Francesc Rozalén: 50 anys de la fundació de la Federació de Societats Musicals, una iniciativa nascuda a Llíria

Cartell dels Festivals d’Espanya a Llíria

(Francesc Rozalén) El passat diumenge 10 de setembre se celebrà a l’església de la Sang de Llíria un acte d’homenatge a les 22 societats musicals valencianes que, reunides a Llíria un 10 de setembre de 1967, decidiren  constituir el que seria la Federació Regional de Bandes de Música. L’acte fou  organitzat per la mateixa Federació de Societats Musical de la Comunitat Valenciana i l’Ajuntament de Llíria  i assistiren representants de les bandes federades. El present text que ara publique és una part de la meua  intervenció en el citat acte.

La idea inicial de fundar una Federació de Bandes partí del president de la Unió Musical de Llíria l’any 1967, Enrique Portolés Llopis, i el projecte fou debatut i recolzat en una assemblea de societats musicals celebrada a Llíria en el context dels  primers Festivals d’Espanya que organitzava la Unió Musical. Però anem a conèixer amb més detall aquesta  història bastant desconeguda i que ara torna a ser notícia.

Un moviment associatiu tan important al País Valencià com el de les bandes i societats musicals, als anys seixanta encara funcionava de manera aïllada i sense massa connexions, malgrat els problemes col·lectius que tenien i la poca atenció que rebien per part de l’administració pública. Per això, el projecte de fundar una federació de societats musicals que les unira per a defensar els interessos comuns era una necessitat. Però aquesta  idea sorgí durant una etapa històrica difícil per a Espanya,  la dictadura franquista, on l’associacionisme  no estava massa ben vist. Justament foren els viatges de les bandes a l’estranger, el contacte amb altres cultures, els qui obriren els ulls als dirigents d’algunes de les societats musicals i aprengueren que amb la unió d’esforços es podrien aconseguir més beneficis. I açò ocorregué amb les vivències dels directius de la Unió Musical de Llíria, la qual ja volgué l’any 1952 viatjar a Holanda per a participar en el Certamen Internacional de Culemborg, però les autoritats franquistes ho prohibiren. Espanya estava immersa en l’etapa de l’autarquia, de la fam i del final de les cartilles de racionament. El país havia estat expulsat de la ONU i vivia aïllat del món exterior.

Però a partir dels anys seixanta començaren a donar-se a Espanya importants transformacions socioeconòmiques, alhora que  Manuel Fraga impulsava unes reformes que mai tingueren per objectiu establir una obertura mínimament real del sistema franquista.

La veritat és que la música clàssica no interessava massa al citat règim. Franco no tenia interés per aquest tipus de música i la seua esposa, Carmen Polo, era una reconeguda entusiasta de Raphael i Manolo Escobar. Les competències en matèria de música contínuament eren traslladades d’un organisme públic a altres que es caracteritzaven per tenir pocs recursos per a promocionar-la. Aquestes circumstàncies amb què es trobà la música clàssica començaren a canviar amb l’arribada de  Fraga al Ministeri d’Informació i Turisme l’any 1962. A partir d’aquesta  data el Ministeri assumí una actitud aperturista per aconseguir la modernització i actualització que Espanya necessitava. En aquest context de tímida apertura, i després d’haver passat 10 anys del primer intent de la Unió Musical de viatjar a Holanda, les dues bandes de Llíria es convertiren en les primeres de l’Estat Espanyol que pogueren per fi viatjar a l’estranger per a participar l’any 1962 en el famós concurs de Kerkrade, cosa que tornaren a fer per segona vegada en 1966, l’any del referèndum nacional amb el qual el règim pensava perdurar més enllà de la mort del dictador.

Els concerts dels Festivals d’Espanya se celebraren al pati de les Escoles de Sant Vicent i la resta d’actes a les seues aules.

El contacte amb bandes internacionals i el coneixement de com funcionava el certamen de Kerkrade influïren en els directius de la Unió Musical de Llíria, els quals veieren els beneficis que podria aportar una estreta col·laboració entre  les bandes de música. Aquesta  idea, com ja he dit abans, la portà endavant el president de la Unió Musical,  Enrique Portolés.  Als directius de la Unió, partint de l’experiència de Kerkrade, se’ls ocorregué organitzar un Festival de Bandes amb la major participació possible i aprofitar l’ocasió per a celebrar una reunió de societats musicals per a debatre els problemes comuns. Per això es posaren en contacte amb els directius d’altres bandes per a invitar-los a una assemblea on es plantejara el projecte de fundar una federació de bandes de música que en un principi pretenien que abastara tot el territori nacional.

