La romeria de Sant Vicent i la identitat social de la festa

Any 1962. La desfilada de carros del dia de Sant Vicent ha sigut la festa més transgressora dels llirians.
Any 1962. La desfilada de carros del dia de Sant Vicent ha sigut la festa més transgressora dels llirians.

Francesc Rozalén Igual

Els protagonistes d’aquest nou tercer mil·lenni, vivim en un tipus de societat on es produeixen tants canvis tecnològics que a vegades és difícil poder assimilar-los. Som els actors d’una època de profundes transformacions com mai no havien ocorregut amb tanta rapidesa en la història de la humanitat. Antigament, les grans revolucions que transformaren el món foren lentes, com la neolítica que aportà l’invent de l’agricultura i la ramaderia; o al segle XIX la Revolució Francesa i la Industrial que assentaren les bases del món modern.

Però la nova revolució tecnològica és tan ràpida i impactant que no podem imaginar fins on pot aplegar. És veritat que el món cada vegada està més globalitzat gràcies a les noves tecnologies. A més, vivim en l’anomenada societat del consum on l’individu té com a missió produir i consumir. Mentrestant, els potents mitjans de comunicació de masses unifiquen els comportaments de l’home i de les cultures. Per contra, enfront d’aquest panorama globalitzador, la gent reivindica cada vegada més el dret a la diferència mitjançant la recuperació de les arrels històriques, territorials, culturals o religioses. El reviscolament de moltes tradicions semiabandonades i novament reinterpretades, o de les festes populars hagudes durant les darreres dècades s’emmarca –com una reacció enfront de la globalització– dins del procés d’afirmació de les identitats col·lectives d’un determinat poble. I una de les millors ocasions que té una comunitat ben definida com la de Llíria per expressar la seua identitat són les seues festes locals, en especial les més importants, com la de Sant Vicent o la de Sant Miquel. A més a més, aquestes dues advocacions religioses estan molt arrelades en el poble valencià i donen identitat a la seua cultura. La devoció a l’arcàngel sant Miquel ens transporta als orígens fundacionals de l’antic Regne de València, ja que l’advocació hi fou introduïda pels primers pobladors catalans i aragonesos. Pel que fa a l’advocació de sant Vicent Ferrer, un sant popular i autòcton, és un exemple de la pervivència històrica de la llengua dels valencians.

Primeres dècades del segle XX. Benedicció de les aigües amb els fidels agenollats implorant la misericòrdia de Déu per mitjà de sant Vicent perquè no faltara l'aigua.
Primeres dècades del segle XX. Benedicció de les aigües amb els fidels agenollats implorant la misericòrdia de Déu per mitjà de sant Vicent perquè no faltara l’aigua.

Les festes de Sant Vicent o de Sant Miquel tenen un origen i uns valors religiosos que ningú no posa en dubte. Però també cal tenir present els valors sociològics i antropològics que té la festa. Hem de tindre present que en el nostre context cultural la major part de les actuals festes tenen les seues arrels en l’Antic Règim, on no es concebia la festa si aquesta no tenia un caràcter religiós. Ara bé, cal matisar que el fenomen religiós està molt unit als aspectes socioeconòmics, polítics i culturals de la societat, i que a més es modifica i evoluciona a compàs dels canvis socials.

La celebració de la festa és una necessitat de totes les societats que ja es donava a l’antiguitat. Les festes han tingut com una de les seues funcions fonamentals la de ser una ocasió ritual per a la reproducció de la identitat grupal. És a dir, reprodueixen i refermen la identitat de tots els qui participen i assisteixen als actes festius. Però també les festes tenen uns altres components sociològics com representar la ruptura amb la norma quotidiana. La rutina diària s’atura per donar pas a la transgressió. Les festes també potencien l’associacionisme, la sociabilitat entre els participants i creen vincles d’amistat i de solidaritat. En definitiva cohesionen el teixit social d’una comunitat.

Llíria és una ciutat que té una forta identitat, i les festes i la secular rogativa de Sant Vicent s’inclouen dins del procés d’afirmació de les identitats col·lectives de la comunitat lliriana. Cada any aquestes festes van adquirint més força i l’esmorzar i la rogativa del dia de Sant Vicent, que abans eren patrimoni exclusiu dels hòmens, ara s’ha generalitzat a tot el poble. Hòmens i dones, xiquets, joves i majors, tots participen en la festa d’aquest dia tan especial que concentra tants sentiments de lliriania.

romeria-historia-2
Any 1962. A l’esmorzar de Sant Vicent sols assistien els hòmens.

Com tots sabem, l’origen d’aquestes festes es troba en la popularitat que des d’un principi ha tingut la figura del frare i taumaturg dominic per les terres valencianes. Ara bé, de tots els pobles que li dediquen festes, pocs n’hi ha on el dia de Sant Vicent siga una festa tan popular com la de Llíria, on tots els llirians se senten eixe dia més llirians encara.

