Fina Pérez: Lucy, una mulata que no plora

Fina Pérez Lapiedra

LUCY, UNA MULATA QUE NO PLORA

 

Les organitzacions de treballadors dels Estats Units d’Amèrica, van donar un termini fins l’1 de maig de 1886 perquè es complira la Llei Ingersoll, promulgada pel president Andrew Johnson uns anys abans. Amb aquesta llei el que es pretenia, ni més ni menys, era la reducció de la jornada laboral a 8 hores, una reivindicació històrica dels treballadors que seguia una molt coneguda consigna: “vuit hores per al treball, vuit hores per al somni i vuit hores per a l’esplai”.

En aquells moments la realitat era una jornada laboral de 10, 12 i 14 hores, o més, amb salaris molt baixos i condicions de treball encara pitjors, ni els xiquets ni per descomptat, les dones, a qui se’ls pagaven salaris inferiors, estaven exclosos d’aquelles condicions.

Eixe dia es va iniciar una vaga a tot el país i en la fàbrica McCormik de Chicago la policia va disparar contra els manifestants i els dies següents les manifestacions es van convertir en violentes fins que el dia 4, a la plaça de Haymarket, una bomba va esclatar contra les forces policials, esdeveniment pel qual van ser jutjats vuit dirigents, anarquistes i sindicalistes, vinculats a les protestes: Georg Engel, Adolf Fischer, Albert Parsons i August Spies, condemnats a mort i executats l’11 de novembre de 1887, Louis Linng, condemnat a mort però que es va suïcidar a la seva cel·la, Michael Swabb i Samuel Fielden, als quals els va ser commutada la pena per cadena perpètua i Oscar Neebe condemnat a 15 anys de treballs forçats. Tots ells han passat a la història com els “màrtirs de Chicago”.

Una història, més o menys coneguda, per la qual es commemora el primer de maig com el Dia Internacional dels Treballadors, des de la seva instauració en 1889 per la Segona Internacional celebrada a París. La que segurament no és tan coneguda és la història de Lucy González de Parsons, la vídua d‘Albert Parsons, un dels “màrtirs” i segons la va descriure el cubà José Martí   “una mulata que no plora”.

Lucía Eldine González va néixer el 1853 a Texas, incorporat als Estats Units des de feia pocs anys, i va morir a Chicago el 1942. Filla d’una mexicana i d’un indi creek, va quedar òrfena als tres anys i es va criar en un ranxo de Texas, es diu que esclavitzada. Es va casar amb Albert Richard Parsons en 1871-1872 i va tenir dos fills però molt probablement el seu matrimoni no era legal, ja que les lleis prohibien els matrimonis interracials.

En 1873 es van traslladar a Chicago, obligats a emigrar a causa de la seva participació en la vida política, ja que Albert, antic soldat confederat, havia treballat en el registre de votants negres i havia rebut un tret a la cama i amenaces de linxament i Lucy, acosada i amenaçada a causa del seu matrimoni interracial. A Chicago, Albert va treballar en un taller d’impressió i Lucy va obrir una xicoteta botiga de roba; juntament amb altres activistes, van fundar la International Working People’s Association (IWPA) i el diari The Alarm, on tots dos escrivien, en el cas de Lucy, defensant els drets de les dones, l’educació sexual i el divorci, els drets dels negres i migrants, la situació dels desocupats, vagabunds i els veterans de la guerra, al temps que es dedicava a l’organització de les dones dins el moviment obrer.

Durant l’empresonament i judici dels activistes, entre els quals s’encontrava el seu marit, i després quan van ser condemnats, tot i que les proves en contra seua havien estat circumstancials, va recórrer el país participant en nombroses protestes intentant salvar-los. És clar que no ho va aconseguir però si va donar a conèixer els fets i va suscitar un moviment al seu favor.

La lluita de Lucy va continuar fins a la seva mort, participant en la fundació d’organitzacions sindical, concretament va participar congrés fundacional de l’IWW (Industrial Workers of the World), al costat d’altres dones, com Mama Jones, Emma F. Langdon i Luella Twining, però va ser l’única dona que va intervenir, per uns minuts, en aquella convenció. Les seus paraules foren: “He pres la paraula perquè cap altra dona ha respost, i sent que no estic fora de lloc per dir a la meva manera algunes poques paraules sobre aquest moviment. Nosaltres, les dones d’aquest país, no tenim cap vot, encara que desitjàrem utilitzar-lo, i l’única manera que podem estar representades és prendre a un home per representar-nos. ……. No tenim cap vot, només el nostre treball … Som les esclaves dels esclaus. Ens exploten més despietadament que als homes. Allà on els salaris han de ser reduïts, utilitzen a les dones per reduir-los, i si hi ha qualsevol cosa que vostès els homes han de fer en el futur, és organitzar a les dones”.

Va morir el 7 de març de 1942, als 89 anys, a conseqüència d’un incendi accidental a la seva vivenda, i malgrat l’edat, continuava sent considerada una amenaça, per la qual cosa la policia va confiscar la seva biblioteca, de més de 1500 llibres, i els seus documents personals. Una forma de silenciar-la després de la mort.

Lucy era una dona lluitadora, compromesa, vehement i radical que destacava per la seua intel·ligència, capacitat organitzativa i els seus grans dots per a l’oratòria. Va defensar la causa anarquista, el sufragi de les dones, la igualtat salarial, el divorci…. El seu nom, com el d’altres dones treballadores o sindicalistes, és pràcticament desconegut, malgrat que van posar el seu gra d’arena en pro dels drets de les dones.

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here