Durant aquesta època s’estaven celebrant els anomenats «Festivales de España» per diverses ciutats espanyoles, un projecte que gestionava el Ministeri d’Informació i Turisme. Gràcies a les gestions i a l’entusiasme del vicepresident de la Unió Musical, José Luis Portolés Llopis, aconseguí de les autoritats nacionals celebrar a Llíria els Festivals d’Espanya i que estigueren dedicats a les Bandes de Música, amb la inclusió d’un Festival de Bandes.

Els Festivals d’Espanya foren promoguts pel franquisme per tot el país. Es tractava d’una política d’Estat en tota regla, d’una empresa política de caràcter sociocultural que, partint de les experiències prèvies dels festivals de Granada i Santander dels anys cinquanta, fou concebuda per a difondre determinades manifestacions artístiques com les arts escèniques, la música clàssica i popular o la dansa al major número de localitats espanyoles. Aleshores, la dictadura franquista lluitava per legitimar-se políticament per a desfer l’aïllament al que havia estat condemnada per les potències aliades en finalitzar la Segona Guerra Mundial. Però la creació generalitzada de festivals no es donà fins la segona meitat del segle XX, moment en què el turisme passà de ser un fenomen social a econòmic i la dictadura del general Franco encontrà en aquest fet,  l’element idoni amb què compensar la dècada i mitja d’autàrquic aïllament que el règim s’havia imposat.

Els Festivals d’Espanya començaren a viure una època de més esplendor a partir de 1964, l’any en què se celebrà la campanya dels «25 Años de Paz»  amb què la dictadura commemorà la seua victòria en la Guerra Civil. El règim explotà la idea que Espanya vivia una etapa de desenvolupament cultural i musical sense precedents. Es volia projectar una imatge més amable i la música resultà ser una valuosa ferramenta. Per això es fundà l’Orquestra i el Cor de la RTVE, a la qual també es pensà d’anomenar-la “de los Festivales de España”. Una orquestra que pagava molt bé als seus components, la millor pagada d’Espanya. Segons declaracions de Fraga:

 «los salarios de los profesores eran símbolo de la elevación social que en adelante había de experimentar  el músico y que lo situaba merecidamente al nivel de los más distinguidos puestos que sirven los nobles intereses del Estado».

 La veritat és que Espanya, per interessos polítics,  ja feia temps que volia ingressar en la Unió Europea de Radiotelevisió, i un dels requisits indispensables era tenir una orquestra amb sous acordes als que es pagaven a Europa.

Els Festivals d’Espanya a Llíria se celebraren al pati de  les Escoles de Sant Vicent durant els dies 3 al 10 de setembre de 1967. Es proclamà la reina del Festival i la seua cort d’honor composta per jóvens que representaven al districte de Llíria. També participà la Banda Primitiva de Llíria que oferí un concert el 4 de setembre, sota la direcció del prestigiós mestre José Maria Malato. S’oferiren conferències i concerts de música de cambra, actuaren les dues  rondalles de Llíria i la Banda Municipal de València. Una altra activitat fou la celebració del primer curs de direcció impartit per Enrique Garcia Asensio.

El 10 de setembre tingué lloc el Festival de Bandes. Pel matí se celebrà  una assemblea  a la qual assistiren 64 directius que representaven a  22 societats musicals, incloent a les dues de Llíria.

Amb el títol genèric de «La Banda de Música i els seus problemes» i sota la direcció d’Enrique Portolés, s’estudiaren tres ponències, una de les quals plantejava la necessitat de fundar una federació de bandes de música. La proposta fou aprovada per unanimitat i s’iniciaren les gestions per a legalitzar a la nova associació.  Les conclusions de l’assemblea celebrada a Llíria foren redactades en un document que  firmaren 30 directius de les diferents societats musicals i que s’entregà a les autoritats.  En el quart punt d’aquest document es deia el següent:

«Que se ponga en conocimiento de V.E. el espíritu de auténtica hermandad que preside las asociaciones musicales, como ha quedado patente en la Reunión de Estudio efectuada esta mañana, de la cual nace el proyecto de creación de una federación nacional de sociedades musicales amateurs, con el único fin de aunar todos los esfuerzos y que fructifique el espíritu cultural que nos guia, para honra de Valencia  y gloria de España».

Desfilada pel carrer de Sant Vicent d’autoritats, reina i bandes per a assistir al Festival.

