Francesc Rozalén: Ca La Vila, l’esplendor de l’època foral

CA  LA  VILA:  L’ESPLENDOR  DE  L’ÈPOCA  FORAL

La meravella lliriana més utilitzada al llarg de la història

 

                                                                                                 Francesc Rozalén Igual

Llíria és una de les ciutats històriques més antigues del País Valencià amb un impressionant patrimoni històric, artístic i arqueològic de més de 2.000 anys el qual abasta diverses civilitzacions i edificacions que molts pocs municipis poden gaudir  en un mateix espai. De tot aquest patrimoni, no hi ha cap  edifici que haja tingut tanta càrrega històrica ni haja tingut tantes utilitzacions  com el de Ca la Vila. Després de més de 400 anys de la seua construcció, encara és un edifici amb ple ús i vàlid per a l’actual societat lliriana. I ací  arranca una de les grandeses de Ca la Vila: ser un edifici que a través dels segles sempre ha sigut la seu del govern municipal i alhora algunes de les seues dependències han acollit els usos més diversos que puguem imaginar. Es construí com un edifici multifuncional per acollir les institucions d’autogovern municipal en l’època foral i també com almodí, però posteriorment fou residència temporal dels ducs de Berwick, després quarter de l’exèrcit, de la Milícia Nacional,  presó en diverses èpoques, escola, seu dels jutjats, fins que després de la seua restauració  l’edifici s’ha recuperat íntegrament per a ser la seu institucional del govern municipal.

La societat lliriana ha vist que Ca la Vila és un edifici funcional, allí estaven les oficines municipals on calia anar de tant en tant per a tramitar gestions i  pagar els impostos de  la contribució. Aquestes funcions i la disfressa interior de l’edifici per adaptar-se als diversos usos, ha fet que no es reconeguera suficientment els seus valors històrics, simbòlics, arquitectònics i artístics.  Per aquests motius, el projecte de les meravelles llirianes és una bona ocasió perquè la ciutadania recupere  tots els mèrits  que té Ca la Vila i que amb justícia es mereix. A més,  és un dels edificis més singulars al territori de l’antic Regne de València construït exclusivament per a ser la seu del govern municipal. Quantes ciutats valencianes construïren  edificis per al govern municipal amb l’antiguitat, volum i qualitat arquitectònica com el de Llíria? Tal vegada els de Morella o Alzira però són de menors proporcions. La majoria de les Cases Consistorials o Ajuntaments són dels darrers segles o bé el govern municipal està instal·lat en antics palaus nobiliaris.

Ca la Vila durant els anys seixanta.

La primera casa dels llirians, la que porta el número 1, l’hem anomenada la Casa de la Vila, el  Palau Municipal, la Casa Consistorial o l’Ajuntament, encara que tradicionalment ha estat més conegut per Ca la Vila. Quan en el 2002 finalitzaren les obres de restauració proposàrem de recuperar el nom tradicional, amb l´ús de la contracció ca, expressió molt arrelada en la nostra llengua i que a poc a poc anem perdent.

Iniciada la construcció l’any 1596, les obres duraren al voltant de sis anys, un temps rècord si pensem en la lentitud dels processos d’alçament dels grans edificis antics. Ca la Vila és un bon exemple de la recuperació econòmica i augment de població que tingué la ciutat des de mitjan segle XVI, la qual isqué de les antigues muralles islàmiques i cristianes de la vila vella  i al  principi del segle XVII formà un nou centre urbà a l’actual plaça Major, on també s’alça l’església de l’Assumpció. Aquest nou espai serví  per a articular el creixement urbanístic de la ciutat que començava a produir-se i encara actualment continua fent les funcions de centre urbà.

