Francesc Rozalén: La Bellida, paisatge de fred i neu amb ressonàncies històriques en la memòria dels llirians

Serra de La Bellida vista des del cim de La Buitrera (08-01-2010). En primer plànol, el polígon de Carrases.

LA BELLIDA, PAISATGE DE FRED I NEU AMB RESSONÀNCIES HISTÒRIQUES EN LA MEMÒRIA DELS LLIRIANS

                                                                       

Francesc Rozalén Igual

Unes setmanes després de la històrica nevada que caigué a la serra de La  Bellida els dies 19 i 20 de gener, vaig tindre  l’oportunitat de visitar-la i comprovar que encara conservava bastant neu malgrat el temps transcorregut. Unes altres nevades més efímeres caigueren els dies 3 i 13  de març i cobriren novament de blanc tota la serra.  I és que La Bellida, situada al nord-oest de Llíria, dalt d’Alcubles, entre Sacanyet i Canales, són unes muntanyes amb clares influències climàtiques del Javalambre. És, per tant, una serra gelada on ja predomina un clima amb signes de continentalitat en contrast amb el clima suau de la veïna serra Calderona. El paisatge es caracteritza per la sobrietat on predomina una vegetació adaptada a suportar unes dures condicions climàtiques, amb temperatures de vegades quasi siberianes. Aquest territori, amb 1334 metres d’altura en el punt més alt, ha estat històricament com un gran dipòsit de neu gràcies als innumerables ventisquers que emmagatzenaven la neu caiguda per al consum de la ciutat de València.  “Fa més fred que en La Bellida”, solien exclamar els llirians quan a la ciutat edetana bufava el vent de tramuntana. I és que La Bellida, amb la seua germana major, La Salada -de 1.586 metres d’altura- en la veïna serra d’El Toro, sempre han estat presents en el paisatge dels llirians formant un punt de referència allà a l’horitzó. Aquestes muntanyes de forma allargada, amb cims arredonits, quasi plans vistos des de Llíria, i amb neu durant bona part de l’hivern, foren una font de riquesa per als llirians durant els segles que durà el comerç de la neu.

Cim de La Bellida. A la dreta, les restes d’un ventisquer (14-03-2017)

Però La Bellida, amb la seua austeritat, on la pedra és omnipresent en un escàs i pobre sòl, és també un paisatge que emociona per la seua profunda càrrega històrica. Per ací transcorre l’antiga Vereda Reial d’Aragó, amb alguns corrals que són testimoni  secular del trànsit de ramats durant segles cap a la planura litoral de València.  Camins que s’endinsaven a través de les muntanyes de la veïna Concòrdia, ja al terme de  Llíria. Però ara ja no escoltem el belar de les ovelles quan fugien dels rigors hivernals d’Aragó en busca dels pastos càlids de les terres valencianes. El silenci és present en els vells camins de ramats i pastors, abans protegits amb privilegis i actualment marginats al més absolut abandonament. Reminiscències d’un temps que ja no interessa. Al paisatge, com a mut testimoni del passat, encara perduren les ruïnes dels corrals amb la numantina resistència dels arcs de pedra en sec.  La transhumància, una activitat que s’inicià en el neolític, pràcticament l’hem perduda en l’època de la globalització. I amb la uniformització també perdem l’herència cultural transmesa de generació en generació.

Corral de ramat a La Concòrdia, mut testig de la transhumància. Al fons,La Bellida

Però a més a més, com veurem més endavant, La Bellida ens transporta al dur món dels nevaters que segles després, a Llíria, es transformaren en fornillers, un treball de gran duresa vinculat a l’explotació dels recursos naturals de les muntanyes llirianes;  també al món furtiu dels maquis, amb la brutal repressió franquista i tantes i tantes  tragèdies silenciades; però sobretot al temps desgarrador de la Guerra Civil, on les dues Espanyes es dessagnaren per aquestes muntanyes convertint-les en una gran fossa comuna.

Ventisquer de la Bellida. Al fons, les muntanyes de La Salada.

