Paco Rozalen: La Ploma de Sant Miquel

Gravat del segle XVIII de Sant Miquel de Llíria amb les populars beates als peus.
Gravat del segle XVIII de Sant Miquel de Llíria amb les populars beates als peus.

Francesc Rozalén Igual

L’any 1996, ara fa vint anys, vaig publicar al llibre de la Fira i Festes de Sant Miquel, un article on donava a conéixer la vertadera història d’una relíquia moderna de caràcter meravellós i extravagant que encara es conserva al popular santuari medieval de Sant Miquel de Llíria: la ploma autèntica de l’arcàngel Sant Miquel, el capità i príncep de les milícies celestials convertit per a molts pelegrins en un personatge humà de carn, ossos i plomes. Aquesta història es publicà en una època on el tema dels àngels s’havia tornat a posar de moda a Europa, curiosament per influència de la societat nord-americana.

La publicació de l’article tingué ressonància en la premsa de l’època i fins i tot el diari El País, en la seua edició de la Comunitat Valenciana del 28 de setembre de 1996 es féu eco de la notícia. Inclòs hi hagué alguna revista que reproduí l’article i fins i tot me’l varen plagiar en el llibre “Santuarios valencianos, un viaje etnográfico” de l’autora Matilde Pepín, publicat el 2003.

Per a redactar aquest article he tingut la curiositat d’entrar a Google i posar en el buscador “la ploma de Sant Miquel”, en valencià o en castellà, i també altres noms semblants. I he quedat molt sorprés de les innumerables entrades que he trobat comentant l’existència de la ploma al santuari de LLíria.

Accés al santuari de Sant Miquel en un dia de romeria.
Accés al santuari de Sant Miquel en un dia de romeria.

A uns dies de la celebració de la festa de Sant Miquel, tan arrelada en la cultura popular de Llíria, i davant la visita al santuari edetà de tants pelegrins vinguts de les comarques centrals valencianes, he cregut convenient tornar a publicar la història de la ploma amb la intenció que les noves generacions la coneguen amb detall. El text que ací faig públic és una versió del publicat el 1996, però l’he actualitzat afegint algunes línies noves i eliminant-ne d’altres per fer-lo més comprensible.

La història de la ploma de Sant Miquel, que com veurem té un origen modern, s’entronca en el món de les relíquies nascudes a l’edat mitjana per interessos i estratègies político-religioses de les monarquies cristianes. Tots els reis cristians rivalitzaven per obtenir la millor col·lecció de relíquies perquè els donava prestigi. Els reis de la Corona d’Aragó posseïen una de les millors col·leccions medievals i una part d’aquesta col·lecció encara la conserva la catedral de València gràcies a una actuació d’Alfons el Magnànim. Aquest rei demanà un préstec al cabildo de la catedral de València per a finançar les seues conquestes a Itàlia. Com a penyora, deixà en dipòsit la seua col·lecció de relíquies, però el rei no tornà el préstec i la catedral se les va quedar. Al reliquiari valencià podem trobar relíquies tan fantàstiques com una botelleta amb llet de la Mare de Déu o el “Pañal del Niño Jesús”. Però relíquies fantàstiques hi ha pertot arreu, com “la herradura del caballo de Santiago Matamoros” conservada a l’abadia cistercenc de Cañas, a La Rioja; o l’ou post per la paloma de l’Esperit Sant conservat a la catedral de Colònia. Tot aquest fervor desbocat per les relíquies ja fou criticat des de l’edat mitjana, com es mostra en un relat paròdic d’un dels contes d’El Decameró, de Boccaccio, en el qual un frare descriu les relíquies més inversemblants que ha vist: un frasquet ple de la suor de Sant Miquel, quan combaté amb el diable; o una ungla d’un querubí. Valga tot açò com una mena d’introducció al fantàstic món de les relíquies, que encara modernament tenen capacitat d’evocar noves històries com la de la ploma del santuari llirià, més coneguda fora que dins de Llíria.

