Francesc Rozalén: 25 aniversari de la mort de José Mª Peñarrocha, dirigent anarquista comarcal

José Mª Peñarrocha Bori

25  ANIVERSARI  DE LA MORT DE JOSÉ  Mª  PEÑARROCHA

DIRIGENT  ANARQUISTA  COMARCAL

                         

                                                                                                 Francesc Rozalén Igual

El pròxim 30 de novembre es compliran 25 anys de la mort del dirigent anarquista comarcal,  José Maria Peñarrocha Bori, nascut a Llíria el 1907, una de les persones més humanes i íntegres que he conegut i un dels personatges populars més interessants que ha tingut la història contemporània d’aquest poble. Destacat protagonista dels esdeveniments de la República i de la Guerra Civil, pertanyia a la reduïda élit de dirigents anarquistes comarcals que es caracteritzaren per posseir un comportament ètic exemplar.

Molt jove, als 17 anys, ja fou nomenat secretari de la CNT a Llíria. Posteriorment durant la Guerra Civil fou membre del Comité Executiu Popular local i un dels organitzadors de la comuna de Llíria. També ocupà el càrrec de secretari de la Federació Comarcal de Col·lectivitats, a més de ser un dels principals ideòlegs àcrates de la comarca. José Maria formava part d’una família  molt humil de 9 germans i que malgrat ser el més xicotet, als 7 anys ja el posaren a treballar. De professió jornaler del camp, fou un dels pocs “apòstols” anarquistes a la comarca que assumí aquesta ideologia després d’adquirir una gran cultura llibresca i tindre una extensa formació autodidacta. Per això, durant la Guerra Civil tingué un comportament marcat per l’amor i el respecte a la vida de totes les persones i la no-violència, de vegades posant en perill la vida pròpia. Durant els anys de la guerra no féu ús de les armes ja que estigué destinat en la reraguarda com a encarregat d’una companyia d’aprovisionament. Aquests comportaments exemplars han estat reconeguts per molts protagonistes d’aquells esdeveniments i ideologies totalment oposades a la de José Maria.  

La seua vida estigué marcada pel sofriment, la soledat de l’exili interior i el compromís social. Al final de la Guerra Civil, quan la derrota republicana ja era evident i l’exèrcit de Franco estava a punt d’entrar a València, José Maria, per tal d’evitar la condemna a mort, fugí cap al port d’Alacant per poder exiliar-se. Però els vaixells no hi aplegaren i Alacant caigué  en mans dels nacionals. Tancat en un camp de concentració i en vista de la situació -on la gent, desesperada se suïcidava- José Maria aprofità el caos dels primers dies i pogué fugir per tornar a Llíria, on durant vuit anys visqué amagat a la cambra de la casa d’uns familiars. Mentrestant, la seua dona, amb fills menuts, estigué tancada quatre anys a la presó sols pel fet de ser la seua esposa. Posteriorment estigué vivint un temps a València amb identitat falsa, on en companyia d’uns militants i des de la clandestinitat publicaren la revista anarquista “Fragua Social”. Estant a València estigueren a punt de descobrir-lo, per això es refugià en una casa de camp prop de Faura on visqué 29 anys amb un nom fals. L’any 1975, després de quasi 40 anys de silenci forçat i d’exili interior, quan la dictadura franquista agonitzava i amb els canvis polítics, José Maria pogué tornar a Llíria per instal·lar-se definitivament al seu benvolgut poble. Darrere deixava 40 anys de misèria i de patiments, pràcticament mitja vida.