Continuem amb aquest recorregut per la memòria de La Bellida amb el món perdut dels nevaters de Llíria, els quals eren personatges que es dedicaren a transportar amb carro la neu de la serra de La Bellida a la ciutat de València. Ja l’any 1847 Pasqual Madoz, en el seu famós Diccionari, ressaltava que els de Llíria comercialitzaven neu amb els de València. Cal recordar que tradicionalment els llirians han destacat com a bons carreters transportant sobretot neu, carbó, cereals, espart, fornilla i caolí. La pràctica d’aquesta arrelada activitat tal vegada siga una herència de la cartoixa de Portaceli, que tant influí en la vida religiosa i econòmica de Llíria. Al segle XVIII els  cartoixans s’especialitzaren en la cria i venda de mules i matxos per al treball agrícola i per a baixar la neu de La Bellida. Entre els llauradors valencians eren molt estimades les  mules cerrils de Portaceli per la seua força per al treball agrícola. Eren el resultat de l’encreuament entre un ase i una egua. També els matxos romos eren molt estimats per la seua resistència. En aquest segon cas l’encreuament es feia amb una somera i un cavall. Desapareguts els cartoixans al segle XIX com a conseqüència de les desamortitzacions, els llirians continuaren amb aquesta tradició i per això els matxos llirians ja des de l’època del comerç de la neu tenien molta fama per la seua fortalesa. Tant Cavanilles, com Madoz, i fins i tot el viatger romàntic Alexandre Laborde l’any 1808  destaquen la importància dels carreters llirians. Els veïns de Llíria compraven els matxos en les fires dels  Pirineus, Andorra i Navarra, on ja era tradició que els ramaders d’aquests llocs sempre els reservaren els millors exemplars. El cronista Duran, nascut el 1886, recull en el seu llibre Perfiles. Siluetas. Glosas de mi tierra aquest fet i diu que els matxos de Llíria eren els millors de la província de València i l’admiració de tots quan entraven a la capital. També recull la següent informació que aclareix molt bé la força i el treball en el transport de la neu dels matxos llirians:

“…me cuenta Pepe el Ventero, tratante de Valencia, de 75 años, que le refería  su abuelo, que los machos que tenían los nevateros para bajar la nieve de Canales a Valencia por las Llácobas, habían de ser muy buenos, bien plantados, aleonados, y un poco cortos de longitud, pero con cuatro remos excelentes, por si se rompía la galga en dicha bajada de las Llácobas, ellos sólos rozando con las cuatro patas paraban el carro, pues dicha pendiente era muy rocosa y descarnada (…) Los últimos nevateros fueron por 1899, Pasqual y Feliciano Llopis Feltrer, “Pasterà”, y el “Tort de Candil”.      

Carrilades marcades en la roca dels carros que baixaven la neu.

 L’ús de la neu per curar moltes malalties, conservar els aliments o per a la gastronomia s’introduí a València durant l’època del Renaixement, però el període d’esplendor d’aquest  comerç foren del segle XVII al XIX. Posteriorment, l’aparició de les fàbriques de gel artificial al principi del segle XX suposaren la mort d’aquesta  activitat. Pel que fa a Llíria, la neu que queia a La Bellida es venia a l’almodí del carrer de la Puríssima fins al 1905, any en què s’hi instal·là la primera fàbrica de gel.  Com ens diu el cronista Duran, aquesta neu també s’utilitzava per a fer l’orxata que des de mitjans segle XIX es venia a Llíria a les barraquetes que s’instal·laven a la plaça Major i que estaven actives des de la vespra de  Sant Joan fins a després de la santmiquelada. Conta  José Luis Alcaide Verdés  que “durante el siglo XIX el consumo de  nieve para refrescos y helados se había generalizado en Valencia, y las horchaterías se habían convertido en locales  de moda, hasta el punto de que este producto y su suministro se convirtieron en elementos estratégicos durante la Tercera Guerra Carlista,  cuando las partidas realistas impidieron el paso de carros con nieve  desde Alcublas hacia Valencia, con la doble finalidad de generar malestar entre la opinión pública por el desabastecimiento de la ciudad en pleno verano, y para conseguir de los arrendatarios del abasto de nieve  una considerable suma de dinero a cambio de permitir el transporte” (Revista Valenciana d’Etnologia, núm.6, any 2011).     

Ventisquer dels Frares. El més gran de la Bellida.