Transcric a continuació, una part de l’article publicat el 1996:

Segons una llegenda relativament moderna difosa sobretot entre molts pelegrins forasters que visiten el santuari de Llíria, ací es guarda una ploma autèntica d’una ala de Sant Miquel. Com si l’arcàngel haguera estat un ser alat de carn i ossos i una de les seues plomes es conservara miraculosament a Llíria. Cada vegada són més nombrosos els pelegrins que quan arriben al monestir busquen la ploma al temple i, si no la troben, demanen a les mongetes poder veure la sorprenent relíquia. Inclús l’anterior congregació de religioses instaurada des de 1977 i amb una comunitat que en part es renovava periòdicament, fins fa poc també desconeixia la vertadera història de la ploma. Fins i tot en algun llibre i mitjà de comunicació ja fa temps que es publicà el fet prodigiós que al santuari de Llíria existeix una ploma autèntica de l’ala de Sant Miquel. Així es publicà en una notícia apareguda en el prestigiós setmanari “Triunfo” a finals dels anys seixanta.

Notícia de la ploma de Sant Miquel de Llíria tal com aparegué publicada el 1970 en el cèlebre llibre "Celtiberia Show" del conegut periodista i escriptor Luis Carandell.
Notícia de la ploma de Sant Miquel de Llíria tal com aparegué publicada el 1970 en el cèlebre llibre “Celtiberia Show” del conegut periodista i escriptor Luis Carandell.

L’any 1970 la notícia de la ploma es recollí en el cèlebre llibre “CELTIBERIA SHOW”, del conegut periodista i escriptor Luis Carandell; llibre molt llegit i que en pocs anys s’imprimiren 16 edicions. Més avant, ja en els inicis dels anys vuitanta, la revista “Interviu” publicà novament la notícia de la ploma en un reportatge sobre relíquies religioses. Finalment en la mateixa línea està el comentari que féu el diari El País en un article sobre el Camp de Túria publicat el dia 2 de juny de 1995. Un teòleg, Luis González Carvajal, també cità el tema de la ploma en el seu llibre “Ideas y creencias del hombre actual” publicat en 1991. Ara bé, com tota tradició que ja comença a considerar-se popular, cal matisar-la per tal d’extreure la part de realitat de la part de ficció que conté.

Per a comprendre la història de la ploma hem de partir primerament d’unes explicacions que considere necessàries. Així, per a la pietat popular, el santuari de Llíria alberga una imatge devocional de Sant Miquel considerada miraculosa, que té un origen diví ja que segons conta la tradició fou tallada per àngels i que a més conserva uns poders taumatúrgics i terapèutics. Aquestes creences són les que formen part del que se sol anomenar la religiositat popular, és a dir, aquell conjunt de pràctiques pietoses, creences, cultes, devocions i comportaments en els qual s’expressa el poble senzill. Enfront d’aquesta actitud tenim el que anomenem la Religió oficial, que és el tipus de religiositat promoguda pel magisteri de l’Església com a institució, amb una visió espiritual que busca la salvació de l’ànima i el compliment de la doctrina catòlica a la llum de l’Evangeli. Ara bé, les classes populars el que fan és interpretar a la seua manera la doctrina de l’Església adaptant-la a les seues necessitats vitals. Per això no ha d’estranyar-nos que alguns pelegrins pregunten a les mongetes del santuari per “l’edat que tenia Sant Miquel quan morí”, com si aquest haguera estat un personatge humà amb ales i plomes. La religiositat popular no entén el fet que els àngels siguen esperits incorporis i per tant immaterials.

Sant Miquel de Llíria segons un gravat del segle XVIII amb detall al fons de la vila de Llíria, el beateri i la Torreta.
Sant Miquel de Llíria segons un gravat del segle XVIII amb detall al fons de la vila de Llíria, el beateri i la Torreta.