Quan José Maria tornà a Llíria ja tenia quasi 70 anys, és a dir, ja era una persona molt major i possiblement amb ganes de viure tranquil·lament els darrers anys de la vida. Però malgrat els sofriments i les condicions adverses que li tocà viure, tornà a Llíria amb un esperit de joventut que el portà a involucrar-se activament en la vida cívica lliriana. Senzillament José Maria no vivia desencantat i encara mantenia un esperit humanista que el portava  a continuar creent en l’home i en la possibilitat d’aconseguir una societat més justa i solidària. Així, prompte el vérem inscriure’s i participar activament en aquella  Associació de Veïns del carrer de Sant Francesc fundada el 1977 i que tingué un destacat protagonisme durant la transició política a Llíria. Per primera vegada des de feia decennis, la part més conscienciada dels veïns de Llíria començaren a participar democràticament en la problemàtica del poble i a prendre consciència de les seues necessitats. Durant aquesta etapa ocorregueren uns fets que expliquen molt clarament quin era el tarannà cívic de José Maria. Com molts de vostés recordaran, l’Associació de Veïns publicava un combativa revista mensual que es titulava «La Veu de Llíria». El número de desembre de 1979 fou segrestat de les llibreries per la Guàrdia Civil per una denúncia que posà un dels grups polítics que formava part d’aquell primer Ajuntament democràtic. A partir d’aquesta denúncia alguns dels redactors i col·laboradors  començaren a abandonar o a distanciar-se de la redacció de la revista i de la mateixa Associació. Cal matisar que tot açò ocorria a finals de 1979 quan estàvem vivint una tensa transició cap a la democràcia on encara no havia ocorregut l’intent del cop d’estat de Tejero. En aquests difícils moments tocava renovar la junta directiva de l’Associació de Veïns i a José Maria no li importà ser elegit president. Justament, quan ningú s’atrevia, ell assumia  la màxima responsabilitat, un home vell que tant havia sofert en la vida i que havia viscut en la pròpia carn la violència i la incomprensió.

El compromís cívic de Josep Maria amb el poble de Llíria i amb la societat en general també es mostra en els nombrosos articles que publicà, tant en «La Veu de Llíria» com en el llibret de festes de Sant Miquel a partir de la transició democràtica. Temes com la defensa dels desheretats, dels marginats, la preocupació per la degradació de la naturalesa o la necessitat de portar un tipus de vida moralment sana eren presents en els seus escrits. Però José Maria també ha aportat a la història d’aquest poble uns interessants testimonis -tant orals com escrits- sobre la societat que li tocà viure. En aquesta línia estan els testimonis que s’han publicat en la revista  d’estudis «LAURO», de la qual fou un dels fundadors; importants documents que ens han aportat una informació molt valuosa sobre la societat d’abans de la Guerra Civil. Uns documents que actualment són imprescindibles per a poder estudiar la cultura popular d’aquella època. I totes aquestes vivències les escrivia amb un peculiar estil caracteritzat per la claredat i el to pedagògic, a més de mostrar una extensa cultura llibresca. Les joies més preades per a José Maria eren els llibres que guardava en sacs. Era tant l’amor que els professava que, quan sabé en acabar la guerra que la seua família els havia cremat per evitar problemes amb la repressió, plorà del disgust perquè ja no podia gaudir del goig espiritual que li’n proporcionava la lectura.

José Maria, persona de gran sensibilitat, posseïa una lúcida memòria i molta facilitat per a comunicar les pròpies vivències. Pertanyia a aquella élit d’autodidactes que a força de sacrifici arribaren a posseir una cultura enciclopèdica formada a partir dels nombrosos llibres que havien llegit. Era de les persones que, sense una formació acadèmica, llegia els llibres i sabia assimilar tots els missatges que contenien, missatges que interioritzava per formar la seua personalitat, caracteritzada per una gran humanitat. Recorde que algunes vegades, quan parlava amb ell, em recitava de memòria llargs fragments dels llibres que més l’havien impressionat i sovint s’emocionava fins a caure-li les llàgrimes llegint obres com, per exemple, els Càntics o les Floretes de Sant Francesc, o aquella poesia que Rubén Darío dedicà al místic d’Assís, «Los motivos del lobo», que tant estimava. Veure parlar a José Maria amb la seua loquacitat, amb la pell torrada pel sol,  les  mans aspres, endurides per l’aixada i envellides pels anys, veure’l i escoltar-lo amb aquell físic alt i prim, ple de saviesa i posseïdor d’un cabal d’informacions i ensenyances, impressionava a qualsevol persona.

Poema dedicat a Llíria que va escriure Peñarrocha quan estigué empresonat pels esdeveniments revolucionaris de 1934.

