Fina Pérez: No són moltes, però sí són significatives

 

FINA PÉREZ:  NO SÓN MOLTES, PERÒ SÍ SÓN SIGNIFICATIVES.

 


No hi ha dubte que la dona s’ha anat incorporant paulatinament a totes les professions, fins a aquelles considerades històricament com a exclusives del gènere masculí, com és el cas dels cossos policials que, des dels seus orígens, han estat integrats, dirigits i gestionats per homes. És cert, i no cal rebuscar molt per comprovar-ho, que existeix legislació i normativa a favor de la igualtat de gènere, però la veritat és que encara s’està lluny d’assolir-la, sobretot quan observem que les cúpules on es prenen les decisions, continuen formades quasi exclusivament per homes.

D’entre els cossos policials, la Policia Local ocupa el lloc més proper a la gent. A causa d’aquesta proximitat, i a la normalització democràtica, molt prompte va deixar de ser un mer instrument d’ordre de l’Estat per convertir-se en un servei públic i al servei de la ciutadania. Potser és per això, pel seu caràcter de servei, pel que va ser el primer cos policial que va incorporar les dones, concretament a Còrdova, l’any 1970 i un any després a Madrid.

Com en tantes altres coses, no va ser un camí de roses, no va ser una incorporació en pla d’igualtat. Als curiosos, i avui dia anecdòtics, uniformes i complements reglamentaris que se’ls va imposar: llarg de la faldilla, forma de la gorra, bossa,  botes, … es van unir els recels sobre la capacitat de les dones per fer front als serveis policials, el que va propiciar tant un excessiu proteccionisme per part de comandaments i companys de treball com una desconfiança cap a la seva pròpia tasca. Però a més, les dones van tenir restriccions en els seus drets, com l’exigència d’estar solteres per poder presentar-se a les proves i, fins i tot, romandre solteres o en cas contrari ser expulsades del cos. El 1980 van canviar les coses quan una sentència va declarar la nul·litat del requisit de romandre soltera i va obligar a readmetre una dona a la Policia Municipal de Madrid. D’aquesta manera, les dones pioneres que van ingressar en 1981 a les Policies Locals de Castellló (3 de març), Alacant (15 de març) i València (3 d’agost), van gaudir d’unes condicions laborals iguals a les dels homes i, a més de percebre un salari igual, no tenien la clàusula discriminatòria de la «prohibició de contraure matrimoni».

A Llíria hem vist dones a la Policia Local des de 1988 quan Antonia Servent Miguel, es va convertir en la primera dona policia de Llíria. Anto va obrir el camí i poc després la van seguir Dolores Hidalgo Sánchez i Isabel Gisbert Orovig. No eren moltes, però sí que van ser significatives.

Elles van accedir al cos de la policia amb plena igualtat jurídica, encara que en la pràctica aquesta igualtat no ho fóra tant, i hagueren d’escoltar de boca d’algun ciutadà/na, infractor/a, els clàssics i incomprensibles comentaris masclistes que el que havien de fer era “anar-se’n a casa a rentar els plats”. I, més incomprensible encara, quan ho sentien de boca d’algun company, fins i tot d’algun superior, que expressava de la mateixa manera el seu pensament masclista, i moltes vegades misògin, arribant fins i tot a expressar que “ocupaven un lloc de treball reservat als homes” i, patir el que avui dia coneixem com “moobing”. Recorde més d’una conversa amb elles sobre tot això. Aquestes situacions les van contrarestar afrontant el seu treball amb gran professionalitat i capacitat, amb constància i tenacitat però, sobretot, amb una gran i especial sensibilitat demostrada en la forma de posar fi als problemes del dia a dia.

L’associació Elles Dones, commemorant el seu quart aniversari, homenatja emguany a aquestes tres dones, Anto, Lola i Isabel, pioneres en la seva professió, dones que es van esforçar per canviar actituds, possibilitant el canvi per a les companyes que van arribar després. Dones compromeses amb el seu treball al servei de la ciutadania, dones que s’enfronten diàriament a les misèries, la desesperació i el dolor dels altres, a la discriminació i al maltractament, als enganys i robatoris, s’enfronten, dia a dia, al pitjor de la condició humana, però ho fan des del respecte i la sensibilitat pròpies de la seva condició de dones. Les tres són, a més, grans esportistes i Anto i Lola ens tenen acostumats als seus èxits en aquesta faceta, com el d’enguany en la seva participació en els Jocs Mundials de la Policia i Bombers celebrats a Los Angeles.

El treball d’Anto, Lola i Isabel a la policia local de Llíria, ha suposat tota una vida laboral dedicada a aquesta professió exclusiva del gènere masculí durant tant de temps. Hi va haver uns anys en què la Policia Local de Llíria va tenir com a intendent a Càndida Barroso Chuliá que, a més, és una de les primeres dones que en 1981 va ingressar en el cos de policia de l’Ajuntament de València, un període de temps en què vaig compartir amb Candi, Anto, Lola i Isabel, alguna cosa més que la mera relació de jerarquia i de treball. No va ser fàcil, segur que elles recorden els mals moments com els recorde jo, però també estic segura que elles, com jo, recorden els esforços, el treball, els canvis, les ganes i la il·lusió i és que, com va dir Elisabeth Cady Stanton “el lloc d’una dona en la societat marca el nivell de la seua civilització”.

Anto i Isabel, continuen avui dia en els seus llocs d’Agents de la Policia Local de Llíria, també Lola, però ella com a Oficial, l’única dona Oficial que, ara per ara, hi ha a Llíria, i amb elles, hi ha altres sis dones que formen part de la plantilla de la Policia Local de Llíria. Nou dones d’un total d’una plantilla de quaranta-cinc policies.

No són moltes, però continuen sent significatives.

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here