Després del que he explicat podem entendre millor per què al santuari de Llíria -des de la visió de la religiositat popular- es venera l’anomenada “autèntica” imatge de Sant Miquel, aquella que fou tallada per mans celestials. Aquesta imatge té també la seua llegenda com qualsevol imatge amb poders miraculosos. Per a la mentalitat popular una imatge devocional amb poders no pot ser tallada per la mà de l’home sinó per mans divines. Així, conten unes antigues cròniques conservades al santuari de Llíria que quan el pare Jofre –fundador de l’Hospital dels Folls a València- buscava algú que li tallara una imatge per a la capella de l’hospital, es presentaren tres pelegrins que resultaren ser àngels i que es comprometeren a esculpir tres imatges. Després de tres dies desaparegueren deixant acabades les imatges del Crist de l’Hospital, de la Mare de Déu dels Desemparats i de Sant Miquel, la qual fou regalada pel pare Jofre a la seua germana, Enrica Gilabert, que aleshores era majorala del beateri de Llíria. Aquesta classe de llegendes es difongueren entre els segles XV al XVII i són història incondicional assumida per la mentalitat popular, i per això ningú es planteja la seua autenticitat. S’assumeix com una veritat absoluta que la imatge de Sant Miquel tinga un origen diví, perquè si haguera estat tallada per les mans dels hòmens perdria el caràcter miraculós.

Prompte les imatges miraculoses –d’origen diví segons la tradició- foren considerades portadores d’un poder especial, i per això la seua devoció anà augmentat al llarg dels segles. Així, la religiositat popular ha considerat la imatge de Sant Miquel venerada al santuari de Llíria com una imatge realment miraculosa. En el transcurs dels segles, els pelegrins sempre l’han distingida d’altres imatges de l’arcàngel, i per això li han afegit el gentilici “de Llíria”, “Sant Miquel de Llíria”, perquè solament a aquesta imatge se li dirigeixen les promeses i les accions de gràcies. Com diu l’antropòleg Antoni Ariño: “la importància que es concedeix en la religiositat popular a les imatges originals i en el seu defecte per destrucció a les substituïdes mostra que l’eficàcia miraculosa no radica en qualsevol imatge que siga una reproducció de l’original. Només aquesta posseeix autenticitat, poder, sacralitat; la resta són simples còpies, el valor de les quals està en funció de la major o menor proximitat respecte de l’original. L’admiració, el respecte, la devoció, les promeses, les accions de gràcies, la veneració, els ex-vots, les oracions, es dirigeixen sempre a la imatge original. No és el rigor històric el que fonamenta l’autenticitat d’una imatge, sinó el seu lloc en l’espai i el temps sagrats, la seua situació en el culte”.

I així ocorre al santuari de Llíria. Quan la imatge de Sant Miquel fou reproduïda en les nombroses estampes i gravats impresos sobretot a partir del segle XVIII, als peus es posava una llegenda com aquesta:” Verdadero retrato de la prodigiosa Imagen del Príncipe San Miguel venerado en el Real Heremitorio de la antiquísima villa de Liria”. Amb tot açò el que interessava era deixar ben clar davant els devots de l’arcàngel que es tractava d’una reproducció autèntica i vertadera de la imatge original de Sant Miquel venerada al santuari de Llíria. Per consegüent, era l’única imatge que tenia poder per fer miracles.

Ploma de fusta i la mà dreta de l'escultura gòtica de Sant Miquel destruïda el 1936 i que donà lloc a la llegenda. Els dos fragments es conserven actualment al santuari de Llíria.
Ploma de fusta i la mà dreta de l’escultura gòtica de Sant Miquel destruïda el 1936 i que donà lloc a la llegenda. Els dos fragments es conserven actualment al santuari de Llíria.

Després de tot el que he exposat, a continuació coneixerem quina fou la vertadera història de la ploma. Aquella imatge de Sant Miquel de Llíria considerada “l’autèntica i miraculosa” era realment una escultura gòtica del segle XV tallada en fusta. Durant els esdeveniments de la guerra civil de 1936, un 22 de juliol, les mongetes foren expulsades del monestir. Poc després, el dia 28, s’assaltà l’església i la imatge de Sant Miquel fou baixada del seu nínxol i despenyada des del ribàs de l’esplanada del monestir, fragmentant-se en diversos trossos que després foren cremats. Però alguna persona que estava present en l’acte de destrucció de la imatge pogué salvar del foc dos fragments de l’escultura: la mà dreta que sostenia la llança i una ploma de l’ala. Posteriorment, una vegada finalitzada la guerra civil, i quan la comunitat religiosa tornà al monestir en abril de 1941, la persona que conservava els fragments de la imatge els tornà a les mongetes. En realitat la ploma que es conserva té una llargària de 62 centímetres i es tracta d’un tros de fusta envoltada per una tela de llenç i escaiola, tot cobert per un pa d’or. En una punta porta a més un embolic d’espart per donar més volum a la ploma. Pel que fa a la mà de la imatge és també de fusta massissa coberta per escaiola i pa d’or, el qual sembla que és de millor qualitat que el de la ploma.