José Maria reconegué que en la seua formació personal havia influït moltíssim Narciso Poymerau, dirigent de la societat obrera de Pedralba i vertader «profeta» anarquista del Camp de Túria i els Serrans.  Per a formar la seua personalitat també li va influir molt la seua àmplia formació llibresca universal, ja que  igual llegia assaigs polítics que filosòfics, novel·la o poesia. Els autors que més li agradaven eren tots aquells que es caracteritzaren per posseir un humanitarisme idealista. Les seues lectures no sols abraçaven les obres dels nombrosos autors anarquistes. Llegí els místics castellans del Segle d’Or com San Juan de la Cruz i Santa Teresa. Els filòsofs de la Il·lustració com Voltaire i Rouseau que tant l’influïren per a creure en l’home i en la seua bondat natural. Recorde que José Maria em deia que li agradava més llegir a Rouseau que a sant Agustí, perquè aquest últim es confessava amb Déu i Rouseau ho feia amb els hòmens. Un dels autors i llibres preferits fou Cervantes i el seu Quijote, que arribà a llegir diverses vegades. Les lectures de José Maria continuaren amb els escriptors del romanticisme francés, com Víctor Hugo, amb la novel·la «Los Miserables» que tant l’impressionà; els autors russos que escriviren sobre la misèria social com Tolstoy i Gorki; la literatura realista com la de  Pérez Galdós, amb la lectura dels 46 volums dels «Episodios Nacionales», o el naturalisme de Zola i Blasco Ibáñez. A més tenia una fina sensibilitat per a llegir poesia. S’entusiasmava amb els poetes que llegí en la joventut, com Rubén Darío, Gabriel y Galán, Campoamor o Machado, que ja llegí en la maduresa.

Totes aquestes lectures ajudaren José Maria a refermar la seua consciència de classe i reforçaren les seues idees llibertàries, amb les quals, els autodidactes com ell pretenien aconseguir un estil de vida caracteritzat per l’honradesa, la perfecció i la moralitat. Els anarquistes com José Maria defensaven un tipus de vida tan pur que en alguns aspectes coincidien amb el cristianisme més autèntic. No fumaven, no blasfemaven, eren vegetarians, no freqüentaven les tavernes per beure aiguardent ni visitaven les cases de «lenocinio», com a ell li agradava dir. A més, era de les persones que creia que amb la cultura i l’educació es podia transformar el món. També tenia un profund respecte per la natura i amb això coincidia amb el seu estimat amic, Fernando Broseta Merenciano, un mestre republicà que hagué d’exiliar-se a França en acabar la Guerra Civil i que tornà a Llíria en l’última etapa de la seua vida.

Però per damunt de tot, José Maria continuà conservant fins al final uns ideals de justícia i de solidaritat que el feren posseïdor d’un comportament ètic exemplar mantingut durant tota la vida. Fou un humanista amb un gran amor per la vida, per això el seu idealisme utòpic era incompatible amb la violència. Per a ell el més important en l’home era la qualitat del seu fons humà i no li importava el color de la seua ideologia. A més, fou una persona molt coherent, ja que el seu pensament i les seues actuacions personals caminaven en la mateixa línia. Així ho demostra el fet que ja en l’època democràtica renunciara voluntàriament a la pensió que li corresponia com a sergent que fou de l’exèrcit republicà. Quan li preguntava pel motiu de la renúncia em deia que amb la pensió de jornaler agrícola ja en tenia prou per a viure ell i la seua esposa. I els puc assegurar que aquesta pensió era bastant reduïda, però no els importava perquè estaven acostumats a viure honestament amb pocs recursos. Fins i tot als 80 anys encara feia algun jornal de tant en tant que li produïa uns estalvis per comprar-se llibres i fer regals als seus néts.

En aquesta societat, a vegades tan mediocre, les persones anònimes com José Maria són necessàries per a no perdre l’esperança d’aconseguir un món més solidari. Per això, el seu comportament ètic és un model que cal imitar en una societat que està perdent importants valors humanitaris, que ha sacralitzat la riquesa, el consum i l’adoració del propi ego.

Sepultura de Peñarrocha al cementeri de Llíria.

José Maria fou un home bo en el sentit que li donava Antonio Machado. Anarquista per convicció, pacifista, vegetarià i naturista, així com lluitador idealista per aconseguir un món millor. Un home honest i bondadós que ideològicament sabé conservar fins a la mort la frescor del seu idealisme. En definitiva, un personatge de grans qualitats que estimava la vida i la humanitat de manera apassionada . Les seues despulles -unides a la terra que ell amava- descansen al cementeri de Llíria davant de la tomba d’un altre llirià bo al qual tant apreciava: el metge, dirigent republicà i diputat nacional,  Miquel Pérez Martínez.

Els innumerables amics que José Maria tenia ací a Llíria sempre el recordarem amb emoció i estima. Perquè el seu esperit, el seu amor per la humanitat i per la defensa de les classes humils ha sigut i serà un exemple per a tots els qui creiem que amb la solidaritat es pot construir un món més just.

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here