Francesc Rozalén: Josep Manaut, el pintor recuperat

Paisatge de Llíria pintat per Manaut el 1963. Oli adquirit per l’Ajuntament de Llíria en 2004

JOSEP MANAUT: EL PINTOR RECUPERAT

Francesc Rozalén Igual

L’any 2007 vaig publicar al llibre del 750 Aniversari de la Carta de Poblament de Llíria i a la revista Mirades -publicada per l’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria- uns articles amb el títol de “Josep Manaut: el pintor oblidat”. Aquestes setmanes Manaut torna a estar d’actualitat a la seua ciutat natal gràcies a una nova exposició del pintor al Forn de la Vila i a la presentació el 5 d’octubre del llibre «Las horas muertas», que recull els dietaris que Manaut escrigué durant els anys 1939-1944, així com els dibuixos realitzats durant la seua reclusió a les presons de Porlier i Carabanchel de Madrid.

Josep Manaut Viglieti era un personatge bastant desconegut a Llíria malgrat tenir des de 1983 un carrer dedicat al costat del pavelló de bàsquet del Pla de l’Arc. Aquest oblit havia estat intencionat, ja que fou marginat per la cultura franquista a causa de ser un intel·lectual compromés amb la República. Però aquesta situació començà a canviar a partir de la dècada del 2000 i ara ja podem dir amb gran satisfacció que és un pintor recuperat, gràcies sobretot a la intensa tasca de Stella Manaut, filla del pintor, perquè es fera justícia amb la memòria del seu pare i es reconeguera la seua vàlua artística. La troballa casual l’any 2000 d’uns 200 dibuixos realitzats durant el temps que estigué tancat a la presó han servit per a recuperar en l’àmbit nacional l’obra d’un important artista. Per aquest motiu, la Universitat de València i la Carles III de Madrid organitzaren l’any 2001 i el 2002 unes exposicions que recuperaven no solament aquest material perdut, sinó també la memòria d’aquest intel·lectual que havia estat oblidat per l’Espanya democràtica. En un acte de justícia, la ciutat de Llíria volgué afegir-se a la recuperació històrica de Manaut, i per aquest motiu els dibuixos de la presó s’exposaren l’any 2003 a Ca la Vila, dins dels actes programats del 750 Aniversari de la Carta de Poblament. En aquest any, també la Generalitat Valenciana s’afegí a la recuperació artística de Manaut i per aquest motiu organitzà una exposició antològica sobre la seua obra que se celebrà al Museu de Belles Arts de València.

Vista de Llíria pintat per Manaut el 1965. Oli adquirit per l’Ajuntament de Llíria en 2004

El mateix Josep Manaut escrigué a la seua autobiografia que «nací en el año 1898, en fecha crucial y dramática en nuestra Historia Contemporánea, en Liria, capital de la Edetania, cuna de tradiciones ibéricas». Concretament, Manaut nasqué el 20 d’octubre, a les 19:30 hores, al xalet on residien els avis paterns (Josep Maria Manaut Roig i Francisca Nogués Marco) situat als afores del carrer de Colon. Cal dir que la casa pertangué a la família fins a l’any 1915, en què el propietari, Gonzalo Nogués, la vengué a un metge de València però natural de Llíria, el qual hi construí l’edifici que posteriorment seria conegut per La Cultural (a l’actual solar utilitzat com a aparcament al darrere de l’antic pavelló de bàsquet). A principis del segle XX ja trobem assentada a Llíria la família Nogués, que era propietària de l’edifici conegut com la granja de la Torre, construït pel propietari per poder veure la mar. Fill d’un advocat destinat a Llíria per ocupar el càrrec de jutge, Manaut s’educà en un ambient culte i republicà. Sa mare fou mestra i son pare un destacat periodista redactor del diari blasquista El Pueblo, a més de pintor aficionat, crític d’art i amic de Joaquim Sorolla. Durant els anys que visqueren a Llíria, el pare de Manaut encetà unes bones relacions amb els republicans llirians. Així, fou amic d’Inocencio Calvo Merenciano, recaptador d’impostos i director de la Banda Primitiva. En prova de la bona amistat que mantenien ambdós, José Manaut Nogués pintà l’any 1897 un dels fills menuts de Calvo vestit amb saragüells i manta al coll amb una dedicatòria a la família. El quadre el conserva Amparo Calvo Donat, néta d’Inocencio.