La recuperació econòmica i de població fou més intensa des del final del segle XVI i bona part del XVII. És l’època de la fundació de les grans confraries llirianes: la de la Sang, establida uns anys abans de 1574 i durant el segle XVII, les confraries marianes de la Puríssima i de la Mare de Déu del Remei. Però també és l’època de les grans construccions públiques i religioses de Llíria finançades pel poble a través de les seues institucions d’autogovern durant el període foral: Ca la Vila, la sumptuosa església de l’Assumpció i la nova ermita de santa Bàrbara i sant Sebastià. Però les autoritats municipals, preocupades per la religiositat dels llirians, també invertiren en la construcció del convent de la Font cedit als trinitaris i en la compra dels terrenys i la construcció d’un nou convent per als franciscans. Però el govern municipal de Llíria, a més de finançar l’església de l’Assumpció amb aires catedralicis, també pagà els tres magnífics retaules barrocs del creuer, alguns més dels situats a la nau i l’orgue, amb el sou periòdic de l’organista. Així mateix, cal reconéixer que una part important de les noves construccions foren finançades per mitjà de les tales de pins de la immensa massa forestal que tenia l’extens terme de Llíria.

Ca la Vila en les primeres décades del segle XX.

Ca la Vila es construí per a ser la seu que acollira les institucions d’autogovern d’una vila reial que es regia pels Furs. L’edifici constava de tres parts independents, cadascuna amb porta d’accés des de l’exterior. A la dreta de la planta baixa (on ara està l’oficina de turisme) s’ubicava la Cort de Justícia amb les presons, on el justícia civil i criminal exercia funcions de caràcter judicial. A l’esquerra  de la planta baixa (actual saló de plens) es trobava  l’almodí, on s’emmagatzemava i es comercialitzava el forment, alimentació bàsica de les antigues societats. Per això, el comerç del forment estava molt reglamentat i sota el control de les autoritats municipals. Una de les principals preocupacions dels jurats era tenir l’almodí ben proveït de forment, que els anys de males collites hi era portat de Castella o de Sicília i Sardanya, illes que pertanyien a la Corona d’Aragó. De vegades, en èpoques de crisi, les autoritats venien el forment per davall el preu de cost i les pèrdues eren a càrrec del municipi. Un dels magistrats que s’encarregava del control de l’almodí era el mostassaf, una curiosa figura de tradició musulmana, que a més actuava com a inspector de peses i mesures i tenia competències en matèria d’higiene pública.

A la planta primera, la més noble, se situaven els principals òrgans de govern de la vila: la Juraderia, formada pel jurat en cap i dos jurats més, que eren els responsables d’administrar dia a dia amb fidelitat, profit i honestedat els assumptes comunitaris de Llíria; el Consell Secret de la vila, constituït per huit consellers, que esdevingué el vertader òrgan executiu del govern municipal amb les funcions d’assessorar els jurats; també hi residia el racional, una figura que tenia per missió auditar els comptes de l’administració municipal i també l’assessorament fiscal i financer dels jurats; un altre despatx estava ocupat pel síndic, un destacat magistrat que mantenia la representació de la vila enfront d’altres instàncies de poder i que exercia funcions administratives, i finalment el Consell General de la ciutat, una mena de parlament municipal que s’hi reunia de tard en tard per tractar els assumptes més importants. En una primera etapa estigué compost per més de 100 llirians, però arran de l’augment de població de la vila i per tal de fer-lo més operatiu, l’any 1603 el rei Felip III el reduí a 60 persones.

Barana de l’escala de Ca la Vila amb el sostre de la Cambra dels Jurats.

La segona planta estava ocupada per la Cambra dels Jurats, un espai que tingué diversos usos. Allí es construí uns anys després una capella de la qual els jurats se sentien molt orgullosos per la rica ornamentació que contenia. S’utilitzava perquè els components del govern municipal hi prestaren jurament sobre els evangelis després d’haver estat elegits per al càrrec. Aquesta elecció es portava a terme periòdicament a les principals festes del catolicisme, ja que no cal oblidar la intensa dimensió religiosa de la societat. L’elecció es feia pel sistema d’insaculació o sorteig. Però malgrat l’aparent democratització, en realitat els càrrecs més importants eren ocupats per l’oligarquia local. Per al sorteig s’usaven unes boletes de cera vermella anomenades redolins que contenien un fragment de pergamí amb el nom del candidat. Després es dipositaven en un recipient amb aigua i un xiquet n’extreia, a l’atzar, les boletes necessàries. Aquest sistema d’elecció foral encara es conserva a Llíria per al sorteig dels majorals de la Confraria de la Sang i de la Mare de Déu dels Dolors, però ara els redolins són boletes de fusta amb un forat al mig que conté un paperet amb el nom.