    

La Bellida té unes condicions climàtiques molt favorables per a recollir la neu ventada: altitud, forts vents i poca vegetació que afavoria l’acumulació de la neu. Per això conserva la major concentració de dipòsits de neu del Mediterrani, amb més de 50 distribuïts per tota la serra. Aquests dipòsits ací s’anomenen ventisquers i és on s’acumulava la neu de les ventisques; són un mena de construccions semicirculars de diversos tamanys, excavades en el terreny sobre desnivells i barrancs,  amb sòlides parets de pedra. S’ubiquen en emplaçaments poc exposats a la insolació i on la ventisca és més forta. A part dels ventisquers que són majoritaris, també existeixen algunes neveres o pous que tenen forma circular. El ventisquer més gran de La Bellida és el dels Frares, propietat de la cartoixa de Portaceli construït el 1769 aprofitant el desnivell d’un barranc; el mur semicircular que el tanca té 8 metres d’altura,  4 metres de grossor en la part superior i 30 de diàmetre. Els cartoixans, vertaders senyors feudals del Camp de Túria, sempre saberen invertir en cada moment en les activitats econòmiques que eren més adequades i rendibles. Els primers ventisquers que hi compraren es remunten a l’any 1643. També en tenien la cartoixa de Valldecrist, a Altura, i la d’Ara Crist al Puig, així com el monestir jerònim de Sant Miquel dels Reis.        

Nevera en forma de pou a La Bellida.

Quan nevava a la serra de La Bellida, els nevaters de Sacanyet i Canales acumulaven la neu, la premsaven i la guardaven amb capes de palla fins a l’estiu als ventisquers. Després en feien blocs de gel i, en sàries tapades amb palla, els carreters de Llíria i d’Alcubles la transportaven a la nit amb carros a València, en un viatge que durava 13 hores. El negoci de la neu també es practicava en aquells pobles pròxims a zones muntanyoses bastant elevades i que al mateix temps també tingueren grans centres de consum, com per als de Llíria era la ciutat de València. Conta Jorge  Cruz Orozco, que alguns documents escrits han deixat constància, per exemple, que la ciutat de València rebia a finals del  segle XVIII  al voltant d’uns 2 milions de quilos de neu  a l’any, una quantitat gens menyspreable, sobretot si pensem que en el transport es perdia una part considerable de la mercaderia. Prova de la importància d’aquest  comerç és que estava gravat amb impostos municipals i forals. Foren tants els carros de nevaters i posteriorment de fornillers que transitaren pels camins de La Bellida i les llomes d’Alcubles i Llíria, que en alguns llocs encara podem observar les profundes carrilades de fins a 30 cm que s’excavaren en la pedra als llocs més empinats per evitar així que els carros es volcaren. Quan al principi del segle XX desaparegué esta activitat, molts dels nevaters llirians es convertiren en fornillers gràcies a l’auge de la ceràmica de Manises, que cada vegada demanava més fornilla per alimentar els forns. D’altra banda, els nevaters i comerciants de neu de les Alcubles, aprofitant que les orxateries s’havien convertit a la ciutat de València  en llocs de moda, es transformaren en orxaters i començaren a regentar orxateries a la ciutat de València, com les populars de Santa Catalina, El Siglo, El Collado o La Virgen. Així mateix, era normal que les dones que treballaven en les orxateries procediren d’Alcubles.  Un cas semblant ocorregué amb el negoci dels pous i caves de neu de la serra del Menejador, que eren explotats sobretot pels de Xixona, que transportaven la neu per ser consumida a la ciutat d’Alacant, i que també es convertiren en gelaters.

La Penya Juliana és una gran fossa comuna de la Guerra Civil (04-03-2017)

LA BELLIDA, EN LA LÍNIA DEFENSIVA REPUBLICANA QUE DETINGUÉ L’ENVESTIDA FRANQUISTA SOBRE VALÈNCIA

 

