Bandolers i roders al Camp de Túria

A propòsit de la presentació d’un llibre de Manel Arcos 

el-robatori-de-benimassot(Francesc Rozalén Igual) El passat 14 d’octubre se celebrà a l’Espai Jove de Llíria la presentació d’un llibre sobre bandolerisme valencià a càrrec de Manel Arcos, considerat un dels principals experts en aquesta matèria. L’autor ja ens visità en el 2010 per a presentar un dels seus primers llibres sobre bandolerisme. Ara ho ha fet amb motiu de la publicació del seu darrer treball: “El robatori de Benimassot”, un poble de la comarca del Comtat on l’any 1874 una quadrilla de trenta-quatre roders entraren un diumenge a l’església del poble per assaltar els veïns més rics que assistien a missa. Manel féu una exposició amena i molt documentada, amb múltiples anècdotes i comentaris per a relatar aquest robatori tan especial. El llibre ha tingut un bon èxit per a aquesta mena d’estudis i ja va per la tercera edició. Fins i tot s’ha publicat també en castellà.

Manel Arcos ens demostrà que és un gran especialista i un dels millors coneixedors del bandolerisme valencià. Cal dir que m’agraden aquest tipus d’investigadors que s’endinsen en la recerca de temes tan marginals i a vegades mal vistos per una part de la societat. En definitiva, els respecte i els admire perquè jo també comparteix l’interés per estudiar als sectors més desprotegits de la societat i considerats els perdedors de la història.

La presentació de l’acte estigué a càrrec de Paco Garcia, que ens comptà la història d’un bandoler de Llíria anomenat Martinxo que li van transmetre uns llauradors i que jo desconeixia. Aquest roder actuà a la part del camí vell de Xelva i com solia passar en la major part d’aquests personatges, acabà sent executat. En aquest cas fou esquarterat en quatre parts i les restes penjades en el camí de Xelva per a escarni de tots. Possiblement aquest fet donà nom a una partida de muntanya del terme de Llíria que encara es diu “Quarto Martinxo”.

bandolerPerò, per què al segle XIX el bandolerisme prengué tanta força? Com en tot fenomen social, hi ha algunes causes que ho expliquen: la pèssima distribució de la propietat de la terra; la fam, la misèria i l’analfabetisme de les classes populars; la inestabilitat política del conflictiu segle XIX amb guerres civils, revolucions, colps d’estat… El bandolerisme perdurà en molts llocs fins a principis del segle XX perquè no es produïren els canvis econòmics i socials necessaris per a renovar la societat tradicional. I com digué Daniel Simeón Riera en un treball publicat a la revista Lauro en 1984: “sols a finals del segle XIX i principis del XX amb l’entrada en Espanya de les idees anarquistes, socialistes i republicanes, carlisme i bandolerisme tindrien els dies comptats”.

Per als escriptors romàntics que viatjaren durant el segle XIX per Espanya, el bandolerisme poc tenia que veure amb la situació social que oprimia els treballadors i per això convertiren els bandolers en figures que oscil·laven entre la llegenda i la fantasia. Eren com uns personatges justiciers que robaven als rics per a repartir-ho als pobres. I fins i tot alguns personatges foren mitificats per la imatgeria popular, com fou el cas de José Maria “El Tempranillo”, Luis Candelas o “Los Siete Niños de Écija”.

Les interpretacions que a vegades es donen dels personatges històrics com bandolers i cabdills en ocasions són sorprenents. Aquest és el cas d’un personatge molt allunyat, el cabdill lusità Viriat que lluità contra la invasió dels romans. Sembla que Viriat, més que un cabdill alliberador, fou una mena de bandit. Almenys, això és el que opinaven els escriptors romans i també el rigorós historiador espanyol Antonio Domínguez Ortiz quan diu que “tampoco hay que magnificar exageradamente a bandas dedicadas tradicionalmente al bandidaje, como serían las que acaudillaba Viriato”. Doncs bé, al segle XIX, hi ha a Espanya una reconstrucció ideològica del passat històric i es potencien grans figures mítiques entorn a les quals la nació espanyola intenta construir-se. És el cas de personatges com Viriat que és elevat al rang d’heroi nacional hispànic contra l’opressió de Roma. L’enorme llenç que al segle XIX pintà José Madrazo sobre la mort de Viriat, reproduït en tots els llibres d’història, és un exemple de la mitificació d’un personatge històric. Però aquest sentiment patriòtic espanyol, també arribà a Llíria, quan el 1895 es canviaren els noms dels carrers antics per a imposar als herois espanyols. El carrer de l’Era del Moro passava a anomenar-se de Viriato. I també altres, com Recaredo, Pelayo, Pizarro, Gonzalo de Córdoba, Don Juan de Austria…

gravat-de-dore

En els set llibres que ja ha publicat Manel Arcos sobre bandolerisme valencià, hi ha un on estudia el fenomen a la nostra comarca: “Bandolers de llegenda en terres del Xúquer i el Túria”. I a través d’aquest llibre podem adonar-nos que ací també hi havia destacats bandolers. No debades, l’historiador Manuel Ardit ja va qualificar Llíria com a poble “de rancia tradición bandolera”. Daniel Simeón documentà al seu estudi l’execució a València l’any 1821 de quatre roders de Llíria.

