Dones en la memòria

(Fina Pérez Lapiedra) Moltes vegades, i per molta gent, s’ha dit que les dones són les grans oblidades de la història, de la literatura, l’esport, etc., i no només pel que fa a les dones que considerem extraordinàries, eixes que destaquen en les seves respectives professions o en els seus quefers i, en algun moment, acaparen l’atenció dels mitjans de comunicació o reben algun premi. Parle de les dones corrents, de les mares, àvies, ties, veïnes, de moltes de nosaltres. Dones de les que la història està plena.

Si fem un poc de memòria, segur que recordem dones del nostre entorn que formen, o han format, part de les nostres vides. Mares i àvies que van lluitar per tirar endavant famílies senceres. Veïnes que són imprescindibles en qualsevol activitat. Dones emprenedores que han engrandit negocis. Amigues que brillen en activitats esportives. Xiquetes que destaquen en els estudis. Dones que recordem per múltiples i diferents motius i que, depenent de la nostra relació personal amb elles, de les influències que hàgem rebut de l’entorn familiar, del que ens hagen explicat d’elles, influirà en la percepció que tenim d’allò que, les seues vides, han aportat a la història immediata de Llíria.

Però hi ha una història recent amb dones que van patir vexacions i humiliacions pel sol fet de tenir una ideologia diferent o per raó de parentesc. Una història de dones que, en general, no és coneguda o, almenys, ho és molt menys que la dels homes. Em referisc a les dones que en l’anomenada Guerra Civil i en la Dictadura, van ser jutjades, o no, i empresonades, dones que es van enfrontar a un escamot d’execució, que van ser castigades a ingerir oli de ricí o pelades al zero, dones que van ser socialment excloses, sofrint burla i escarni, fam, violacions i terror. D’aquestes dones també n’hi ha hagut en el nostre entorn, en el nostre poble, i són dignes de ser recordades.

Segons les dades que apareixen en el llibre “La violència política contra les dones (1936-1953). El cas de la privació de llibertat a la província de València” de A.Simó Rosaleny i R.C.Torres Fabra, durant la guerra, hi va haver cinc dones nascudes a Llíria, empresonades a la presó provincial de València: Concepción Asensi Rubio, Maria Blat Bizarrón, Consuelo Escrig Planells, Dolores Martínez Veses i Milagros Micaela Torrijos López. Cap d’elles va arribar a estar tres mesos empresonada.

A la Dictadura, vint-i-tres dones nascudes a Llíria i tres residents en el moment de la seua detenció, van ser empresonades a la mateixa presó i condemnades a penes que anaven des dels sis als trenta anys de privació de llibertat. Elles eren: Concepción Asensi Fombuena, Dolores Chisvert Bosch, Trinidad Chisvert Mato (repetida al llibre), Felisa Colín Martínez, Carolina Clavería Gabarri, Magdalena Cotanda Peris, Purificación Cubells Silvestre, Dolores Espí Gorrea, Josefa Esteve Moros, Pilar Fabra Igual, Conepción Gómez Expósito, Juana Gorrea Matías, Magdalena Ibáñez Martín, Concepción Martí Calvo, Carmen Martínez Villanueva, Vicenta Maton Blat, María Morató Gil, Luisa Murgui Aleixandre, María Palacios Romero, Filomena Quiles García, Concepción Quiles Ramírez, Fidela Roque Pérez, Teresa Ruiz Cubells, Josefa Sabater Calvo i Concepción Veses Ferrando. (En les dades del llibre no s’inclouen les dones que van estar detingudes en algun moment sense sentència ferma durant tots aquests anys).

Segur que hem sentit a parlar de Clara Campoamor, Victoria Kent, Federica Montseny, Margarita Nelken, María Zambrano, Dolores Ibarruri, …. d’elles coneixem les seves activitats polítiques fins al més mínim detall però, desconeixem el que van fer en la mateixa època, les nostres veïnes i ho desconeixem fins al punt que ni tan sols sabem de què se les va acusar, el motiu pel qual van ser empresonades, la sentència que les va condemnar a complir presó, com van viure els seus anys privades de llibertat, com va influir la presó en les seues vides i en les de qui estava al seu voltant, què els va passar quan van obtenir la llibertat, què va ser d’elles. Personalment he de confessar que únicament sé qui són sis d’elles i, només conec la sentència d’una.

Diu la Llei de Memòria Històrica que té com a primer objectiu “reconèixer i ampliar drets a favor dels qui van patir persecució o violència, per raons polítiques, ideològiques, o de creença religiosa, durant la Guerra Civil i la Dictadura, promoure la seva reparació moral i la recuperació de la seva memòria personal i familiar, ….. “ i res d’això és possible si no les recordem.

La memòria no és un instrument per a enfrontar-se, tampoc és la veritat absoluta, però si que és un instrument de reparació i de justícia. Cada vegada que commemorem un esdeveniment del passat, cada vegada que recuperem de l’oblit a una d’aquestes dones, ens apropem als seus anhels, les seves angoixes, els seus patiments, però també estem aprenent de la nostra història més immediata, la qual cosa és imprescindible per comprendre el present i construir i consolidar el futur.

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here