El projecte inicial de construcció de Ca la Vila que encarregà el consell fou contínuament millorat. Les autoritats municipals estaven ben orgulloses de Llíria perquè era una de les principals ciutats del regne. I com a tal havia de tenir una casa del comú que estiguera al seu nivell. No debades Llíria  -poblada per cristians vells- formava part des del segle XV del selecte grup de viles reials que tenien representació i vot en les Corts Generals del Regne de València, ja que no totes les viles reials estaven representades a les corts. A més, Llíria es trobava situada al nord-oest del Regne i era l’única vila reial al llarg d’un extens territori. L’altra més pròxima era Alpont, i la resta de pobles de la comarca eren viles de senyoriu poblades majoritàriament per moriscos. Per exemple, la Batlia Reial de Llíria, que s’encarregava de recollir els impostos que pertanyien al rei, comprenia també els territoris de Xèrica, Altura, Caudiel, El Toro, Pina i les Barraques.

L’edifici de Ca la Vila començà sent una obra menys pretensiosa, de rajola i maçoneria. Però el consell prompte el millorà ordenant que s’enderrocaren les brancalades de rajola de les finestres de l’Almodí i que es feren de pedra tallada perquè així la maçoneria seria més sòlida. En una altra ocasió manaren desfer les cantonades de morter i rajola perquè no estaven contents amb el resultat, a més de decidir que els pilars foren de carreus en lloc de rajola.

Accés principal a Ca la Vila.

Les tres portes de mig punt que donen accés a les tres dependències de l’edifici (Almodí, Cort de Justícia i Sala del Consell) havien de ser també de pedra tallada i no de rajola. A més ordenaren que «una casa tan principal com la que es fa i essent com és una de les principals viles del regne» havia de tenir la façana adornada amb impostes i que la porta principal, amb pilastres dòriques, fóra rematada per un relleu de pedra amb l’escut de la ciutat entre àngels i gerros decorats. El resultat final és un sòlid i harmoniós palau que conserva elements estilístics del Renaixement i del Manierisme. La façana és de maçoneria i de pedra tallada a les cantonades i a les brancalades de portes i finestres, les quals són emmarcades i realçades amb un frontó a la primera planta. En un principi la façana devia d’estar pintada amb un color bastant cridaner. L’arqueria superior, segurament pintada de roig i amb les juntes blanques, és una llotja renaixentista de rajola amb arcs de mig punt, coronada per una volada molt pronunciada. La distribució irregular de les portes i finestres de la façana principal trenquen la proporcionalitat de les formes renaixentistes i la doten d’un cert manierisme, tal vegada forçats per la necessitat de dotar l’edifici de tres portes diferents. Remata el palau una torreta o miramar que devia servir com a punt de vigilància i de control del camí de València. Cal dir també que l’actual porta de fusta de l’almodí és l’original, de l’època de construcció de l’edifici.