Però La Bellida i les seues muntanyes veïnes també varen ser escenari de sagnants enfrontaments durant la Guerra Civil. Ací es trobava en juliol de 1938 el front de guerra que va enfrontar els dos exèrcits, situats a escassos 40 quilòmetres de Llíria. En la part nord-oest del cim de La Bellida, mirant a La Salada, se situaven les trinxeres i fortificacions de l’exèrcit republicà, construïdes en part amb les pedres dels antics ventisquers. Trinxeres i altres elements defensius que encara actualment són ben visibles. Enfront, en la Penya Salada, ja en la serra d’El Toro, es  posicionà l’exèrcit franquista. Per aquestes muntanyes també passava una de les línies defensives republicanes més contundents, creades durant la Guerra Civil per a impedir la presa de la ciutat de València, la Línia XYZ, una mena de cinturó de ferro de 150 quilòmetres formada per un conjunt de fortificacions i trinxeres que arrancava des de les platges d’Almenara, continuava per la serra Espadà, serra d’El Toro, passava per Canales (on s’ubicava un dels 14 Centres de Resistència d’aquesta defensa), continuava per Andilla, Abejuela, Arcos de las Salinas fins arribar a Santa Cruz de Moya, ja en Ademús. Ni l’exèrcit sublevat  ajudat pel Cos de Tropes Voluntàries de Mussolini i la seua Aviazione Legionaria, ni els bombardeigs de la Legió Còndor de Hitler, foren capaços de trencar aquesta línia defensiva ben camuflada entre el paisatge d’aquestes llomes tan agrestes.

Punt de vigilància de la Guerra Civil, a La Bellida.

Tot començà quan el 15 d’abril de 1938 les tropes franquistes arribaren a Vinaròs i tallaren el territori que quedava de la República en dues zones: Catalunya i el País Valencià. Aleshores, Franco dirigí el seu exèrcit cap al sud per a conquistar la ciutat de València, ja que el seu port era el principal punt d’entrada de provisions i municions de la República. Per això, els republicans reaccionaren a la defensiva construint la mencionada Línia XYZ i altres dues més secundàries en les quals participà la població civil. Una de les intencions de l’exèrcit franquista era creuar el massís muntanyenc entre els rius Palància i  Túria -on es troba la serra de La Bellida- i a través d’Alcubles i Llíria arribar a València. Aquestes intencions les frenà l’exèrcit popular de la República amb l’anomenada Batalla de Levante o Batalla per València, un dels escenaris de la qual foren aquestes muntanyes. Cal dir que aquesta batalla, l’última victòria de la República, ha estat la gran desconeguda en la història de la Guerra Civil espanyola, i a més, silenciada per la història oficial com a conseqüència del fracàs franquista.

Trinxeres de La Bellida. Al fons, La Salada.

Durant el mes de juliol de 1938, les muntanyes veïnes a La Bellida com la Penya Salada, la Penya Juliana i el Barranc del Resinero, foren l’escenari de l’últim episodi de la Batalla de Llevant en una lluita de trinxeres i fortificacions on es lliuraren combats molt durs amb moltes pèrdues humanes. Es calcula que moriren milers de soldats i que els seus cossos no foren després recuperats. Una estimació feta per investigadors durant els darrers anys calcula que al voltant de 1.500 encara es troben per aquestes muntanyes en fosses comunes, en tombes solitàries o soterrats en les mateixes trinxeres. El diari Mediterráneo publicà fa alguns anys que la  Nevera Honda de La Salada serví de tomba per a 175 soldats republicans.

Cases destruides a Canales pels bombardejos feixistes de la Guerra Civil.

A més, els pobles de Canales i Sacanyet foren pràcticament destruïts pels bombardejos de l’aviació feixista italiana i alemanya. Posteriorment part de les vivendes foren reconstruïdes per l’organisme estatal de Regiones Devastadas, però encara podem comprovar als afores d’ambdós pobles nombroses cases i corrals destruïts en aquests atacs. Durant els darrers anys, i gràcies a la tasca d’historiadors locals i associacions per a la Recuperació de la Memòria Històrica, comencem a conèixer tota aquesta història amagada, al temps que la premsa també s’interessa per aquesta temàtica.  Així, en juliol de 2012 la revista Interviu publicà un reportatge titulat “El otro Valle de los Caídos” i que estava dedicat als terribles successos que tingueren lloc en aquestes muntanyes en juliol de 1938. A més a més,  els qui fem senderisme sabem que per aquestes muntanyes és freqüent localitzar restes d’artefactes explosius i municions, convertint actualment aquest lloc en una zona espoliada amb detectors de metall per buscadors de restes de la Guerra Civil.