La tradició de la festa es remunta a l’estiu de l’any 1410, quan Llíria patia una de les periòdiques sequeres que afectava els aqüífers de la principal font local, recurs bàsic de subsistència per a regar l’horta. Cal recordar que els llirians podien viure i prosperar si la font tenia un bon cabal d’aigua. Açò suposava tindre aigua per proveir la ciutat i per fecundar l’horta vella que envoltava el nucli urbà. Com a resultat hi havia bones collites per alimentar la població i de vegades un excedent que es dedicava a l’intercanvi i al comerç, amb la corresponent creació de riquesa. Per contra, la falta d’aigua implicava fam, malalties, misèria i la mort. Ara bé, el més normal en el nostre clima mediterrani són les llargues èpoques de sequeres que s’alternen amb breus períodes de pluges.

Una d’aquestes sequeres intenses fou la de l’any 1410, arran de la qual dels ullals de la font quasi no brollava aigua. Els veïns de Llíria d’aquell temps –exclusivament cristians vells perquè la població sarraïna en fou expulsada a Benissanó i a Benaguasil– es veren abocats a la fam i per això desesperats recorregueren als poders divins, com feien les societats medievals. S’hi havien convocat rogatives implorant l’aigua del cel, però la calor de l’estiu feia danys al camp i afectava la salut de les persones. En vista de la caòtica situació, es convocà el Consell General de la ciutat, una institució foral que estava formada per la major part dels caps de família de Llíria i que sols es reunia quan calia tractar assumptes molt importants. Acordaren que foren els magnífics jurats de la vila els qui se n’anaren a la Vall d’Albaida a la recerca del pare dominic Vicent Ferrer, que aleshores gaudia de ser un predicador popular i un eficaç taumaturg.

Arribats a Llíria a finals d’agost, el frare miracler convocà la població a tres dies d’abstinència i penitència col·lectiva, a més de preparar els llirians amb llargs sermons perquè es penediren dels seus pecats. Finalment, el tercer dia, els veïns, les autoritats, el clero i la comitiva de flagel·lants i penitents que seguia el frare dominic es traslladaren en rogativa a la font, hi beneí els ullals i recità una oració fent brollar l’aigua de l’assecada font. La cultura popular diu que aleshores el pare Vicent digué les següents paraules: creixerà i minvarà, però d’aigua per a beure, mai no en faltarà. Aquest miracle és un dels 873 que es reconegueren oficialment en el procés de canonització de sant Vicent. Cal recordar, a més, que relats semblants al miracle de Llíria també es troben en fonts repartides per altres ciutats valencianes: Traiguera, Catí, Morella, Teulada, Agullent, Navajas…

Sis segles després els llirians continuen recordant el miracle de la font amb una rogativa-romeria d’acció de gràcies que imita i recorda la que féu sant Vicent. En els rituals que aquest matí se celebren a la font, observem que tradicionalment hi ha hagut dos sectors de llirians diferents: per una banda, les persones més devotes que assisteixen a missa i a la resta de rituals eclesiàstics, i per altra, els qui participen exclusivament de l’esmorzar. En aquest últim sector hem de destacar el comportament dels més jòvens, que si antigament molts acabaven en l’aigua pels efectes d’empinar-se massa la garrafa del vi, modernament s’implantà el costum de reptar-se els uns als altres per tirar-se a l’aigua de la font.

Any 1962. El vi sempre ha estat present en l'esmorzar de Sant Vicent.
Any 1962. El vi sempre ha estat present en l’esmorzar de Sant Vicent.

Ara bé, en l’actualitat la rogativa sembla més bé una festa campestre, una festa profana deslligada, en part, del sentit religiós que tenia en un principi. La mateixa rogativa –nom correcte que encara utilitza la gent major- tenia un caràcter eminentment penitencial i l’objectiu era implorar la misericòrdia de Déu per mitjà de sant Vicent per tal que no faltara l’aigua. Però modernament les aigües de Sant Vicent han perdut part del valor econòmic que tenien: ja no són tan necessàries per a regar els bancals de l’horta vella perquè ja no és imprescindible ni tan rendible com a conseqüència de les reduïdes dimensions de les parcel·les. O bé, desapareix la històrica horta devorada per una expansió urbana desconcertant que si no haguera sigut per la crisi econòmica, pretenia multiplicar la població en pocs anys. La gran extensió de les terres de secà del camp llirià transformades en regadiu, depenen d’altres aigües no sacralitzades: són les dels nombrosos pous del terme i, sobretot, les del pantà de Benaixeve.