Anys després, la família Manaut es traslladà a València on el fill estudià a l’Escola Superior de Belles Arts i després a la de Madrid. Posteriorment amplià estudis a París, Bèlgica i Holanda. Mantingué bones relacions d’amistat amb Joaquim Sorolla al qual considerava el seu mestre, però també l’influí la pintura del valencià Cecili Pla. Encara que també destacà com a paisatgista, s’especialitzà en la tècnica del retrat. Durant la seua vida artística procurà seguir sempre aquella màxima de Sorolla, «Dibujar, dibujar: el dibujo lo es todo» . Però Manaut fou alguna cosa més que un excel·lent pintor. El podem considerar com un artista humanista, però sobretot com un destacat intel·lectual: investigador i crític d’art, historiador, tractadista, catedràtic d’institut… Escrigué manuals sobre pintura i dibuix per a l’ensenyament mitjà i superior, a més d’autor d’una biografia de Joaquim Sorolla; com a docent, les seues preocupacions pedagògiques l’aproximaven a les idees de la Institución Libre de Enseñanza que tant influí en l’educació dels més importants intel·lectuals i científics espanyols formats abans de la Guerra Civil.

Vista del Calvari i de Santa Bàrbara pintat per Manaut el 1965.

Manaut estigué durant un temps vinculat a la Maçoneria, igual que el seu mestre Joaquim Sorolla. Aquesta institució, malgrat les deformacions del règim franquista, fou senzillament una associació de persones que professaven principis de fraternitat, buscaven el perfeccionament moral de l’home i el progrés de la humanitat, a més de lluitar contra el fanatisme i la intolerència. Manaut fou fundador del Partit d’Acció Republicana i posteriorment milità en el Partit Comunista. La seua vida cívica l’enfocà a aconseguir una societat igualitària, fundada en el respecte a la llibertar i a la justícia. Després de l’alçament militar de 1936, s’integrà en diversos col·lectius que tingueren com a missió expandir l’educació i la cultura entre els combatents i els treballadors, a més de realitzar tasques de divulgació i de recuperació del patrimoni cultural. Col·laborà, com el poeta Miguel Hernández, en el departament de Cultura Popular del govern republicà i fou membre de l’Aliança d’Intel·lectuals Antifeixistes per a la Defensa de la Cultura. Tot aquest compromís polític, eductiu i cultural amb el govern legítim de la República li costà a Manaut patir una repressió brutal per part del règim franquista, ja que no volgué exiliar-se a Mèxic com ho havien fet el seu pare i els seus germans. Acabada la Guerra Civil visqué una temporada amagat a València i després es traslladà amb la família a Madrid, fins que l’any 1943 fou denunciat de manera anònima. Se’l condemnà per «masón e izquierdista» a 12 anys i un dia de reclusió menor, separació definitiva com a funcionari i inhabilitació perpètua per exercir qualsevol càrrec. Ja se sap com les gastava el règim franquista, que patia una fòbia persecutòria contra «los rojos muy peligrosos: masones, marxistas o separatistas», considerats «escoria, enemigos de España y moralmente unos degenerados».

Començava per a Manaut una trista etapa per les presons de Porlier i Carabanchel que afectaren profundament la sensibilitat del seu esperit humanista. Però també l’horroritzava la separació de la família, de l’esposa i dels fills menuts, sense la possibilitat de poder mantenir-los econòmicament ni de preocupar-se per la seua educació. Posteriorment aconseguí que li commutaren la pena pel desterrament a la ciutat vasca de Durango, separat una altra vegada de la família. Finalment li permeteren concloure el confinament a Madrid fins que obtingué l’indult el 1949. Durant el temps que estigué tancat dibuixà d’amagat les obres que es trobaren l’any 2000: uns apunts sobre la vida quotidiana dels presoners republicans i que la seua esposa pogué traure de manera desapercebuda entre la roba bruta de la presó. Aquests dibuixos s’han convertit en un testimoni commovedor sobre la cruesa de la vida quotidiana a les presons franquistes. A més a més, Manaut també escrigué uns dietaris de gran qualitat literària, que són els que ara s’han publicat, on narra la duresa dels primers anys del franquisme i la vida turmentada de la presó. Valga com a exemple aquest fragment patètic amb una adjectivació impressionant, escrit quan abandonava Porlier, un exconvent transformat en presó:

«Te perdiste en el pasado: ya eres Historia, ¡edificio monótono y sombrío, galerías inmundas, patios inhóspitos! Almacén de hombres doloridos, depósito rebosante de carne humana, morada del «garrote vil». La Muerte, tu amiga, habitó durante muchos años tus muros clericales, construidos para envenenar mentes juveniles. Ahora la legión de los excelsos parias, de los forzados, te abandona.

Tu recinto hablará al mundo de infinitas torturas: Aunque vuelven las negras sotanas a habitarte; aunque los grajos aniden otra vez con su revoloteo duro y pesado, y suenen sus graznidos siniestros; aunque revoquen, pinten o modifiquen, en tanto que tus muros sigan en pie, continuarán rezumando sangre, y el eco de los ayes de dolor y los suspiros de angustia se escuchará siempre».

