Carles Asensi: Llíria és aigua de Sant Vicent, sense ella res no seria.

MERAVELLES LLIRIANES FONT I ERMITA DE SANT VICENT

TEXT DE CARLES ASENSI

  • Llíria és en essència,  aigua de Sant Vicent.

L’aigua de la font de Sant Vicent  està present des de fa milers d’anys a la ciutat de Llíria. El màxim exponent de l’antiguitat són les Termes Romanes de Mura, un autèntic santuari medicinal de curació per aigua de l’Edeta romana. Segles més tard, serien els llirians andalusins, a través de nous sistemes de regadiu amb els que abastirien  principalment l’horta, molins, safareigs;  continuant la tradició romana del bany amb el hammam. Seria al segle XV quan per aquesta aigua s’ha arribaria a derramar sang i foc pel seu control. Més propera als nostres dies  com no l’actual sèquia major que tants records porta a la gent major, com rentaven la bugada o les escurades prop del pont de la Beata, o com aprenien a nadar en ella. Per tal que tota aquest coneixement  no mora, deurem transmetre el missatge que em escoltat al començament: Llíria és aigua de Sant Vicent, sense ella, res no seria, recordem-ho, conscienciem-se, cuidem-ho per els que estigueren, pels que estem i pels que vindran.

El punt d’inici  de la ruta, la Plaça de Partidors, és perquè eixa mateixa aigua circula per baixs dels nostres peus, sense que molts de nosaltres siguem conscients, i continua per tal de regar les hortes de Beniali,  el Rel, Topairet, Cabeçolo, etc. No obstant aixó, aquest punt, en el que l’aigua comença el seu viatge per a abandonar la ciutat de Llíria, és l’inici de la nostra ruta cap a la font i ermita de Sant Vicent.

Recorrerem, el mateix camí que molt possiblement van recórrer els llirians de 1410 junt a Sant Vicent aquell 30 d’agost, eixint per la porta de Mura i enfilant el Camí que porta el mateix nom, encaminant-se de nou al Mulló del pla de l’Arc, mut testimoni de transcórrer del temps, i des d’allí continuarem pel camí que tots fem, almenys una vegada a l’any, pel costat de la sèquia fins al nostre particular oasis.

  • L’Horta Vella: terra, aigua i sabors.

Aquells edetans  romans van ser els primer que van conduir l’aigua de sant Vicent cap a l’Horta Vella de Llíria. Aquest paisatge d’horta és des dels temps dels romans,  espai  d’aprofitament per al cultiu d’aliments per a abastir la població. L’agricultura portada amb la colonització romana, venia a propulsar cap a un notable esplendor l’indígena agricultura ibèrica, de la que encara romanen impertèrrites les sagrades mangranes, presents a les ceràmiques com a símbol místic . La romanització va incloure l’aportació i introducció de millores en l’aspecte de la cultura de la terra: la rotació i associació de cultius com cereal/lleguminoses i oliveres/cereal,  l’ús del guaret en rotació biennal, és a dir cada dos anys per tal de recuperar la riquesa orgànica i mineral de la terra, la femà de camps i la introducció del aladre romà que facilitava les tasques de cultiu i que hui dia encara utilitzem.

Els cultius que vestirien d’aromes i vistes l’Edeta dels romans serien tals com el forment i l’ordi, fonamentals per a l’alimentació de les persones i per al manteniment dels animals, l’olivera que elaborava oli de gran qualitat probablement orientat al consum local, donat les importants extensions de la Bètica, orientades a l’exportació. Però l’olivera era molt més que un arbre per als romans, de fet l’olivera es relacionava amb la immortalitat, doncs sabem d’oliveres que porten entre nosaltres mil·lennis, tal vegada per això es consideraven arbres sagrats entre les gents del Mediterrani.  La vinya, que seria dels romans sense el vi,  i la seua omnipresent quotidianitat, costum saludable que hui dia em perdut, ja que l’ingerim cru, faves, encisams, espàrecs, peres, pomes, prunes, bresquilles, les figueres,  el nostre etern garroferal que ens acompanya des de temps immemorial.

Però, si parlem d’horta vella, hem de parlar dels andalusins de Madinat Lyria, amb l’arribada dels àrabs al segle VIII marca el començament  un nou i profund desenvolupament agrícola en el nostre paisatge. La partida de Mura, tal vegada rep el seu nom pels nombrosos murs que els antics romans edetans van erigir com afirmen nombrosos erudits, encara que aquest terme deuria de provindre del llatí vulgar, doncs mura, vindria d’una alteració del substantiu llatí masculí murus, i per tant deuria ser muri, no mura (plural neutre). Potser però,  que en veritat el nom proveira de la paraula àrab MŪRA, que vol dir “ darrere”, és a dir, l’horta situada al darrere de la ciutat.