Com a conseqüència d’aquests canvis, la societat lliriana ha evolucionat i s’ha modernitzat. Per consegüent les tradicions també es tornen a reinterpretar i es modifiquen. Fins i tot s’inventen nous actes que li donen més colorit a la romeria, com el que s’implantà l’any 1997 amb l’encontre de les imatges dels dos patrons de Llíria: sant Vicent i sant Miquel. Es fa una relectura de la tradició adaptant-la a les necessitats que en cada moment té el poble. Per tots aquests motius l’antiga rogativa penitencial s’ha transformat modernament en una romeria festiva, la participació s’ha multiplicat considerablement i tothom adopta un comportament més lúdic.

L'encontre de les imatges de sant Vicent i sant Miquel és un invent de l'any 1997.
L’encontre de les imatges de sant Vicent i sant Miquel és un invent de l’any 1997.

Dèiem abans que el dia de Sant Vicent és una festa eminentment popular. Els llirians, en aquest dia, se senten profundament més llirians, més solidaris. En el matí del dia de Sant Vicent, els voltants de la font apareixen totalment ocupats pels autèntics protagonistes de la festa: els hòmens i les dones que pertanyen a la comunitat de Llíria, que acudeixen a la font a esmorzar en companyia de familiars i d’amics. És, per tant, una festa campestre no organitzada institucionalment. Allí acudeixen les colles d’amics de “tota la vida”, aquelles colles de la joventut que, encara que siga una vegada a l’any, es tornen a reunir en aquest dia. Si com hem dit, abans eren exclusivament hòmens els qui per tradició venien a esmorzar a la font, ara també acudeixen dones i grups familiars. Una bona part dels qui hi participen torren la carn i l’embotit al voltant de les braces, sense faltar la presència del vi, perquè en aquest dia el vi és un element essencial de la festa. Al matí, tot es permet, s’elimina l’ordre establert i el vi ajuda a alguns a alliberar-se de la repressió interior que tothom posseeix; s’aparca, per un matí, el paper que cadascú ha de representar en el teatre de la vida. Per unes hores es viu en un ambient d’igualtat i de solidaritat on s’eliminen les diferències socials.

En el dia de sant Vicent, la font es converteix en un gran teatre ritual on els actors són els propis veïns de Llíria. En la festa no hi ha espectadors, tots participen perquè tots són membres d’una mateixa comunitat. Amb el menjar comunitari, es reforça el sentiment solidari i es potència el particularisme local, el singularisme del “nosaltres” que s’oposa als qui no són membres de la comunitat. És la necessitat humana de sentir-se diferents, de diferenciar-se dels altres pobles.

Anys cinquanta. Durant el franquisme s'intentà controlar els excessos en la romeria de Sant Vicent amb un concurs de carros engalanats.
Anys cinquanta. Durant el franquisme s’intentà controlar els excessos en la romeria de Sant Vicent amb un concurs de carros engalanats.

En definitiva, podem concloure afirmant que amb la multitudinària assistència de llirians a la romeria, a l’esmorzar de la font i a la desfilada de carros, el que s’està fent de manera simbòlica és reproduir la identitat col·lectiva de Llíria enfront d’altres pobles, al temps que es renova la condició de ser membre d’una mateixa comunitat. També cal destacar en aquest matí de sentiments llirians, el reforçament dels llaços socials amb la resta de veïns per mitjà de la convivència i de la solidaritat. Sense oblidar la peculiar desfilada dionisíaca dels carros que segueix a la romeria i on es capgira radicalment la quotidianitat.

Anys seixanta. Les persones més devotes són les que participaven en la rogativa penitencial on es resava el rosari i es cantaven les lletanies dels sants.
Anys seixanta. Les persones més devotes són les que participaven en la rogativa penitencial on es resava el rosari i es cantaven les lletanies dels sants.

Però antigament, la romeria no es desenvolupava com en l’actualitat. Conta el cronista Duran, que pel matí la gent que acudia a Sant Vicent era la més formal i els senyorets. Per contra, la romeria de la vesprada que desfilava pels carrers de Llíria era la bullanguera y la de los borrachos. Però aquesta desfilada de carros que històricament ha sigut tan transgressora, i que alguns dels seus comportaments estan sent qüestionats en els darrers anys, seria motiu d’un altre apassionat i polèmic article. Perquè els intents de les autoritats per controlar els desmadres de la joventut en la desfilada de carros de Sant Vicent no són nous, i ja durant l’etapa més dura del franquisme s’intentà reconduir-la, inventant-se un concurs de carros engalanats, com podran comprovar en una de les fotos dels anys cinquanta que il·lustra aquest article.

Any 1962. Els excessos dels jòvens en la desfilada de carros del dia de Sant Vicent ha sigut habitual al llarg del temps.
Any 1962. Els excessos dels jòvens en la desfilada de carros del dia de Sant Vicent ha sigut habitual al llarg del temps.

1 Comentario

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here