Però els pas del temps havia transformat l’interior de Ca la Vila fins a fer-ne desaparéixer la distribució antiga. Així, a partir del segle XVIII l’edifici  tingué diverses funcions perquè s’havien perdut les institucions d’autogovern com a conseqüència de la batalla d’Almansa. L’antiga Batlia Reial de Llíria es convertí en senyoriu jurisdiccional amb el nom de Ducat de Llíria i fou donada al mariscar vencedor, el duc de Berwick, emparentat posteriorment amb la casa d’Alba. Quan de tant en tant els nous ducs visitaven Llíria s’hostatjaven temporalment al palau municipal. Per aquest motiu s’hi feren algunes reformes, com la cuina d’estil francés construïda sobre l’antiga capella dels jurats. D’aquest ús prové l’error d’anomenar-lo palau dels Ducs d’Alba. També els ducs, com a nous senyors de Llíria, volgueren eliminar l’escut de la vila situat dalt de la porta principal i posar-hi el seu, cosa que no aconseguiren. Llíria havia pagat una elevada multa per ser partidària de l’arxiduc Carles i com altres ciutats, havia perdut les institucions d’autogovern. Humiliada, acceptava per la força ser convertida en senyoriu. Però no podia permetre l’arrogància d’un noble de família anglesa i educació francesa que pretenia posar el seu escut a l’edifici que simbolitzava les llibertats perdudes. Amb el temps, les relacions entre els llirians i els descendents del primer duc milloraren fins al punt de passar la família ducal llargues temporades vivint al palau municipal. Ací nasqué el fill primogènit del tercer duc, casat amb la filla dels ducs d’Alba i fou tanta l’estima que tingueren per aquesta casa que quan construïren a Madrid la nova residència que els dissenyà el prestigiós arquitecte Ventura Rodríguez li posaren el nom de Palacio de Liria.

L’antic almodí s’ha convertit en l’actual Saló de Plens.

A mitjan segle XIX la Sala del Consell es transformà en Saló de Plens amb una decoració a base de pintures al·legòriques de la Llei i de la Justícia d’estil isabelí. Pel que fa a la cambra, Pasqual Madoz ens informa que a l’última planta es troben les presons, i a la planta baixa, els calabossos, per tant l’arqueria ja devia d’estar tapada. Més avant, la cambra es convertí en escola, i després de  la Guerra Civil, altra vegada en presó. Ja als inicis dels anys vuitanta del segle XX l’arqueria es tornà a destapar i la cambra s’utilitzà com a oficines municipals. I finalment l’antic Almodí s’habilità per acollir-hi a partir de 1926 els jutjats del districte de Llíria. Acabada la Guerra Civil, també s’hi instal·là el sinistre jutjat militar que tantes sentències de mort signà, tant dels empresonats a les presons d’hòmens del convent del Remei com a la de dones del carrer Major. Sentències dictades per unes autoritats militars i  un govern feixista que foren executades al cementeri de Llíria i després soterrats en fosses anònimes que encara avui en dia reben l’oblit i la indiferència de la societat.

En les prospeccions arqueològiques d’abans de la moderna restauració els arqueòlegs Vicent Escrivà i Xavier Vidal descobriren que «en contra de las opiniones generalizadas hasta la fecha, el edificio conserva prácticamente en su integridad el aspecto original, tanto en fachada como en el interior». Amb aquesta filosofia s’inicià el gener de l’any 2000 la restauració que pretenia recuperar l’esplendor de l’edifici primitiu, amb una inversió de prop de 200 milions de les antigues pessetes. Aquesta restauració es portà avant sota la direcció de l’arquitecte Miquel del Rey, el qual, a banda de ser un bon tècnic, ha estat també un artista, cosa que s’agraeix perquè aquesta sensibilitat massa sovint no abunda en el món de l’arquitectura.

 