La incipient tendència a independitzar-se de la resta del món de l’Islam i de la seua cultura  i ciència oriental confluirà en la creació de l’anomenada  hui dia com a Escola Agronòmica Andalusina que conduirà a la coneguda com Revolució Agrícola Andalusina orientada a resoldre l’abastiment d’una població en continu creixement, va estimular una sèrie d’investigacions encaminades a promoure el sector agrícola i millorar els seus rendiments, junt a la riquesa del sol peninsular i la important tradició heretada dels hispanoromana.

Van proliferar tractats agrícoles que incloïen calendaris de tasques agrícoles, hui en dia escoltem per Tots Sants planta les faves,  mesclats amb calendaris astronòmics i meteorològics, com el calendari Saragossano, i amb altres de caràcter màgic, de tradicions locals i experiències de llauradors, a més es sumaven normes per a la bona pràctica econòmica domèstica i recomanacions per al control de plagues i malalties. Destacava una delicada preocupació per una agricultura sostenible, hui en dia equivalent de l’anomenada ecològica utilitzant mesures naturals contra mals i plagues.

Una cosa que devem agrair als andalusins llirians, són les sèquies, que afavoreixen els cultius mitjançant meditats sistemes de canalitzacions d’aigua i una complexa sapiència sobre els cultius de secà, com els ametlers, oliveres, mangranes, figueres, raïm o garroferes.

No obstant, si un arbre destaca com a arbre sagrat o quasi divinitzat entre els musulmans, és la palmera datilera, doncs desenvolupa  un paper hegemònic en l’alimentació, artesania i industria de les poblacions tradicionals del Nord d’Àfrica i Pròxim Orient. De segur que a la Llíria dels segle X, trobaríem nombroses palmeres datileres.

Encara que, m’atreveix a afirmar i parlar en nom de tots, que el nostre arbre més sagrat d’origen àrab, no és la palmera, és el taronger.

De totes les espècies que introdueixen des d’Orient, (sense contar la taronja evidentment) la que més representada l’horta Vella és sense cap dubte una flor, la carxofa [haršufa].

És l’Horta Vella, des d’on podem contemplar com es reciclen els conreus romans per a abancalar i posar ribassos a les hortes i conèixer el punt des d’on Silvestre d’Edeta  gaudia i dibuixava la seua estimada Llíria.

  • La Font i les transformacions del segle XIX i XX

Van ser els romans, fantàstics enginyers, no de bades van alçar una civilització arreu de tot el Mediterrani van ser els primers que van canalitzar l’aigua per tal d’aprofitar-la i conduir-la a la nova ciutat del pla, l’Edeta dels romans es va nodrir d’aquest element essencial i va florir com els ametlers als primer rajos de sol de la primavera. Clavegueram, abastiment de fonts públiques i sobretot de les Termes Romanes, conjunt de curació per aigua, Salute Per Aquam, advocat al deu Esculapi, divinitat de la medicina. Com veieu i escolteu, l’aigua és sempre element màgic, místic i diví.

Les canalitzacions dels romans circulen baix els nostres peus, permanents inalterables per mil·lennis, després de la àrdua labor enginyera dels romans, i l’esforç d’aquells esclaus que la feren realitat i es va realitzar en temps de la Madinat Lyria, esdevenia una sèquia excavada en la terra i que aprofitaven les aigües per al rec, per a molins i safareigs; i consum de persones i ramats. Aquesta sèquia romandria fins els primers anys del segle XX.

 

No seria fins a l’any 1898 (any fatídic de l’estat espanyol i amb necessitat d’alegries que celebrar), quan començarien les primeres transformacions a la font. Per tal que les aigües potables de la font pogueren ser conduïdes directament a Llíria, el que per aquell temps era alcalde, Juan Izquierdo, va manar que es construïren unes comportes a modo de presa en l’Ull Redó, amb una caseta on col·locar una bomba d’extracció i conduïda a mitjançant un conducte de ceràmica a través de les galeries subterrànies excavades pels romans, no obstant aquest servei tan sols va durar 15 anys, doncs es va quedar inservible.

 

La sèquia prèvia a la que hui en dia coneguem, era excavada en la terra amb marges i fons permeable que contribuïen a la pèrdua per filtracions, desbordaments i obstruccions del poc manteniment i falta de neteja. Es per això que es va decidir construir un canal nou amb un traçat rectilini que travessara la partida del Pla de l’Arc i que conduirà l’aigua de la Font fins al Molí de l’Om, aquesta obra seria inaugurada el 4 d’agost de 1912, quasi 502 anys després de la vinguda de Sant Vicent . D’esta sèquia principal, li eixiran 10 secundaries conegudes per ramals i d’aquestes de nou eixiran altres conegudes com fillols.

 

  • Un lloc sagrat des de l’antiguitat.

No van ser els designis dels deus, o tal vegada sí, però en un punt exacte del paratge conegut com Vall de Llíria, va créixer  una font d’aigua, que permetria, l’òptim requisit per a que es s’erigira a escassos 3 kilòmetres una de les més importants ciutats històriques valencianes.