La toponímia i la cultura oral també ens poden donar exemples de la presència de bandolers a les terres de Llíria, amb un terme municipal molt extens (era el tercer més gran de la província) i una part important de territori muntanyenc despoblat. El cronista José Duran, en el seu llibre, “Perfiles. Siluetas. Glosas de mi Tierra”, recull la presència de partides de muntanya al terme de Llíria vinculades al món dels bandolers: Senda Lladronera, Senda dels Contrabandistes, Cerro de los Ladrones… També cal destacar l’anomenada Senda de Caruani o Caruana, antigament coneguda com la dels Bandejats. Era un camí que s’iniciava pels voltants de Puçol, s’endinsava per la serra Calderona, passava per dalt de la Maimona a Llíria, travessava la serra per dins i continuava per les Penyes de Déu i la Iesa. És a dir, que creuava tota la serra Calderona sense tocar cap nucli de població. Tal vegada la dita popular ja perduda a Llíria, “A robar a la Calderona”, faça referència a les terres que travessava aquesta senda transitada per bandolers i contrabandistes.

Hi ha una paraula que estava molt arrelada en el parlar del Camp de Túria i que actualment està en desús. Em referesc a la de “roder” que encapçala el títol d’aquest article i que també s’utilitzava per anomenar als bandolers. En la nostra infantesa, quan féiem alguna maldat, les persones majors ens qualificaven de roders. “Este xiquet és un roder”, solien dir-nos.

bandolers-de-llegendaManel Arcos, en el seu llibre sobre les terres del Túria ens diu que els nivells de delinqüència durant el Sexenni Democràtic del segle XIX va ser molt elevat al partit judicial de Llíria. Entre els diversos bandolers que cita al seu llibre, cal destacar la història dels Blaus de Riba-roja, tal vegada els més famosos de la comarca. Eren una quadrilla de roders formada per quatre germans, un cunyat i un nebot. Manel documenta els robatoris que feien pels camins de la comarca i les masies, com les ocorregudes al mas d’Agustí (Casinos) i el mas de Poio a Riba-roja de Túria. Compta el cronista Duran que els Blaus també intervingueren en el xantatge a un llaurador ric de Llíria, amb fama d’agarrat, anomenat Sornosa i que vivia a la plaça Major. És curiós ressaltar que en aquest cas intervingueren un fill del llaurador i un empleat que redactaren un anònim exigint-li diners. Els encarregats d’entregar l’anònim al llaurador foren els Blaus. Un cas il·lustratiu de les connivències que a vegades hi havia entre els bandolers i els representants d’algunes classes privilegiades. També es donà el cas que un dels Blaus intentà matar al rector de Llíria i per això li féu un seguiment durant la celebració d’una de les processons del Corpus, però l’assassinat no es pogué executar. Posteriorment i mentre preparaven un robatori important a Llíria, els Blaus foren sorpresos per la Guàrdia Civil a la masia de la Fardeta a Llíria on morí un dels sis bandolers.

Un dels casos més sorprenents fou el de la mort del rector de Llíria, abans esmentat, ocorreguda l’any 1870 a mans d’un bandoler. Manel compta així els fets:

“Al novembre de 1870, el prevere de la vila, Salvador Esteve Valero, conegut com el Retor Florero, moria de ferides d’arma de foc quan anava a celebrar la missa del matí. Els fets succeïen a les cinc i mitja del dijous dia 10 a la plaça Major, quan el sacerdot es dirigia a l’església. L’homicida esperava el capellà a la porta del Café de Runo, cantó amb el carrer de la Gila, des d’on li disparava unes quantes trabucades. La víctima queia a terra a cinquanta passes de l’escala de la parròquia, però s’incorporava en acabant i seguia a peu fins al replanell de l’escala del temple, on era arreplegat i portat a sa casa. Mossén Salvador Esteve Valero expirava a les vuit de la nit del mateix dia. El seu cos presentava onze ferides de bala. Set dels projectils restaven allotjats a la cavitat abdominal. El Retor Florero era natural de Riba-roja de Túria i pertanyia a una de les famílies més benestants d’aquella població. Son pare, el riba-roger Salvador Esteve Martínez, dit el Tio Florero, ja havia sigut mort al juny de 1869 després de ser segrestat per sis emmascarats”

Foren inculpats del crim del rector els bandolers anomenats El Minyonet de Macastre i Catalinet de Riba-roja de Túria, que deurien de comptar amb altres còmplices i col·laboradors. Cal remarcar que el rector assassinat era una destacada figura eclesiàstica. Era l’arxiprest de Llíria i del seu arxiprestat. Fou també professor del seminari i aprovà les oposicions per a les canongies de la catedral de Sogorb i de València.

Per a protegir a les persones i a les propietats, el nou estat liberal que s’estava formant a Espanya fundà l’any 1844 el cos militaritzat de la Guàrdia Civil, sient una de les seues primeres missions la de lluitar acarnissadament contra el bandolerisme.

Com ja he dit abans, durant el segle XIX els bandolers eren uns desheretats, gent pobra que robava als rics. Ara, al segle XXI, i en una societat democràtica, el món s’ha tornat a l’inrevés, ja que els rics, els nous lladres de trage, camisa blanca i corbata són els qui roben als pobres: Correa, Bárcenas, Blesa, Rato… i un llarg etcètera, etcètera, etcètera.

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here