Per la vesprada i nit del 10 de setembre tingué lloc el Festival de Bandes amb la participació de 8 agrupacions. En primer lloc es féu un desfile de les bandes i després totes participaren en el concert de clausura dels Festivals d’Espanya celebrat al pati de les Escoles de Sant Vicent. A aquesta clausura assistí el Director General d’Informació, Carlos Robles Piquer, representant al ministre, al qual se li entregà el document amb les  conclusions de l’assemblea de societats musicals.

La Banda de Mislata, oferint un concert al pati de les Escoles de Sant Vicent.

La Comissió Executiva dels Festivals d’Espanya a Llíria formada per membres de la Unió també entregà al Director General d’Informació un altre document on es demanava, entre altres peticions,  la promoció i ensenyament dels instruments de corda, que eren quasi desconeguts,  l’organització de cursos de direcció per a directors de bandes o la potenciació dels concerts de música de cambra i solistes.  Cal remarcar que en el  parlament de cloenda de Carlos Robles també féu al·lusió a Kerkrade com a motivador del Festival de Bandes de Llíria, quan digué que  «si en Kerkrade se ha logrado un certamen admirable, a Liria no le faltará el apoyo del Ministerio  para montar otro no menos interesante». La importància que aquest  primer Festival de Bandes  tingué per al Ministeri d’Informació i Turisme ho demostra la presència també a Llíria del Subdirector General de Cultura Popular, Enrique de la Hoz, ànima dels Festivals d’Espanya, verdader promotor de la nova Orquestra de la RTVE i un dels protagonistes més interessants de la política musical durant el final del franquisme.

Durant aquesta etapa, l’activitat  musical a la ciutat de València era quasi nul·la, segons reconegué Ramon Almazán (Subdirector de Música del Palau durant molt anys). Ací a Llíria, i en concret a la Unió Musical, ho sabien de sobra. L’últim alcalde franquista de València, Miguel Ramon Izquierdo, rebutjà l’any 1976 la celebració al Teatre Principal de dos concerts de l’Orquestra Simfònica de Viena, dirigida pel mític Carlo Maria Giulini. El motiu d’aquest rebutjament era que havia d’actuar la companyia  de revistes de Lina Morgan. Gràcies a aquest  desinterés, els concerts pogueren celebrar-se al teatre de la Unió de Llíria i obriren un cicle de concerts que durà 7 anys i on actuaren 15 de les millors orquestres d’àmbit internacional.

Com ja havia ocorregut amb el tradicional certamen nacional d’havaneres de Torrevieja, el Festival de Bandes de Música de Llíria passava a integrar-se en els Festivals d’Espanya, en un moment en què el govern més interés tenia en potenciar aquest tipus d’actes. Aquest projecte  desaparegué a mitjans dels anys setanta, amb l’inici de la transició democràtica.  

Els Festivals d’Espanya a Llíria tingueren un gran ressò a la premsa.

Durant les primeres convocatòries d’aquests Festivals d’Espanya tornà a celebrar-se a Llíria una assemblea de societats musicals, com és el cas de l’any 1969 on es debaté com a tema d’estudi el present i futur de la problemàtica social de les Agrupacions Musicals. A l’any següent, en 1970, se celebrava a la seu de la Banda Primitiva la II Assemblea General de la Federació. Tots aquests  actes  confirmen l’estreta relació que hi hagué durant els primers anys de la nova Federació amb les bandes de Llíria. Fins i tot els seus presidents formaren part activa de la junta gestora i de la primera junta directiva. Enrique Portolés fou nomenat secretari i Francisco Cotanda (president de la Primitiva), el vicepresident de la nova Federació.  Aquesta vinculació continuà anys després amb Vicent Escrig com a president de la Federació durant els anys 1998 a 2002.

En definitiva, podem concloure que un dels fruits més interessants d’aquests primers Festivals d’Espanya fou assentar les bases per a crear la futura  Federació Regional de Bandes de Música, projecte que es materialitzaria en els anys següents.

Cinquanta anys després d’aquella aventura iniciada per 22 societats musicals en una època que fomentava ben poc  l’associacionisme, ha donat els seus fruits amb l’actual Federació de Societats Musicals que recull l’esforç de tantes i tantes agrupacions musicals. Actualment el procés de globalització de la societat fa encara més necessària la unió de tots per defensar els interessos comuns.  Per això és fonamental la conscienciació de totes les societats musicals i el compromís per fer front als reptes que ens presentarà el futur.

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here