L’om revolucionari del Parc de Sant Vicent

Francesc Rozalén Igual

La Font de Sant Vicent, que tantes ressonàncies històriques i religioses té per als llirians, és un lloc botànicament molt ric on es combina una vegetació de ribera i una altra de secà. Ací  conviuen en perfecta harmonia arbres de fulla caduca i arbres de fulla perenne  junt  a la vegetació autòctona que ha predominat en els  voltants del parc:  les  garroferes i oliveres, senyores del secà mediterrani  amb alguns  exemplars  dignes de protegir.

Uns dels arbres més antics de la humanitat i  que doten el parc de gran bellesa són l’extensa omeda que envolta la llacuna. Segons el meu parer, l’estació més espectacular de l’any a Sant Vicent és la tardor, sobretot durant la segona quinzena de novembre i principis de desembre que és quan el bosc esclata en una metamorfosi de colors. És l’època en què els nombrosos oms que envolten la llacuna evolucionen en una variada tonalitat d’ocres fins que les fulles  cauen convertint el paratge en una extensa estora de fulles. Si a més bufa un poc de vent, les fulles seques cauen a l’aigua i donen una imatge de gran malenconia

Diuen els entesos que els oms de Sant Vicent encara estan bastant sans, malgrat la grafiosi, una malaltia que  està danyant greument les omedes que hi ha pertot arreu. Entre els oms del parc n’hi ha un que té un valor botànic molt especial i també  una gran càrrega simbòlica per als llirians. Es tracta d’un enorme om centenari que té un diàmetre en la copa de 21 metres i que està situat junt a l’escalinata d’accés a l’ermita. El cronista José Duran recollí la notícia que aquest om es plantà l’any de la Revolució de 1868, segons contava Carmelet, l’antic ermità de Sant Vicent. El fet que al principi del segle XX encara es conservara en la memòria col·lectiva dels llirians l’any de plantació de l’om, té la seua transcendència. Vegem, doncs, el motiu i el perquè del record.

Al llarg de la història de la humanitat, l’om ha estat valorat per diversos motius: per la duresa i la flexibilitat de la seua fusta, per les seues propietats curatives i alimentàries, per la seua capacitat de creixement i d’atorgar ombra i pel seu valor ornamental i paisatgístic. Per als romans era l’arbre favorit i per això n’estengueren el  cultiu. El gran poeta clàssic, Virgili, el tenia en gran estima i des  de l’antiguitat ha sigut considerat símbol de la fertilitat i de la fecunditat. Però fou durant la Revolució Francesa que l’om es convertí en un arbre protegit. Napoleó ordenà plantar oms als marges dels camins per a protegir del sol a les seues tropes. Fins i tot s’arribà a premiar amb una medalla d’or i el seu nom en un carrer al ciutadà que més oms plantara. I així fou declarat pels revolucionaris francesos  l’arbre de la llibertat, el que simbolitzava l’anhelada llibertat que donava pas a una nova època. Aquesta bonica història sobre els oms es comptava en una magnífica exposició, Los últimos olmos ibéricos, obra de l’enginyera forestal Susana Domínguez i que s’exhibí l’any 2004 al Jardí Botànic de València.

 La revolució que ocorregué a Espanya el setembre de 1868 fou coneguda amb el nom de la Gloriosa per les enormes esperances de canvi que hi posaren les classes populars. Fou la Revolució per excel·lència per a diverses generacions i per això l’ermità Carmelet encara recordava la data de plantació de l’om. A Llíria, com a altres poblacions, s’organitzaren partides armades dirigides per destacats herois locals que s’agruparen sota els principis de la Revolució Francesa:  llibertat, igualtat i fraternitat. I de segur que les dues bandes de música, les anomenades la  Vella i  la Nova, per tal de celebrar el triomf de la revolució desfilarien pels carrers de Llíria interpretant l’Himne de Riego, símbol dels revolucionaris liberals d’Espanya durant el segle XIX. El mateix ocorregué amb l’actual carrer anomenat de la Llibertat, inaugurat l’any 1862 amb el nom de carrer d’Isabel II. Els llirians que s’alçaren al crit de ¡visca la llibertat!, ¡avall els Borbons!, ¡visca la sobirania nacional!, tiraren pel balcó de l’Ajuntament el retrat d’Isabel II i canviaren el nom del carrer pel que té en l’actualitat, que fou recuperat l’any 1979 pel primer ajuntament democràtic.

 Els llirians,  per celebrar la desitjada Revolució de 1868 i inspirant-se en els ideals de la Revolució Francesa,  el que feren és plantar un om, igual que havien fet els seus correligionaris francesos. Així, l’om de l’ermita es convertí en un monument, en un símbol de la llibertat que seria recordat per les futures generacions de llirians. Cal recordar que el republicanisme a Llíria, aquell que compartia els ideals de La Gloriosa de 1868, fou una opció política molt popular ja des de finals del segle XIX, i de segur que tots els seus simpatitzants tindrien molta estima per l’om de l’ermita. Durant les primeres dècades del segle XX, aquells militants republicans de Llíria tenien per costum celebrar una reunió anual a la Font de Sant Vicent on també visitarien  l’om de la llibertat plantat amb tanta estima per aquells revolucionaris llirians de mitjans del segle XIX. Després vingué la llarga nit del franquisme amb la repressió brutal de les llibertats i l’om simbòlic de l’ermita fou oblidat per les següents generacions.

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here