Reclusos a la galeria de la presó de Porlier, oli pintat per Manaut el 1943

Una vegada Manaut aconseguí la llibertat, començava una altra llarga etapa per a mantenir la família, ja que havia estat separat del seu treball com a catedràtic d’institut. Hagué de treballar com a restaurador, decorador i fins i tot hagué de vendre llibres de la seua biblioteca per a poder viure. També treballà com a professor de dibuix al Liceu Francés i en una acadèmia. Però si els problemes econòmics eren preocupants, Manaut hagué de sofrir un exili interior que destruïa el seu esperit creador. La manca de llibertats i el fet de no poder expressar el seu pensament era una manera de mort lenta per als intel·lectuals. Com molt bé expressà el poeta Salvador Espriu, l’inici de la guerra fou la data de la mort cívica. En finalitzar la guerra, Manaut, com altres espanyols, feren del silenci una forma de viure. A més a més, Manaut pertanyé a la generació truncada de 1936, aquella generació d’intel·lectuals molt preparada per a transformar Espanya i modernitzar-la.

En arribar Manaut a l’edat de la jubilació, el règim franquista encara el perseguia en negar-li el dret a rebre una pensió com a funcionari. Malalt de bronquitis i amb dificultats per a respirar, morí a Madrid l’hivern de 1971, en soledat i de manera anònima, i fou soterrat en una fosa comuna del cementeri de l’Almudena. Finalment hagué d’arribar la democràcia perquè a la viuda de Manaut se li reconeguera el 1980 el dret a rebre una pensió de viudetat.

Però abans de la seua mort, durant la dècada dels anys seixanta, Josep Manaut volgué recrear pictòricament la ciutat que el veié nàixer i tornà a Llíria els estius. Ací entaulà amistat amb el cronista Lluís Martí, el qual li oferí la seua casa per a residir. Les estades a Llíria, Manaut les aprofitava per pintar paisatges i retrats de llirians que li serviren de model. Les passejades per Llíria, les aprofitava per fixar-se en els trets de possibles candidats. Si algú li agradava, comunicava a Lluís Martí l’elecció i aquest es posava en contacte amb el personatge. El lloc elegit com a estudi era molt sovint l’hort que la família Villanueva posseïa a Mura. Entre els retrats populars que pintà cal destacar «El llaurador valencià» en què agafà com a model Vicent Portolés Aliaga, conegut pel «Grande». O el retrat de «La bella edetana», en què serví com a model la jove Josefina Gasent Pla. En agraïment a l’amistat i l’acollida que li dispensà Lluís Martí, també li pintà un retrat, i un altre a les seues filles -Amèlia i Teresa- vestides de llauradores, a més d’uns dibuixos d’Amèlia i de l’àvia paterna.

Josefina Gasent Pla posà com a model el 1967 perquè Manaut pintara aquest oli anomenat La Bella Edetana, adquirit per l’Ajuntament de Llíria en 2017

Les temporades que Manaut visqué a Llíria també encetà amistat amb alguns intel·lectuals i artistes, com és el cas de Manuel Miguel Cintero, mestre de les escoles de San Vicent i professor de dibuix a l’Institut ubicat a La Cultural. Però sobretot mantingué una estreta amistat amb l’escultor Silvestre d’Edeta, el qual reconegué en Manaut no solament la seua vàlua com a artista, sinó també la seua dimensió d’intel·lectual. A més a més, hi havia entre ambdós una afinitat ideològica al temps que també havien patit el drama de les presons franquistes. Com a prova de la bona amistat que els unia, Silvestre d’Edeta esculpí un bust retrat de Manaut a més de dedicar-li un breu article en el llibret de festes de l’any 1983.

Bust retrat de Josep Manaut segons l’escultor Silvestre d’Edeta

En aquest temps de recuperació de la memòria històrica de Manaut, és de justícia que Llíria també s’hi va afegir. Per això l’Ajuntament de Llíria adquirí l’any 2004 als fills de Manaut dos quadres pintats pel seu pare que representen paisatges de Llíria. Últimament l’Ajuntament de Llíria ha tornat ha adquirit noves obres de Manaut que enriqueixen el patrimoni municipal: el quadre de «La bella edetana» i alguns dibuixos que aquestes setmanes s’exhibeixen al Forn de la Vila.

La trajectòria de Manaut és un exemple commovedor dels espanyols que tingueren la sort de salvar la vida. I això per defensar uns ideals que ara són la base de la convivència democràtica. Com escrigué Manaut poc abans de morir: «…miseria y desesperación; el amor lírico por la libertad me costó muy caro, sufriendo las consecuencias mi mujer y mis hijos que ninguna culpa tenían».

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here