràries, autonòmiques, socials i religioses del bienni progressista.

Tingué que fer front també a l’oposició dels sector més radicals de l’esquerra, els sindicats anarcosindicalistes de C.N.T – F.A.I., que s’oposaven a que les reformes tingueren un caràcter burgés, propugnant la revolució llibertaria.

Tot dins d’un context internacional i nacional de radicalització política en ambdós sectors.

A partir de 1932, es repetien actes de sabotatge i terrorisme per part d’elements partidaris de la revolució, alguns sense importància o solament amb danys materials, com per exemple atemptats contra les vies de ferrocarril o línies telefòniques. Però també hi hagueren casos que anaren més enllà, amb accions armades i assassinats  on la repressió del govern va ser brutal. Tal vegada de tots els casos el que més s’ha parlat varen ser els fets de Casas Viejas  (Cadis) a l’11 de gener de 1933, data en la que va esclatar a tota Espanya revoltes anarcosindicalistes que també van tindre lloc no molt lluny de la nostra ciutat com les revoltes anarquistes de Pedralba, Bugarra i Xestalgar.

La Guàrdia Civil als carrer de Bugarra i armes incautades als anarquistes. 1933. (Foto: Mundo Gráfico.(Madrid). Núm. 1.107)


El fet de que aquests atracadors del banc de Llíria, foren identificats com a membres de la F.A.I o sindicats anarquistes, és fàcil suposar  que el motiu per el qual van decidir assaltar el banc va ser per tal de poder trobar finançament per tal de seguir a terme la revolució social llibertària que s’havia iniciat al gener del 1933 i que seguiria amb l’esclat de la Revolució d’Octubre a Astúries un any més tard i la fatal decisió de portar-la a terme durant la Guerra Civil del 1936.

És a dir,  a diferència dels atracadors nord-americans, que perseguien el propi benefici, tal vegada aquests gàngsters valencians que no vestien tratges  amb ratlla, sinó que calçaven espardenyes, tal vegada ho feien amb un motiu el de la revolució social, que lluny del nostre present, no podem jutjar objectivament si no contextualitzem aquella Espanya convulsa de pre-guerra.

Ei! Què el tambor no és tropa?

Ah, per cert! No podem oblidar-nos del primer protagonista d’aquesta història, el taxista Luís Balaguer Perpiñà, el xofer que va conduir als assaltants al banc i que després de emprendre la fugida va acabar en la presó de Llíria detingut.

Segons explica el diari coneixem que davant la notícia de la detenció del pobre Luís,  que seguia en pressó perquè el jutge de Llíria ho creia encara oportú, a pesar haver identificat als dos detinguts.

Davant les repetides sospites de que el pobre Luís Balaguer i el seu manteniment en pressó, els companys taxistes de València van organitzar una nombrosa protesta amb els seus automòbils davant la Governació Civil per tal de reclamar l’alliberament del seu company. Una comissió formada pels xofers es va entrevistar amb el governador civil, qui va respondre que tot atenia a assumptes de competència judicial.

Davant la negativa, nombrosos conductors es van dirigir a Llíria per tal de visitar al xofer reclús, que es trobava molt afectat per tot l’ocorregut.

Finalment, el dia 22, va ser alliberat per no haver cap prova en la seua contra, sent acompanyat a València i rebut entre aplaudiments i ovacions.

Per fi acabava  el malson del pobre Luís Balaguer Perpiñá, veí del Cabanyal, de 33 anys, de conducta modèlica molt conegut i estimat pels seus companys de professió, casat i amb una xiquet i una xiqueta menuts; el primer pateix una greu malaltia, així que afortunadament va poder tornar a casa al costat del seus.

Per acabar, destaca el cas del cobrador d’arbitris municipals, Miguel María Pérez Ortiz, aquell que no va dubtar a desenfundar la seua arma per tal de disparar als assaltants junt al director del banc,  a qui li van ser concedides 500 pessetes (3€) acordades pel plenari de l’Ajuntament de Llíria en sessió extraordinària.

I pel que fa al Banc, va cobrar el segur anti-robatori, les 2.365 pessetes furtades.

Els treballadors del Banc de Biscaia de Llíria: Miguel Nàcher Veses, José Llopis Castellano, Fulgencio Iborra i Fèlix Núñez Serra . 1933. (Foto: AHORA. Núm. 760).

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here