Més avant, quan alguna religiosa redactà el segon volum de les Cròniques manuscrites del santuari, recollí el fet de conservar la mà i la ploma de la venerada imatge gòtica, relíquies que foren guardades amb molta estima i devoció per l’antiga comunitat de religioses. Posteriorment, a partir d’un moment determinat, començà a difondre’s la notícia de la conservació de la ploma, però fent referència al fragment de fusta de la primitiva escultura destruïda de Sant Miquel, la coneguda per la pietat popular com “l’autèntica, miraculosa i vertadera”. La difusió de la història de la ploma podria haver sigut la següent: durant els anys cinquanta o seixanta, les mongetes contaren a algun pelegrí dels milers que visitaven el santuari, el fet de l’existència de la ploma de fusta guardada al monestir com una relíquia de l’autèntica imatge de Sant Miquel. Aquesta notícia arribà ja deformada a Luis Carandell per mitjà d’algun lector de la revista “Triunfo”, on el citat escriptor publicava setmanalment des de 1968 uns articles en la seua secció “Celtiberia Show”. I a partir d’aleshores començà a poc a poc la difusió de la història en llibres, revistes i periòdics, convertint la ploma de fusta de la imatge en una ploma natural que havia pertangut a un suposat Sant Miquel, ser alat de carn, ossos i plomes.

2 Comentarios

  1. Paco, en el seu moment ja ho vaig llegir i m’agradà, i ara també.
    Una altra versió de com va arribar la notícia de la ploma de Sant Miquel a Luis Carandell me la van explicar ja fa alguns anys.
    Per aquells anys en què Carandell escribia aquelles columnes en la revista Triunfo, Vicent Ventura tenia casa a Llíria i a ella acudien molts dels seus amics. No és estrany que anaren a Sant Miquel en alguna ocasió i pot ser que allà s’assabentara, pel relat de les monges, de l’existència de la ploma.
    La persona que m’ho va explicar deia que va ser en una d’aquestes reunions amb Ventura, davant d’una bona taula i entre converses ben regades, d’on va sorgir la idea de parlar de la ploma de Sant Miquel.

  2. Moltes gràcies, Fina. Com dius al comentari, és molt possible que l’inici de la història de la ploma tinguera els seus orígens en una de les tertúlies que s’organitzaven al xalet que Vicent Ventura tenia a Llíria, a la urbanització de Sant Gerard.
    Jo mateix vaig participar anys després en algunes d’aquestes tertúlies, però ja en l’època de la transició, allà pels finals de la dècada dels setanta.
    Vaig formar part de la junta directiva de l’Associació de Veïns de Llíria i Vicent Ventura col·laborava amb la nostra Associació. Fins i tot ens va escriure uns quants articles per a publicar-los en aquella combativa revista de l’Associació anomenada La Veu de Llíria, i de la qual jo era un dels redactors.
    Fins i tot Vicent Ventura vingué algunes vegades a fer xarrades a l’Associació de Veïns i ens ajudà a portar a Joan Fuster a Llíria per fer una xarrada-col·loqui amb sopar inclòs que se celebrà el 21 de febrer de 1981 a la seu de l’associació, al carrer de Sant Francesc.
    Recorde quan atrevida era aquella gent que es reunia a ca Vicent Ventura i en una època de tanta inestabilitat política.
    El comentari que faç sobre l’origen de la història de la ploma devia d’haver-se produït com a més tard l’any 1968, que és quan la notícia es publicà a la revista “Triunfo”. A més, crec que el comentari el farien les monges a alguna persona que mostraria interés per la història del monestir.
    Les monges eren de clausura, bastant tancades i no destacaven per relacionar-se massa amb els pelegrins.
    De totes maneres és sorprenent que encara a internet el tema de la ploma de Sant Miquel estiga tan present i amb tantes entrades.

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here