Granada de la Guerra Civil que ens trobàrem en una ruta senderista a Sarrión el 8-11-2014

Una esquinçadora història que tingué lloc en unes muntanyes tan vinculades i estimades per les anteriors generacions de  llirians. Quasi 80 anys després d’aquests successos, és descoratjador  reconèixer que encara sabem molt poc de la història que ens és més pròxima. El silenci i les ganes de no recordar encara  massa present en certes capes de la població i del món de la política fa que les noves generacions ho desconeguen tot. Com també es desconeix o es té poc d’interés per recuperar el patrimoni històric de la Guerra Civil que tenim al terme de Llíria: refugis, trinxeres, nius de metralladores, polvorins… Què sabem de l’aeròdrom republicà del Pla de les Avenes?  Què sabem de l’Hospital del Cos d’Exèrcit a Llíria? I fins i tot, què sabem de les fosses comunes al cementeri de Llíria, autèntics crims d’estat, resultat dels afusellaments que després de la guerra dugué a cap el govern franquista? Silenci, desmemòria, oblits intencionats… La pau i la justícia no es poden basar en aquestes falses premisses. Per això és necessari saber tota la veritat per a crear una nova  cultura que eduque les noves generacions en els valors de respecte, pau i tolerància.    

Enorme llenç de Sant Miquel de Llíria pintat per Milvaques.

En aquest repàs per la intensa història de La Bellida, volguera finalment fer un breu record a un gran artista que modernament habità aquestes muntanyes. Em referisc al pintor MILVAQUES, el qual visqué l’última etapa de la seua vida – fins a la seua mort en el 2013-  en una casa aïllada de la Foia de Canales, envoltat de les altes muntanyes de La Bellida i de La Salada. En la solitud d’aquest paisatge, amb un clima tan inhòspit i en l’escenari on moriren tants soldats, Milvaques muntà el seu estudi on buscava la inspiració per a les seues obres. En una visita que li vaig fer en el 2009 em contava que ací hi havia hiverns on s’arribava a -16º. Aleshores pensava que s’havia d’estar molt fort físicament i espiritualment per a viure en un lloc d’aquestes característiques. Des de que en 1980 coneguí la seua obra en l’exposició que féu al Forn de la Vila de Llíria, vaig quedar captivat pel seu innovador llenguatge pictòric, pel tractament del color amb l’ús d’unes tonalitats que et produïen una sensació d’harmonia i de pau i també pels aspectes conceptuals i filosòfics que apareixen en les seues composicions. Volguera recordar també una de les seues últimes creacions, un enorme llenç dedicat al Sant Miquel de Llíria, una imatge molt moderna, innovadora i atrevida que havia d’haver comprat l’Ajuntament de Llíria l’any 2009. Malauradament no fou així i els llirians  perdérem l’oportunitat de posseir un quadre que molt bé podria estar penjat en les parets d’un museu de prestigi.   

Pins cremats a La Bellida en l’incendi forestal de 2012. Al fons, un ventisquer.

Ja hem vist que La Bellida és una terra de contrastos amb una enorme càrrega històrica. És també un territori fronterer entre Aragó i l’antic Regne de València, divisòria de les conques dels rius Túria i Palància i un mirador privilegiat cap al golf de València. Però modernament aquestes muntanyes també estan patint una devastació que posa en perill el seu ecosistema: els grans incendis forestals com els dels anys 1993 i 2012  que arribaren fins a les  muntanyes de La Concòrdia. En aquest darrer cas, encara recordem amb tristesa com els núvols de fum enrogiren el cel de Llíria mentre la cendra queia silenciosa sobre els terrats i els carrers. Savines, carrasques, pins calcinats… que nosaltres mai més gaudirem.  

Muntanyes austeres amb hiverns siberians. Veredes de ramats,  camins de neu esculpits en la roca amb la suor de nombroses generacions de carreters i nevaters. Camins de misèria utilitzats posteriorment pels fornillers. Escenari de batalles en  la fratricida Guerra Civil. Fosses anònimes. Cases derruïdes que encara són fidel testimoni dels bombardejos feixistes a Canales i Sacanyet. Destrucció del paisatge per uns incendis forestals devastadors. Territori d’inspiració del pintor Milvaques. Massa història, massa sofriment per a unes muntanyes que ens captiven i emocionen, que ens mereixen un profund respecte.

 

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here