En efecte, on ens trobem ara mateixa, no és qualsevol punt , sinó  l’origen, la raó i el motiu,  de l’existència de la ciutat de Llíria.

Per tant, una de les meravelles llirianes, no és sinó, aquesta font mil·lenària.

No de bades podem gaudir d’un jardí replet d’espècies diverses, on destaquen les pròpies del nostre Mediterrani, que doten de vida al paratge destacant-lo com a oasis entre el secà tant natiu del país dels edetans.

Els ibers edetans, molt probablement van considerar sagrat el lloc de la font, , que tal vegada és el que apareix representat al Vas de la Batalla Naval.

No obstant, van ser els romans de l’Edeta del segle I, qui van testimoniar la seua presencia i el caràcter diví d’aquesta font, a escassos metres des d’on es trobem, en l’anomenat Ull Redó, s’emplaça el lloc on va estar erigit el temple dedicat a les Nimfes, deesses de l’aigua, protectores de les fonts. Sufragant la construcció des dels seus fonaments fins al cel pel matrimoni de lliberts Sertori, en honor dels seus patrons i de tots els seus compatriotes edetans. Per als romans l’abastiment d’aigua era essencial per a la seua vida quotidiana i la singularitat de la font va ser perfectament aprofitada per ala conducció de l’aigua fins la ciutat romana d’Edeta, alimentant fonts públiques, el clavegueram públic, i sobretot les Termes Romanes, símbol de l’esplendor del període romà a Edeta. Aquest temple va estar erigit probablement fins la primera dècada del segle XX, moment en el que es porten a terme les obres hidràuliques promogudes l’any 1898. Alexandre Laborde, il·lustrat francès ens va deixar testimoni en la seua obra publicada a 1808 “Voyage pittoresque et historique de l’Espagne”, amb un gravat que mostra les restes del temple al segle XIX.

Segles més tard, corroborant la sacralitat del lloc, Franciscans i Trinitaris, tan representats a Llíria, van establir ací, junt a la font els seus monestirs i residencies al llarg del segles XVI i XVII.

  1. El Miracle de Llíria

Però és al 1410, la data que marca un punt i apart en la Font. Immersos en la desgracia de la sequera, la Font havia deixat de proporcionar el líquid vital,  la fam i la mort va assolir la Vila de Llíria. La única solució  que la vila va pensar, deuria arribar des del cel, i per això van anar a buscar a un instrument de Déu en la terra, que per cert com no podria ser d’altra manera, era valencià, nascut al carrer de la Mar, el pare dominic Vicent Ferrer.
Segons la tradició popular, Vicent Ferrer, va acudir a la crida, i realitzant sacrificis religiosos, després de 3 dies de dejú i penitencia a l’església de la Sang, va demanar al tercer dia que tota la vila es posara en marxa en una rogativa processó cap a la font que romania seca per aquell any , acompanyats de la figura del Crist  de la Sang, per tal de sol·licitar als cels que alçarà el càstig diví i permetre redimir a la vila de la falta d’aigua.

I va ser, just on es troba l’olivereta, filla d’aquella del segle XV on segons l’oralitat pujat a l’arbre sagrat per les civilitzacions clàssiques, va pronunciar uns dels seus singulars discursos a la població que l’acompanyava, on una frase és l’única que es recorda des de fa més de 600 anys: “CREIXERÀ I MINVARÀ, PERÒ PER A BEURE MAI EN FALTARÀ” . El conegut com a miracle de Llíria o miracle de la Font. Ben cert és, que aquesta font està alimentada pels desgels de les muntanyes i serralades properes de Terol o bé que aquell dominic patró de tots els valencians i valencianes, no va errar en la seua sentència i encara que la font ha crescut i disminuït la seua quantitat, mai ha faltat un filet d’aigua per tal d’omplir una botija i saciar la set. I es per això, pel que els llirians, agraïts i en record d’aquell miracle diví, van erigir al segle XVIII una ermita dedicada al sant valencià i actual patró junt a Sant Miquel, de la ciutat de Llíria.

Però, si cal destacar un punt de la font, és el lloc on es fa possible tot açó que estem descobrint, els ullals del manantial, l’Ull Redó i l’Ull de Marines.

“Allà on l’aigua bull”,  d’aquesta manera es com la majoria dels llirians identifiquem els lloc on es situen un dels ullals per on mana l’aigua del desgel. Aquest nom tant peculiar es dona pel fet d’una paridòlia, una il·lusió òptica que ens fa vore una espècie d’aigua en ebullició, però en canvi és la font, el punt d’origen on es crea el miracle, el miracle de la vida, el que ha creat a Llíria i als seus llirians i les seues llirianes.  La més pura de les Meravelles Llirianes.

1 Comentario

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here