Cal destacar en la restauració de Ca la Vila la recuperació dels tres arcs de mig punt de pedra tallada de l’Almodí, així com l’obertura de la seua porta i la de la Cort de Justícia. Es descobrí  l’ull de l’escala principal per tal que des de baix es vera  el sostre de fusta de la cambra. A la planta baixa i a la primera s’eliminà el fals sostre i aparegué el primitiu  amb voltes i enormes bigues de fusta en un excel·lent estat  de conservació. L’antiga Sala del Consell, convertida després en sala de plens, guanyà amb la reforma malgrat haver-hi eliminat la decoració d’estil isabelí. Però sobretot, amb el descobriment de les pintures originals que cobreixen tot el sostre i representen els liberals afusellats per Cabrera, la sala ha guanyat en elegància i noblesa. Aquestes pintures contenen uns fets dramàtics de la nostra història que foren recollits per Benito Pérez Galdós en el volum número 25 dels Episodios Nacionales. Conten les cròniques que el febrer de 1836 els liberals afusellaren la mare de Cabrera acusada de conspirar a favor dels carlistes. En venjança, Cabrera reaccionà amb una sagnant campanya i Llíria, amb fama de liberal, s’inclogué dins les accions de represàlia. La matinada del dia 29 de març els soldats del general Cabrera atacaren Llíria per sorpresa i la saquejaren durant dues hores. Mataren 30 persones i feren 27 presoners que afusellaren a Xiva i a Villar del Arzobispo. Quan finalitzà la guerra, les autoritats liberals de Llíria volgueren retre un homenatge als veïns assassinats i per això es pintaren els 55 bustos del sostre de la Sala del Consell. La majoria encara conserven els cognoms, de clara ascendència lliriana: Aliaga, Asensi, Barona, Blesa, Gil, Llavata, Portolés, Sabater, Talayero, Veses… Alguns cognoms com Gonsalbo, Lluquet, Ribera i Pomer corresponen a forasters i segurament devien ser guàrdies de la Milícia Nacional destinats a la vigilància de la ciutat.

Sala del Consell. Al sostre, els 55 llirians afusellats per Cabrera.

A la cambra de Ca la Vila es recuperà  l’arqueria amb finestres de vidre i ha quedat exempt l’impressionant sostre de fusta. Els quatre despatxos d’estructura de fusta  que s’hi muntaren trenquen la visibilitat completa d’aquest espai tan preciós. La meua opinió és que caldria desmuntar-los i buscar-li a aquest espai  un altre ús. La cambra guanyaria en prestància i el lloc tindria una gran bellesa. La fusta de les bigues de Ca la Vila és dels boscos del terme, en concret de pi roig. Les rajoles del sostre de la cambra estaven ennegrides, s’han netejat i s’han tornat a col·locar al revés. Com que perillava la integritat de l’edifici, ha sigut grapat pels quatre costats per evitar que s’obrira. Pel que fa als colors blau i rosa de les voltes, són els que ha aparegut en les prospeccions.

Ca la Vila és un palau renaixentista amb les proporcions perfectes; per tant, molt ben estructurat per dins. Per aquest  motiu ha estat un encert posar l’ascensor fora de l’edifici, amb una estructura envidriada nova i diferent, semblant a la del museu Reina Sofia de Madrid. Si l’ascensor, que havia de ser més gran que el que hi havia per adaptar-lo als minusvàlids, s’haguera construït  dins, l’edifici haguera perdut l’estructura original. També ha estat molt aconseguida la recuperació de la façana de darrere que estava molt degradada. El suau color ocre que es  donà a tot l’exterior -semblant a la façana de l’Assumpció- aporta  uniformitat a les parets de maçoneria, pedra tallada i rajola de l’arqueria. També cal destacar la faena que s’ha fet en el relleu amb l’escut de la porta principal, el qual encara que és de pedra de bona qualitat, estava bastant deteriorat i s’ha reconstruït amb resines.

La restauració de Ca la Vila es realitza durant els anys 2000-2002.

En definitiva, el resultat final ha estat una bona restauració per a un edifici digne d’una ciutat amb la importància històrica que Llíria ha tingut en l’antic Regne de València. Ca la Vila és un símbol d’una època amb una autonomia financera i política com mai més no hem tingut. Ca la Vila és un compendi de valors històrics, simbòlics, arquitectònics i  artístics que després de més de 400 anys encara ens és de molta  utilitat. Un edifici que fou planificat amb tant de detall  i construït amb tanta estima pels llirians de finals del segle XVI es mereix ser amb tot l’honor una de les set  meravelles de Llíria. Però l’última paraula la tenen els llirians que participen en el projecte de les Meravelles Llirianes i si són capaços de veure en Ca la Vila un edifici que va més enllà del seu caràcter funcional i institucional.

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here