‘La Veu de Llíria’: dels canvis de la transició a la debilitat cultural lliriana del s. XXI

Francesc Rozalén Igual

Un nou mitjà de comunicació que siga objectiu i independent sempre és motiu d’alegria perquè augmenta la cultura democràtica i la qualitat informativa. Però si a més aquest mitjà és digital encara és més interessant perquè ens ofereix la possibilitat de comunicar-nos ràpidament i d’accedir a una base de dades i d’informacions d’un abast incalculable. I si a aquest  nou mitjà se li posa el nom de La Veu de Llíria, recuperant així una capçalera que omplí d’esperances la transició democràtica viscuda des de l’àmbit local, encara el goig és més gran. 

DSC_1048

Per conèixer els orígens de La Veu de Llíria cal remuntar-se als inicis de l’any 1977,  quan es va fundar a Llíria aquella activa i progressista Associació de Veïns que tingué la seu al carrer de sant Francesc. L’origen d’aquesta Associació tingué lloc en les mobilitzacions populars més nombroses viscudes a Llíria l’estiu de 1976, quan els veïns s’organitzaren iniciant una campanya de recollida de signatures la qual tenia per objectiu que l’anomenada “Avenida del 18 de Julio” (actualment Avinguda dels Furs) es convertira en un passeig mentre no existira un parc municipal. Es recolliren 3.249 signatures (una quarta part de la població) i la Corporació es veié obligada a modificar l’ús de la nova avinguda.

L’objectiu que perseguia l’Associació de Veïns  era unir les llirianes i els llirians per tal de participar activament en la problemàtica local i reivindicar millors equipaments per a la ciutat.  Cal recordar que eren els inicis de la transició democràtica i als ajuntaments encara governaven les autoritats franquistes. Una de les iniciatives més interessants de l’Associació fou la publicació d’un butlletí d’informació local i amb periodicitat mensual anomenat La Veu de Llíria. El primer número es repartí gratuïtament el mes de maig de 1978, amb una portada que reproduïa el nom de Llíria format per lletres convertides en braços que s’agafaven per les mans. Tot un símbol de l’esperit que volia transmetre la revista: ser un mitjà de comunicació en el qual tots “pogueren expressar els problemes del nostre poble i lluitar junts per a resoldre’ls”. El contingut del primer número era una mostra de les ganes de millora que els llirians volíem per al nostre poble: articles sobre la necessitat de convertir l’avinguda dels Furs en passeig, els problemes sanitaris, la pràctica de l’esport, la reivindicació d’un museu històric, l’estat d’abandó dels monuments historicoartístics… En resum, eren els problemes i les deficiències que els llirians d’aquell moment patíem dia rere dia. I el nou sistema democràtic que es pretenia instaurar a l’Estat Espanyol ens donava l’oportunitat històrica de participar en els assumptes des de l’univers que ens era més pròxim.

Un reduït grup de jòvens amb molta il·lusió fórem els redactors d’aquella combativa revista de format quartilla, escrita en una màquina portàtil Olivetti i impresa en offset a Xàtiva. Una publicació humil que des de les actuals tecnologies la veiem prehistòrica on, per exemple, els títols dels articles els escrivíem amb unes plantilles de lletres que es venien a les papereries. L’entusiasta equip de redacció també feia de fotògraf, dibuixant, humorista, i fins i tot de repartidor de la revista.

Des del primer número, La Veu de Llíria fou escrita en valencià. En cada número s’inclöïa un vocabulari on es corregien els barbarismes i castellanismes que eren més habituals en el parlar quotidià. A més, els temes culturals i la història local tingueren un destacat protagonisme en la revista. L’última pàgina es dedicava a difondre els nostres poetes. Així doncs, el primer número s’inaugurava amb la coneguda poesia de Vicent Andrés Estellés:

Assumiràs la veu d’un poble,

i serà la veu del teu poble,

i seràs, per a sempre poble…

A La Veu de Llíria també li cap el mèrit de ser la impulsora de la revista d’investigació local i comarcal Lauro, quaderns d’història i societat, editada durant 19 anys per l’Ajuntament de Llíria.  El primer número d’aquesta revista d’investigació publicat l’any 1984 recollia una part important d’un material que s’havia elaborat per a ser editat en un número especial de La Veu de Llíria dedicat a la història de la ciutat.  I alguns dels redactors de la revista també ho fórem de Lauro, la qual donà l’oportunitat a una sèrie de joves historiadors de mostrar que existia una manera d’escriure la història diferent a l’erudició localista i conservadora  dels cronistes. Cal remarcar que aquesta revista sorgia en una època d’un gran reviscolament cultural, crític i creatiu, al País Valencià. Posteriorment, el nucli redactor de Lauro fórem també els qui tinguérem la idea de constituir un organisme cultural d’abast comarcal, l’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria, que enguany celebra els 25 anys de la seua fundació.       

En definitiva, el primer número del butlletí de l’Associació de Veïns encetava una època intensa, solidària i viscuda amb enormes esperances de canvi, però també amb etapes de dificultats com fou el segrest per la Guàrdia Civil del número 20 de la revista publicada en desembre de 1979 i acusada de “desacato a la autoridad”.  La revista deixà de publicar-se cinc anys després de ser fundada, amb un final agredolç fruit d’aquella transició que alguns qualificaven d’exemplar.

La nova Veu de Llíria ens arriba en una època també plena de canvis ben diferents marcats per una  crisi econòmica, política i de valors que s’allarga més del que volguérem. I veu la llum en el nostre poble colpejat excessivament per la crisi i la desocupació. Però també per un quasi desert cultural i informatiu indigne d’una ciutat que hauria d’exercir com a capital del Camp de Túria. Una ciutat on predomina una cultura excessivament rústica, on la seua salut  és bastant feble i les iniciatives són  escasses i en general de baix nivell. Davant aquest panorama, cal valorar una vegada més el paper cultural i educatiu de les societats musicals, que en una època de tantes dificultats continuen oferint una digna programació musical. La millor iniciativa cultural i d’oci que s’ha portat a Llíria en els últims quatre anys ha estat precisament  a càrrec d’una societat musical: La Unió, que ha recuperat des de desembre de 2011 les històriques  projeccions setmanals  de cine amb pel·lícules d’estrena. Un grup de jòvens socis entusiastes i la nova direcció de la societat, amb un treball titànic i sense ajuda de les institucions locals, han sigut capaços de tornar a donar-li vida cinematogràfica als caps de setmana de Llíria i de la comarca.

Desitjaria que la nova Veu de Llíria ajudara a augmentar la qualitat informativa local, que potenciara el debat i l’esperit de canvi que caracteritzà la transició i sobretot que treballara per augmentar la sensibilitat cultural a Llíria. En definitiva, que fóra un revulsiu perquè  la societat civil lliriana despertara d’un somni que ja dura massa temps.

2 Comentarios

  1. Era xicotet. Deuria tindre set o vuit anys, però encara vaig poder llegir exemplars d’aquella revista. Bon article, i interesant, Paco. Tant de bo siga el principi d’un cert moviment dintre l’apatia que s’observa, amb tristesa i pesimisme,, al poble i la comarca des de la llunyania.

  2. La Veu de Llíria. Quants records evoca! Quina llàstima que ja no estiguen aquells impulsos de rebel·lia. O encara en queden?
    Gràcies per seguir ahi i llarga vida a La Veu de Llíria!

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here